Doncs si, cada concert era un patir. Impossible estar només per la música, hi havia altres elements amb els que havia de lluitar.
Serà la canya? serà el tudell? serà la gralla? o potser el tudell i la canya? o jo?.
Amb tot, s’hi va afegir l’Emili Legaz. I cada dos per tres estàvem a casa en Xavier Orriols. Ell feia d’inventor i nosaltres de provadors. Es varen fer tudells de tota mena, de totes les mides, amb rosca, curts, llargs, seguint el sistema que tenen les tenores, . . . . res. Fins i tot varem anar a Estella (Navarra) al taller d’en Salvador Martinez de Lizarrako Gaiteroak. Varem estar provant durant un temps les canyes i tudells que es fan servir amb la gaita (dolçaina) Navarra.
Vaig conèixer també en Josep Bonamusa que també va pujar al carro. Amb ell varem començar a canviar les mides de la gralla i es va començar a treballar amb el concepte de que gralla, tudell i canya formin un tot. Moltes proves, molta fusta llançada, molts forats fora de lloc. El camí s’anava fent.
També vaig conèixer en Miquel Claramunt, amb ell es va arrodonir el treball. Era la peça que faltava, un bon constructor de canyes per que tanqués aquest treball. També moltes proves i molta fusta llançada.
I ja està, ja es va trobar. Ja tenim una gralla amb l’afinació estàndard de freqüència La 440.
I ara a perfeccionar: que tingui bon equilibri amb els aguts i amb els greus, que les alteracions quedin ben equilibrades de so, que tingui bon cos, que la canya ens permeti el treball de dinàmiques.
Això no s’acaba, el camí segueix.
