13ª Fira Mediterrània de Manresa

Avui faig dos articles al preu d’un.

Ahir dissabte vaig anar a la Fira. És un punt de trobada de tots els que ens dediquem a la música tradicional, d’arrel, folc, mediterrània, popular, . . . digueu-li com vulgueu

Aquest any no he presentat cap espectacle i tenia ganes de pujar-hi amb to distès i tot passejant.
He sortit de Granollers a les 9 del matí i he arribat una mica abans de les 10. He tardat 15 minuts per trobar aparcament que no fos de zona blava, fins que m’he decidit a anar al pàrking.

He anat a la Llotja a buscar un programa. Em trobo amb en Pep, en Carles, l’Anaís i la Tere Almar. Amb la Tere fa molts anys que ens coneixem, aquesta és la tercera edició que n’és la Directora Artística. Parlem del mateix tema que parlem de fa molt temps amb persones del sector artístic: de la feina o millor dit de la manca de feina. Ho veu negre. Es parla de que l’any que ve encara serà pitjor. – aprofito aquest espai per incloure una falca publicitària – BUSCO FEINA. – ja està-

Me’n vaig a esmorzar. Tot està parat. Comença l’activitat a les 11h.

Em trobo amb la Mirna i en Xavi de Samfaina de colors, parlem del mateix tema.
Em trobo amb l’Albert de la Direcció tècnica, el mateix. Em presenta en Luís de Nuevo Mester de Juglaría i director del festival Folkesí de Segovia. Encara anirem a Segovia aquest any.

Els estands comencen a obrir. Xerro amb en Ramon del Taller Sarandaca, gran escultor de grans figures i molt conegut en el món geganter, gran persona. Veig una mica l’espectacle d’en Leandre. Vaig tirant amunt pel passeig Pere III on estan els estands. Xerro amb en Joan d’Editorial El Mèdol, caram quina col•lecció de llibres que porta. Em diu que s’ha jubilat, em pregunta si aquest any muntaré La Grallada, l’últim any no va poder venir. Ens saludem amb en Jaume Ayats. Vaig tirant, em trobo amb en Sergio de Giramón, jocs populars infantils. Vaig tirant, em trobo amb en Joan Carles de PICAP. Vaig tirant. A la placeta davant el Kursaal els Nats Nus Dansa, fan un taller de dansa, bado. Finalment arribo a la Plaça de Crist Rei, arribo quan han acabat les proves de so. El que he sentit m’ha agradat molt i em quedo. Saludo als coneguts de l’Aula de Música Tradicional Mome, Elisenda, Alfons, Simone, Roser, Pere, Carol, . . . . . Els grups estables de l’aula (gralles, percussió, dolçaina i corda) han preparat un concert i en acabar, tots junts recolzats amb sacs, diatònics, violins i bases programades han interpretat un tema. Molt bé.

La sorpresa? La creació d’un flash mob amb alumnes de secundària de Manresa.

Veurem.

Torno cap a casa.




P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. Més retalls. 5)

He tornat a obrir la maleta.

“Jarabe de primera calidad”
“Música popular i contemporània amb els grallers de Xarop de Canya”
“ . . . l’espectacle d’animació terrestre d’aquests temibles bufons . . . . “
“ . . . una nova concepció de folk català . . .”
“ . . . el grupo Xarop de Canya había conseguido convertir la plaza en un remolino humano . . .”
“Xarop de Canya fa ballar el Tradicionàrius”
. . . . . . .

Tot això són titulars de la premsa i que es varen fer servir per incloure al dossier que enviàvem a representants i programadors.

Trobo un fax d’Andrea Masotti, gener del 1997, amb indicacions per l’arranjament que havia fet de I Disertori i Perigurdino. Amb I suonatori delle Quattro Province varem treballar conjuntament per un concert a Saint Martial (França) en els Rencontres d’hautbois et tambours.
Dins d’aquest grup d’italians estava l’Stefano Valla que ens varem conèixer treballant amb el grup francès Une anche passe. I dins d’aquest grup francès hi havia un dels organitzadors del festival de Saint Martial. Un triangle europeu perfecte.

Amb Xarop de Canya hi varem anar un parell d’anys més i jo encara una miqueta més, amb Une anche Passe i també amb Duets de la Mediterrània. Però això és d’una altra història.

Veig les carpetes dels diferent espectacles: Músics sols, Terrabastall, Canya al ball, El somni de l’home del sac, Trompes i tabals, El pregó, els resums econòmics, el llistat de preus de cada espectacle, . . . .

Tanco la maleta, em comprometo a parlar de les noves incorporacions en el proper article.

Aquesta maleta m’ha distret.





P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. Retalls. 4)

Uf, aquesta història m’està costant molt. Emocionalment parlant.

Anava a escriure una altra cosa però he obert la maleta.

La maleta on tinc guarda’t tot el que va formar part del meu viatge amb Xarop: partitures, propaganda, retalls de premsa, cintes de K7, plannings, dossiers, . . . .

Miro el planning de l’any 1996 diu que varem fer 65 actuacions: Tradicionàrius, Manresa, Andorra, Lloret de Mar Massalfassar, Tortosa, Vic, El Prat de Llobregat, Dosrius, . . . . .

