Arundo Donax



Arundo donax és el nom científic del tipus de canya pròpia de la Mediterrània que de sempre s’ha utilitzat per pescar, per cistelleria, per fer instruments de vent i inxes, entre d’altres.

Però també és una trobada que es celebra cada dos anys a La Puebla de Híjar (Terol) i evidentment una trobada que gira a l’entorn de parlar i mostrar les utilitats de la canya especialment pel que fa al món musical.

Us ho recomano. Hi vaig anar a la primera edició. Molt bon ambient. Una trobada amb músics de canya (gralla, dolçaina, sac, . . . ) especialment d’Aragó però també de Castella i Euskadi.
Vaig conèixer a Pablo Zamarrón de Segovia el constructor de les famoses canyes de fil blanc.

En fi, que he trobat aquest vídeo de l’edició d’aquest any.
Aquí el teniu.





P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Què és una gralla?



• Definició “enciclopèdia.cat”:

Instrument aeròfon de llengüeta doble, de caràcter rústic, constituït per un tub de fusta d'uns 27 cm de longitud.
La seva sonoritat és estrident i poc clara. És utilitzada per a acompanyar la formació dels castells humans i en les formacions instrumentals pastorívoles de les comarques prepirinenques i pirinenques.


• Definició “diccionari.cat”:

Instrument musical de vent, de caràcter rústic, constituït per un tub de fusta. Instrument similar a la gralla de la família de les xeremies

Uf! És evident que es podria definir més clarament el què és una gralla. Podríem ampliar la definició.

Sigui la definició que sigui, els que acostumeu a llegir aquest bloc sabeu el que és una gralla.

El meu dubte és quan a aquesta gralla hi comencem a afegir elements que faciliten l’execució de notes modernes. O sigui, les claus.

De sempre he tocat la gralla seca, la que que no té claus. En alguna ocasió he tocat gralles de claus, gralles dolces amb les claus per fer el Fa i el Mi greu, també amb una clau per fer el Sib, també amb claus per octavar i fins i tot de les anomenades gralles cromàtiques. Deixant de banda a la gralla baixa.

I a tot això li diem gralla. A tot això li hem de dir gralla? Realment aquestes gralles carregades de claus són gralles? El so és el mateix?.

Si ha Catalunya tenim el tible i la tenora, perquè insistim amb crear nous instruments sota el paraigua de la gralla per poder fer notes no tradicionals?

Sona el mateix una gralla seca i una gralla cromàtica?


P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Tradició? what is that?


Dissabte passat vaig estar al Firafoc, una fira que es fa a Igualada cada dos anys dedicada a la cultura del foc: diables, pirotècnia, vestuari, imatgeria, dracs, . . .

Durant el dia (i vespre) hi varen haver diferents mostres de colles de diables. Totes elles mostrant les seves habilitats coreogràfiques amb el foc i acompanyades pels ritmes creats amb timbals i en algunes ocasions acompanyades amb gralles.

Val a dir que no sóc massa amant del foc ni dels diables, dracs, correfocs, . . . . .
Encara que en el meu repertori de música hi formen part alguns encàrrecs per a diables i dracs, la meva experiència amb el foc artificial ha estat molt traumàtica: una cremada encenent una bengala per a un pastís d’aniversari i una cremada amb una bombeta. Fatal.

El cas és, que no coneguen massa aquest món del foc, la veritat és que em vaig emportar una gran desil•lusió. Desil•lusió compartida i contrastada amb un constructor de canyes del Penedès i bon coneixedor del món dels diables amb el que varem compartir la visió d’alguns d’aquests espectacles i mai millor dit, que ens oferien.

Està vist que o la cultura del meu país és això o bé, si us plau, deixem de parlar de tradició.

Cada vegada arribo a la conclusió que la cultura, la cultura tradicional del meu país, és una macedònia plena d’innovacions i de propostes artístiques renovables diariament, que agafen com a punt de referència la tradició però que cadascú en fa el que vol.

Tots som artistes innovadors de la cultura, només falta posar-nos en una colla de diables o de gegants i ja està. Ja tenim el nostre laboratori experimental.

Esclar que això no passa amb les colles de sardanes ni amb els castellers i potser tampoc amb els bastoners, cavallets, cercolets, . . . . .

Però si, en algunes expressions de cultura popular, si. I doncs?






P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.