Dissabte passat vaig estar al Firafoc, una fira que es fa a Igualada cada dos anys dedicada a la cultura del foc: diables, pirotècnia, vestuari, imatgeria, dracs, . . .
Durant el dia (i vespre) hi varen haver diferents mostres de colles de diables. Totes elles mostrant les seves habilitats coreogràfiques amb el foc i acompanyades pels ritmes creats amb timbals i en algunes ocasions acompanyades amb gralles.
Val a dir que no sóc massa amant del foc ni dels diables, dracs, correfocs, . . . . .
Encara que en el meu repertori de música hi formen part alguns encàrrecs per a diables i dracs, la meva experiència amb el foc artificial ha estat molt traumàtica: una cremada encenent una bengala per a un pastís d’aniversari i una cremada amb una bombeta. Fatal.
El cas és, que no coneguen massa aquest món del foc, la veritat és que em vaig emportar una gran desil•lusió. Desil•lusió compartida i contrastada amb un constructor de canyes del Penedès i bon coneixedor del món dels diables amb el que varem compartir la visió d’alguns d’aquests espectacles i mai millor dit, que ens oferien.
Està vist que o la cultura del meu país és això o bé, si us plau, deixem de parlar de tradició.
Cada vegada arribo a la conclusió que la cultura, la cultura tradicional del meu país, és una macedònia plena d’innovacions i de propostes artístiques renovables diariament, que agafen com a punt de referència la tradició però que cadascú en fa el que vol.
Tots som artistes innovadors de la cultura, només falta posar-nos en una colla de diables o de gegants i ja està. Ja tenim el nostre laboratori experimental.
Esclar que això no passa amb les colles de sardanes ni amb els castellers i potser tampoc amb els bastoners, cavallets, cercolets, . . . . .
Però si, en algunes expressions de cultura popular, si. I doncs?
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