Veig un retall de premsa del diari El País del 14 de gener del 1996, el títol de la noticia diu “Jarabe de primera calidad”. Això em recorda quan varem estar per Galícia, concretament a Vigo. Quan vem fer la traducció del nom del grup, ens varen confondre per Jarabe de Palo. No hi va haver manera de convença’ls de que no érem Jarabe de Palo.

També veig la noticia de quan varem actuar a la Universitat de Barcelona, era el 12 de juliol del 1997. No sabíem si faríem l’actuació. Tothom estava pendent del regidor basc Miguel Ángel Blanco que finalment ETA va assassinar. Es va fer l’actuació.

Juny del 92 a París, compartint cartell amb Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Jaume Escala i Jaleo. El disseny del cartell, de fons la bandera espanyola i la silueta d’una ballarina flamenca. On no n’hi ha, no en pot rajar.

Em trobo amb el llistat de preus de 1997. Diu: 4 de copes (aquesta era la formació més petita, la formàvem l’Emili i jo a la gralla i en Pep i en David a la percussió) preu 70.000’- ptes és a dir 420’- €.

Em trobo amb una llista de repertori de Cercavila, no posa l’any: St. Martial, La Patum, El Xarrupet, Toro en cuerda, El chupinazo, Las corridas, La rotonda, Cercavila, Arin-arin, Pasdoble d’Albalate, I Disertori, El Nyitus, Pasdoble de Sant Joan, l’Abat dels bojos, La Fragua, La relliscada, El piffero, La Pilara, La manta al coll, Gener i Febrer, Gobbo so pare, Polca de la Bandalpina, Pasdoble de Montmeló, St. James i suite de Llenguadoc.

Avui volia parlar de les noves incorporacions que es van anar realitzant: xanquers, diable, Xarrupet, músics, . . . . .

Ho faré la setmana que ve.





P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. Estil i repertori. 3)

.



Està vist que la nostra relació amb el món dels gegants va ser molt important per néixer, tot i que desconeixíem com s’havia d’acompanyar a un gegant i quin repertori era el “tradicional”.

Fèiem servir el repertori que ens agradava: alegre, fresc, ballable, . . . el que trobàvem. Una de les primeres fonts d’on varem beure va ser el Mètode de gralla d’en Jaume Arnella, Xavier Orriols i Paquita Roig.

Més tard, l’any 1.992 va arribar el recull de partitures produït per Primera Nota i Editat per l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, en aquell moment el seu president era Josep Mª Gol.

I d’allà varen sortir Gener, Febrer, La relliscada, Toc de vermut, 2 i 15, . . . un encert.

Ja no anàvem amb cap colla de gegants concreta. Ens contractaven per encapçalar els cercaviles de les trobades i per acompanyar a les colles que no tenien grallers per fer el ball de plaça.

Amb els companys d’aquell moment en Ramon, l’Emili i jo mateix a les gralles i en Santi i en Pep a la percussió varem estrenar el nou vestuari a Castellterçol per Carnestoltes, el dia de l’escudella.

Ens varem posar d’acord amb dir que Xarop de Canya va néixer l’any 1.987.

El nom i el vestuari va ser un pas molt important per convertir-nos en un grup de grallers versàtil, tant podíem acompanyar a uns gegants, com fer un cercavila per un carnestoltes, fer una cavalcada de reis, participar amb una companyia de teatre, pujar a l’escenari per fer danses per tots els assistents grans i petits, acompanyar a un esbart, . . . .

I anar inventat possibilitats. Una d’elles va ser quan varem tocar per primera vegada al Tradicionàrius. Era la 3ª edició, any 1.990.

Per primera vegada a l’escenari del Tradicionàrius pujava una bateria, la d’en Pep i a part dels cinc de sempre també va venir un contrabaixista, en Jonathan Camps.

El nostre repertori estava format per temes que ens agradessin i tinguessin una utilitat: fer ballar, fer saltar, danses col.lectives, danses pels més petits, ball de parella, balls de gegants, . . . . . Era molt extens.

Aquí va ser on vaig començar a treballar de debò en fer arranjaments i a buscar aquest repertori.

La meva font d’inspiració era aquí, amb Xarop de Canya.

De tot aquest període varen sortir temes molt coneguts, els ja esmentats Tarantel.la i Processó de La Pera, Foc, Carnestoltes-93, La Família Ulises, Dolors de Mar, El Xarrupet, La Patum, Pasdoble de Montmeló, Ball de Gegants de Montornès (aquest va ser el meu primer encàrrec), . . .

