Arran de l’escrit del bloc http://voltantlagralla.blogspot.com/, del que jo en soc un seguidor i del que parla sobre els tudells i les canyes sota el títol De tudells.Voldria donar també aquí la meva opinió sobre el gran dilema dels tudells i les canyes.
Durant molts anys, quan vaig començar a treballar amb la gralla, el gran repte era trobar una canya que et fes tot el que tu li demanessis i un tudell que fes realment la feina de nexe d’unió entre canya i cos de la gralla.
Amb en Xavier Orriols hi varem estar treballant de valent, fent moltes provatures.
La gran pregunta que ens perseguia:
- qui era el responsable de la majoria de problemes de la gralla, la canya o el tudell?
Fixant-nos amb d’altres instruments de doble canya podem apreciar que la canya de la gaita Navarra està treballada sobre el tudell, formen una sola peça i també l’hautboi de Llenguadoc i també el piffero italià i també l’oboè i el corn anglès clàssics i . . . . . funciona.
Per tant, s’havia de trobar la forma de que tudell i canya, encara que treballats per separat, formessin una sola peça.
Aquest treball el vaig acabar amb en Josep Bonamusa. Varem aconseguir, juntament amb el constructor de canyes Miquel Claramunt, l’equilibri entre gralla, tudell i canya. I crec que és aquesta la fórmula per que aquest instrument funcioni.
Estem parlant d’un instrument molt delicat, que al més mínim paràmetre desajustat, desequilibra també la resta dels elements que el formen.
Tots sabem que les canyes de fil blanc (Segovia), fil lila (Valladolid), de pala d’aquest, de l’altre . . . . . funcionen (?) però cada constructor ho ha fet sobre un criteri que sovint, no té relació amb el tudell i la gralla que fem servir i això ens porta problemes.
Per tant, com més ens apropem a la perfecció, més bé ens hi trobarem.
