L’importància de l’inxa o canya és evident.
El pretendre tocar a gust, segur, sense haver d’estar pendent o amb el dubte de si la resposta serà bona en el moment d’executar un passatge de certa dificultat (aguts extrems o notes molt greus), és la fita que tot instrumentista busca.
Donant per bona la construcció de l’instrument (cos i tudell), el gran percentatge de responsabilitats a l’hora de tenir bons resultats amb l’instrument, se’ls emporta la canya. Inclús s’ha de reconèixer que moltes vegades es posa com a excusa quan l’execució no surt com era d’esperar: no hem respirat correctament, estàvem justos de digitació o de llengua, . . .
Sigui el que sigui, el cert és que amb la canya ens hi juguem molt a l’hora de tocar el nostre instrument.
Fonaments bàsics:
RESPIRACIÓ
POSICIÓ DEL COS I INSTRUMENT
EMBOCADURA:
- Posició còmode de la canya a la boca per canalitzar l’aire.
- Controlar amb els llavis (les dents no han de tocar la canya) les vibracions, inclús corregir si es dona el cas, alguna nota amb lleugers moviments, per exemple: per afinar amb d’altres instruments.
- De la posició dels llavis dependrà també el so.
- Teòricament i en condicions normals, per a l’execució de notes agudes o greus, la canya ha de restar immòbil o amb la mateixa posició. Els diferents sons serien el resultat de la major o menor pressió o quantitat d’aire. Caldrà també considerar la situació de fatiga a l’hora de continuar tocant, especialment els sons aguts surten amb més dificultat.
Cal destacar que cadascú té una embocadura diferent als altres, entre elles les fisiològiques i caldrà preparar la canya segons les necessitats de cadascú.
Encara que les canyes comercials actuals poden respondre a un gran ventall d’embocadures, no està de més saber-les retocar. A més, és un material viu i variable, sobre tot al principi d’utilitzar-la. Ningú millor que un mateix sabrà el que li convé.
Una canya bona per a un, pot ser no tan bona per a un altre.
