El LA 440 és el punt d’equilibri al qual es va arribar després d'anys (o segles) de discussions a la recerca d’establir un patró universal per a afinar l’orquestra i els instruments en general.
En el període barroc és afinada en un nivell que corresponia al LA afinat entre 380 i 430 Hz, en el període clàssic fins a la 1era meitat del segle XIX hi va haver una tendència a pujar el to entre el rang de 420 fins a 460 a la recerca d'un so brillant, però ja en el període romàntic es va decidir per conveni (França al capdavant) utilitzar el LA 870 (o LA 435) per a equilibrar la tendència de l'orquestra de pujar el to i la dels cantants de baixar; aquest to es va usar molt en la segona meitat del segle XIX.
Ja en el segle XX, sorgeix una altra controvèrsia amb aquest patró sobre a quina temperatura havia de mesurar el mateix, i es va establir després el LA 439, però donada la dificultat llavors de reproduir aquesta freqüència, es va escollir el LA 440 que era més fàcil de reproduir; aquesta va ser universalment acollida i va ser el to de referència no només per afinar l'orquestra, sinó també per al disseny i construcció dels instruments musicals.
Però va ser l'any 1986 quan la ISO (Organització Internacional per a l’Estandardització) la va confirmar com el patró d’afinació en el SI (Sistema Internacional de Mesures).
Mentrestant, es segueix afinant les orquestres amb diversos tons, per sota o per sobre de 440 Hz, amb una preferència a afinar per sobre, assignant al LA fins a 450 Hz, però en l’actualitat se sol afinar el LA entre 440 i 445 Hz i les agrupacions de música antiga agraden afinar el LA en el rang de 415 Hz, mig to sota de 440 Hz
(extret de la pàgina www.pianored.com)
*
