Estic estrany.
Fa temps . . . . . un, dos, .. . . tres anys? que només escric per la feina, vull dir que només escric pels encàrrecs, pels arranjaments de La Banda d’en Vinaixa, pels meus alumnes, pels meus projectes, . . . . . ostres, no escric per necessitat emocional o sentimental, no escric així perquè em surt. Escric única i exclusivament per la feina. Per les peles?.
M’entristeix, si.
És l’edat? s’està convertint la meva feina de músic, de compositor, d’arranjador únicament com a objecte que genera euros per pagar les meves despeses?
De tant en tant agafo la guitarra, que de fet va ser el meu primer instrument i li dedico algunes cançons d’aquelles que cantàvem al voltant del foc de camp amb els Esquirols, en Jaume Arnella, Falsterbo, Pete Seeger, Xesco Boix, Peter, Paul and Mary, Bob Dylan, Joan Baez, . . . . uf, sembla que tingui necessitat de tornar a començar.
Però renoi, no trobo el moment per escriure qualsevol cosa. Qualsevol cosa i guardar-la al calaix. No.
Ni amb la gralla, la tarota, el sac, el xalumó, la flauta, . . . .
Fa temps que vaig descobrir l’Spotify i cada matí m’acompanya per fer la rutina diària: mirar el correu, anar-me a dutxar, rentar-me les dents, afaitar-me, fer el llit, vestir-me i anar-me’n a esmorzar (sempre esmorzo fora de casa, és una manera per tornar a casa i començar a treballar). Vull dir amb tot això que sempre estic escoltant música des que em llevo fins que me’n vaig a dormir.
A part d’escoltar les propostes que els meus amics m’envien.
Però no faig música per plaer, per expressar, per dir, per passar l’estona.
No trobo el moment, la tranquil•litat, l’espai per tocar sense pensar amb les peles.
És l’edat, és la crisi, és l’estiu, és la calor?
ÉS LA CRISI?
Si és aixó cap problema, tot passa.
.
