I això, encara que tothom ha pensat en fonts d’aigua, em refereixo també a aquella sapiència que es transmet de pares a fills, de mestres a deixebles, d’oradors a oïdors, de comerciants a compradors, d’ensenyants a ensenyats, de governants a governats, . . . .
I esclar, com sabem nosaltres que hem begut d’una font contaminada o no?,
Si es tracta d’una font d’aigua no tardem massa en saber-ho. Els nostres budells ens ho comuniquen immediatament, cap al lavabo o cap al metge. Senyal de que l’aigua estava contaminada.
En altres casos ho sabem més tard. Quan hem comprat l’article i no funciona, quan sentim aquell mateix discurs d’una manera diferent de la que ja ens havien dit, quan no té res a veure el que ens han dit amb el que hem experimentat, . . .
I amb la música passa el mateix. Si ens han ensenyat a tocar aquell instrument d’aquella manera concreta, doncs ens ho creiem fins que no trobem a algú que ens diu el contrari i ens corregeix aquelles posicions que tan malament ens anaven. Si nosaltres toquem aquell tema d’aquella manera, creiem que és correcte fins que no el sentim d’una altra manera i se’ns crea el dubte.
Amb la gralla i també amb tota la música tradicional hi ha molts sonadors que no tenen coneixements de música i no em refereixo només al llenguatge musical escrit sinó també pel que fa a ritme, afinació, interpretació , harmonia, . . . .
Toquen d’orella que diem. I és aquí on hem de tenir molta cura a l’hora d’ensenyar a tocar un instrument o d’ensenyar un tema. Procurar que la transmissió que n’estem fet sigui correcta. Nosaltres ens convertim en font de coneixements i pot ser una font contaminada. O no.
La llàstima és que la font dels coneixements fa mal al cap d’un temps, no és tant ràpid com l’aigua. Podem contaminar la nostra cultura sense saber-ho i pot ser massa tard.
Fa temps vaig tenir l’oportunitat de fer un curs intensiu de gralla a una colla de grallers que ja feia temps que tocaven, tenien un repertori d’una trentena de peces. Repertori que els hi havia ensenyat un altre graller durant uns quants anys. La meva sorpresa va ser quan vaig veure i escoltar que no coneixien el Fa sostingut. En tot el repertori que ells tocaven, si hi havia una fa natural o sostingut, ells el feien sempre natural i tant panxus.
Esclar els hi havia ensenyat el seu mestre (?).
I això és molt perillós pel manteniment del nostre repertori tradicional de gralla o de qualsevol altre instrument.
Un altre exemple, en un cercavila de gegants vaig sentir l’Estaca en to major. Els executants (i mai millor dit) desconeixien o no sentien o no notaven la diferència.
Anem en compte amb les fonts. Si hem de transmetre alguna cosa informem-nos, contrastem, consultem, . . . . . i amb tot, encara ens podem equivocar.
Eps, alerta! per internet hi ha molta mentida.
