Passejant per internet m’he topat amb un bloc on hi ha un escrit que en Jordi Lara fa del músic Ricard Viladesau (Calonge, Baix Empordà, 18 de gener del 1918 - Barcelona 26 de gener del 2005. Compositor, especialment de sardanes i havaneres, i un dels millors instrumentistes de tenora de Catalunya). El príncep de la tenora segons Lara.
Fa una descripció que la trobo magnífica sobre el recorregut i la transformació de l’aire.
L’aire es transforma amb so.
El dibuix és d’en Joan Garcia Junceda (1881-1948).
Diu així:
Viladesau va aixecar la tenora i va bufar.
L'aire va sortir dels seus pulmons com una deflagració, ascendí per la canalera ampla del coll i se li va congriar a la boca, contra la presa de galtes i llavis.
En la fosca salivosa, la glopada d'aire va topar amb un rar dispositiu que treia el nas entre les dents: dues pales com dents de tauró, relligades, de canya seca de les riberes del Ter.
Buscant una sortida a la desesperada, un fil de buf aconseguí esmunyir-se per l'escletxa mil•limètrica de les canyes, que gemegaren de gust, i es projectà, matxucat, violent, tenora avall, bramant de llibertat.
I aquell crit a galet, aquella gàrgara artitzada, va ressonar primer a les voltes del crani d'en Viladesau, a les diminutes estalactites del nas i al travessar les celles, que el pintaren d'un color platejat; ressonà després als llavis tensos, que el dotaren de la vibració serena d'una ala de gavina; ressonà finalment a la fusta excitada del ginjoler, i a l'alpaca calenta, que li infongueren el tacte sensual del vellut.
Quan va irrompre a l'airecel del Palau, l'aire dels pulmons d'en Viladesau ja no era aire sinó so eloqüent, el llevat amb el que es pasta i creix allò que en diuen art.
