La gralla i el piffero

*






Quan començava a tocar la gralla em vaig comprar un disc de la Ciapa rusa (gravat el 1.982), a la portada del disc hi havia entre d’altres, el dibuix d’un piffero: un tub de fusta amb els respectius forats, una canya amb un tudell i la ploma de paó al final de la campana.

Evident, era un instrument cosí germà de la gralla. Esclar que el so i la manera de treure’l era molt curiós. Però em va enganxar, fins el punt que vaig treure’n dos temes del disc per poder-los tocar amb la gralla.

Això del piffero em tenia encuriosit: el nord d’Itàlia, els Apenins, la zona de les Quatre províncies, acompanyat actualment amb acordió cromàtic, . . .

Recordo un any, una amiga va anar a Roma de vacances i li vaig demanar que em comprés un piffero. Quan va tornar em va dir que havia recorregut totes les botigues de música i a totes li donaven una flauta.

Esclar això, és com si un alemany se’n va de vacances a Granada i busca comprar una gralla. No era el lloc indicat.

Però el destí té les seves jugades, al cap d’uns anys me’n vaig a tocar amb un grup francès anomenat Une anche passe i en aquest grup érem dos estrangers, jo que hi tocava la gralla i l’Stefano Valla que tocava el piffero. Si senyors, el piffero. Ostres, ostres i més ostres.

Al cap d’un temps vaig anar de vacances al seu poble Cegni, vaig viure la realitat del piffero. Impressionant. Vaig conèixer alguns alumnes seus. Entre ells en Marco Domenichetti.

Més tard, en Marco va conèixer a una noia catalana germana d’un alumne meu.
Ara en Marco, sonador de piffero, viu a Mollet del Vallès amb la seva dona i la seva filla.

Val a dir també que els inicis de La Banda d’En Vinaixa va ser una còpia de la formació tradicional de piffero i acordió. En aquest cas, gralla i acordió. Una formació molt pràctica per fer ball i també molt arriscada, esclar. El primer acordionista d’aquesta formació va ser l’Alfons Rojo, que no és massa acordionista i que al cap de poc em va adreçar a un bon acordionista, un italià instal•lat a Arenys de Mar, l’Arrigo Tomasi. I amb qui havia tocat l’Arrigo Tomasi?, doncs amb la Ciapa rusa.

Si algú em pot explicar tot això, que m’ho expliqui.



(hi ha un article que també parlo del piffero 21-3-2009 Un viatge a Itàlia)

Gralla metàl•lica

.



Ahir divendres varem estar Els Ministrils d’en Pere Botero a la Fira d’Arrel Tradicional de Manresa acompanyant l’espectacle de dansa aèria del Circo Delícia. Dues trompetes, un trombó, un tible, una caixa, un timbal, un bombo i deu gralles. Entre elles la metàl•lica.

Vaig estrenar la gralla metàl•lica que en Josep Bonamusa em va regalar ara farà un mes.

De fet, és una corneta tunejada sense cap altre pretensió que oferir un so metàl•lic a la ja coneguda gralla de fusta.

Està aconseguit. L’afinació correcte i molt fàcil de tocar. El fet que sigui metàl•lica fa que la resposta de l’atac sigui molt més ràpida que no pas amb l’instrument de fusta.

Una qüestió física, l’aire i el so, no troben cap impediment per sortir pel tub. El metall s’encarrega de tot.

En fi, un de tants invents sortits del Taller Bonamusa.

Per tenir en compte.

Carles Riera, gràcies


Ara i avui no tinc ganes de parlar de gralles. Vull utilitzar aquest espai per desfogar-me.

Havia planejat que avui, el dia abans d’anar a la fira de Manresa, em dedicaria a preparar-ho tot. Hi faig acte de presència amb tres espectacles, entre ells, dues estrenes. Tot plegat mobilitzant als músics de La Banda d’en Vinaixa, la Cia. En-ric-rac i Els Ministrils d’en Pere Botero, vint-i-tres persones en total i anar a sembrar per recollir. Avui tot això era important.

