Fa uns dies, vaig tenir el privilegi de formar part del Tribunal per avaluar als alumnes de l’Aula de Música Tradicional i Popular de Barcelona que feien la prova de Pas de Segon Cicle com a Mestre instrumentista tradicional amb l’especialitat de gralla. En definitiva el final dels estudis reglats per l’Aula.
Això vol dir que aquests alumnes han estat pel capbaix vuit anys treballant per accedir a aquesta titulació.
Treball que no només és de tècnica i interpretació de la gralla, també hi ha harmonia, didàctica, etnomusicologia, . . . .
La prova consta de dues parts: un concert on l’alumne ha d’interpretar un repertori obligat i un altre de lliure, repertori amb gralla seca i gralla dolça, sol i acompanyat amb formació tradicional, moderna i amb piano. Aproximadament mitja hora. I una segona part on l’examinat fa una classe d’uns 15 minuts a un alumne on s’avalua la capacitat didàctica i de treball amb un alumne desconegut per a ell.
Per a mi va ser una jornada excel•lent. Puc fer moltes lectures sobre el que vaig veure, sentir, viure, escoltar, . . . . però em quedaré amb una: que em convidessin a mi a formar part d’un tribunal per avaluar alumnes de l’Aula.
Molts de vosaltres ja em coneixeu i per tant no deixaré anar ara i aquí el meu currículum, però pels anys que fa que estic treballant amb aquella gralla que anomeno del Llobregat en amunt ha estat un pas endavant.
Crec que cada cop més comencem a reconèixer que al nostre país conviuen dos estils o dos tipus de gralla, que vulguem o no hi són. No ho podem amagar ni obviar.
Ara només falta que aquests dos tipus, aquests dos estils de gralla es vagin apropant cada cop més.
I de possibilitats no en falten. Només cal una mica de voluntat.
