Un país petit i mal avingut.
No fa massa, se’m va proposar de formar
part d’un projecte educatiu per l’ensenyament
de la gralla i el timbal de gralla.
De seguida m‘hi vaig apuntar, amb
moltes ganes i amb molta il·lusió.
Moltes converses telefòniques, missatges
a través del Facebook, proposta de programa, forma de treballar, horaris,
pressupost, enquesta per qualificar als alumnes i distribuir-los als grups corresponents,
. . . . . .
Tot anava en dansa. Fins que tot
d’una, rebo un missatge escrit (no una trucada telefònica) on se
m'aparta del
projecte perquè la meva proposta econòmica no encaixava amb el seu pressupost i
perquè els tipus d’inxa amb la que jo treballo no s’ajusta amb la seva. Cito
textualment “Nosaltres som de la filosofia que la gralla catalana s'ha de tocar
amb la inxa especifica per gralla”. I subratllo aquesta gran frase: “la gralla
catalana s'ha de tocar amb la inxa especifica per gralla”.
Aquest missatge que vaig rebre no
em donava la possibilitat d’adaptar-me al seu pressupost i tampoc em donava la
possibilitat de poder donar les classes amb la inxa que ells volien. Simplement
m’apartaven del projecte.
Aquestes persones ja em coneixien
i saben com treballo. Deixant de banda el fet que després de tot el treball que
vaig fer, m’apartin del projecte sense possibilitat d’adaptar-me al seu
pressupost o al seu tipus d’inxa, em fa pensar i qüestionar la situació de la
gralla en aquest país.
Jo vaig començar a tocar la
gralla l’any 1984 en una zona on la gralla no n’era tradicional. Vaig començar
a tocar la gralla amb inxes de tenora, més endavant vaig conèixer a un bon
constructor d’inxes, en Miquel Claramunt i vam dissenyar un tipus de canya “estil
dolçaina” per les gralles del constructor Josep Bonamusa. Més endavant vaig
treballar també amb el constructor d’inxes Txema Morales i vàrem crear les
conegudes Canyes taronges. Tot això per donar una qualitat a les gralles que existeixen
fora de les comarques tradicionalment gralleres.
Tot i així, encara i després de més
de trenta anys, no s’accepta a Catalunya un altre tipus d’inxa que no sigui la
tradicional, és a dir la de pala.
Hi ha un sector de la població
grallera a Catalunya que toca amb inxes que són de dolçaina, algunes de Segovia
i Valladolid, d’altres amb unes inxes que les hem ajustat a una forma de dir i
de treballar segons la nostra experiència i la nostra zona geogràfica. És una realitat. Però tot
això no és vàlid.
També haig de dir que amb tots
els anys de la meva vida professional no he tingut mai cap problema amb ningú
dels que utilitzen inxes tradicionals, és la primera vegada que se m'aparta d’un
projecte per aquest motiu. Sense valorar res més.
És gairebé semblant a no
acceptar-me per tenir un accent català diferent del d’ells.