He anat a l’impremta a recollir díptics i targetes.

Aquest matí he anat al Decathlon de Mataró a comprar unes samarretes de color vermell que necessitava per l’espectacle infantil, m’he trobat amb en Xufu (Jordi Vallverdú) gran amic i excel•lent músic sonador de cornamuses vàries i autor d’un mètode d’aprenentatge d’aquest instrument. Hem estat una hora parlant o més, entre d’altres coses de si ens presentaríem a la convocatòria que s’ha fet per treure’ns el grau superior de gralla, sac, . . . . . . a l’Esmuc. Ha estat fantàstic. Estic decidint no presentar-m’hi.

He anat a l’Abacus a buscar unes potes per a una pissarra.

A quarts de quatre de la tarda m’ha trucat un alumne d’en Felip Morales preguntant-me si estaria disposat a vendre-li la gralla cromàtica que em va fer en Felip farà cosa de dos anys. Estic molt malament de quartus i li dic que si.

Em truquen els del 9Nou per parlar dels espectacles que presento a la Fira de Manresa. Parlo amb en Roger de La Casa Folc i la Flavie. Es confirmen les noves incorporacions d’alumnes de diatònic i percussió. Vaig a mirar el partit del Barça. Vaig a comprar alguna cosa per sopar. Truco a en Julio, avui és el seu aniversari. I uns segons abans d’entrar a casa, la veïna em diu que en Carles és mort. Cullons.

Les llàgrimes tenien ganes de sortir. Fa temps que no les deixo anar.

En Carles és el director del Conservatori de Granollers, és un dels músics del Stadler Trio, Trio Salmoè i moltes més coses. És igual, és el meu amic i d’ell he après molt i molt.

Ens coneixem de ben jovenets, d’estar amb els escoltes de Granollers.
Als que ens agradava la música era un pou de sorpreses, ell sempre portava repertori nou de cançons, però no d’en Lluis Llach, Esquirols, Bob Dylan, . . . no, ell portava cançons a dues veus, cànons d’en Mozart, . . . . . Fantàstic.

Ell va ser qui em va enredar que fes classes de música extraescolar a un grup de nens i nenes de l’escola municipal de Granollers. Aquesta escola estava a la plaça de l’església. Ara no hi ha ni escola, ni espai, ni res de tot allò. Jo deuria tenir catorze anys.

Amb ell vaig conèixer el que era un xalumó i un cromorn, recordo a l’estudi de casa els seus pares tocar aquests instruments tant estranys.

Ell va ser qui em va aconsellar que estudiés contrabaix, ell també el tocava. I amb ell varem anar a comprar el meu contrabaix a Barcelona. Amb el meu Dyane 6 que la grua se’m va endur. I ja ens veus tots dos amunt i avall amb un contrabaix buscant el meu cotxe.

Amb ell vaig saber què era un corno di bassetto.

Com a professional, no sabria que dir-vos si era una gran músic o era un gran pedagog.

També va ser ell que em va parlar d’una escola superior de música de Catalunya que s’estava creant , la famosa Esmuc. I que em va animar per que em presentés per professor de gralla.

L’última conversa que vaig tenir amb ell deu fer un mes. Estàvem enmig de la porta de la Biblioteca de Can Pedrals on treballa la seva dona i la porta de la sala Sant Francesc, l’antiga escola de música que ell i jo havíem estudiat amb els mestres Ruera, Coll, Maresme, . . . . . i parlàvem de la crisi dels concerts de música clàssica i dels concerts de música folc .

Carles, pots estar ben tranquil, som moltes les coses que has deixat aquí i som molts els que les tenim presents. Has fet molta feina i t’ho agraeixo. Gràcies.


Si voleu saber alguna cosa més d’en Carles Riera http://www.carlesriera.com/