I les adaptacions de temes que em venien a parar a les mans ja sigui a través de reculls de partitures del País Valencià escrits per a dolçaina: Xavier el coixo, El Chupinazo, Toro en cuerda, . . . o de l’Aragó: La Pilara, Villanos, . . . o bé de la relació que vaig tenir amb Itàlia: El Piffero, Polca de la Bandalpina, I Disertori o amb França: Sant Martial, Saint James Infirmary, . . . . I les versions de casa: El Pasdoble de Sant Joan (veure article del 11-7-2009), La polca d’ours (veure article del 20-7-2009) o la Marxa del Baridà, aquest tema el vaig treure del disc recopilatori del 4art Cicle del Tradicionàrius. Varem compartir Cicle amb els companys de La Principal del Baridà i un dels seus temes més emblemàtics començava així:
-Som d’aquí, som d’allà, som la gent del Baridà, . . . . . .
(a aquesta lletra poseu-li les notes que ja sabeu)

Les primeres gravacions que varem fer va ser precisament pels discos (de vinil) recopilatoris que es feien del Festival Tradicionàrius.

En aquest cas de l’any 1.990: Foc i Ball de gegants de Montornès del Vallès.



Seguiré




P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. Els Grallers de La Pera. 2)

I això sonava. Assaig setmanal. Sortides amb els gegants de Lliçà d’Amunt i sortides amb altres entitats.

Força feina. Això va fer que cada vegada ens anéssim desvinculant dels gegants de Lliçà i desvincular-se dels gegants també volia dir que volíem cobrar per cada sortida. Mare de Déu!!!
I aquí es va acabar la feina amb la colla de Lliçà.

Varem decidir de posar-nos un nom, Els Grallers de La Pera. I quan ens preguntaven perquè Els Grallers de La Pera? Doncs els hi dèiem: perquè som La Pera. En fi, coses del moment. Fins i tot ens havien relacionat amb al municipi empordanès de La Pera, però no. Érem del Vallès, Lliçà d’Amunt, Mollet i Caldes de Montbui.

Aquest nom va durar poc, però el suficient perquè escrivís dos temes que encara ara es poden escoltar en alguns cercaviles La Tarantel.la de La Pera i La Processó de La Pera. Com podeu veure el nom de La Pera tenia pes.

Moltes actuacions. A cada sortida de gegants que anàvem, contractats per la pròpia organització, sortia un nou encàrrec d’actuació.
Durant aquest període varem conèixer a un grup d’animació de Vilafranca del Penedès, concretament als xanquers Joan i Cesc. I ells mateixos ens contractaven per acompanyar-los en els seus cercaviles, festes escolars, carnavals, . . . era un no parar.

Fins aquell moment anàvem vestits amb camisa blanca, texans i espardenyes de beta i faixa o algun element que ens deixaven els mateixos del grup d'animació.

Va ser el moment de plantejar-nos seriosament això de tocar i de fer cercaviles de tota mena. Proposta de vestuari i de un nom nou.

Jo vaig aportat dos noms La màquina d’espingar i Xarop de Canya. Ens vem quedar amb el segon com podeu sospitar.

Encara que ara us sembli normal aquest nom, l’any 1987 sonava estrany, molt estrany. Però els vaig convèncer, doncs Xarop és una medecina reconstituent i Canya es vinculava amb la canya de les gralles, però també amb la canya (força, empenta, animació, . . .) que portàvem en els cercaviles. Era una bona combinació.

I sobre el vestuari teníem clar que havia de ser una mena d’uniforme però que cadascú fos diferent.

Varem anar a parar a les mans d’en Romà Martí titellaire de Caldes de Montbui i li varem dir que volíem un vestuari diferent per a cadascú però uniforme, amb estètica mediterrània i amb trets catalans. I va sortir el primer vestuari de Xarop de Canya, el de ratlles que li dèiem.

Seguiré.





Cal remarcar que aquest any a Caldes de Montbui al mes de maig, s’ha celebrat la 13ª edició de la Fira de titellaires Romà Martí. Aquesta Fira es va començar a celebrar l’any 1993 arran de la mort d’en Romà i per retre-li un homenatge des del món dels titellaires.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. 1)

.
Parlar de Xarop de Canya em crea tensió. Ha estat la meva vida, la meva plena dedicació durant tot el temps que hi vaig estar, posem uns quinze anys més el temps que no ens dèiem Xarop de Canya. Hi sumem tres?

Per comentaris de l’anterior article on sortia el nom de Xarop de Canya, m’ha fet reflexionar sobre el tema que tantes i tantes voltes hi donem, la gralla en el món geganter.

I això m’ha fet decidir explicar la meva història de Xarop de Canya.

La història de Xarop de Canya va molt relacionada al món dels gegants i especialment als inicis de la creació de les trobades de gegants i també a la meva formació com a graller.

Quan vaig començar a tocar la gralla ho feia acompanyat d’en Ramon i en Toni a la gralla i en Joan a la caixa. Res d’especial, llevat que era l’època on començava a néixer el fenomen de les trobades de gegants. En aquell moment acompanyàvem als gegants de Lliçà d’Amunt i a les trobades que es feien, de deu colles de gegants potser hi havia dues o tres colles de grallers.

Jo tocava sense tenir cap referència del que era la gralla i el concepte de colla de grallers i ni molt menys del que era la feina d’acompanyar gegants. Estem parlant de l’any 1984 aproximadament i al Vallès Oriental.

Tant en Ramon, com en Toni i jo mateix, sabíem música i ens semblava normal tocar afinats i el treball a dues veus formava part del nostre repertori.

Vull remarcar que en aquells moments, l’únic constructor de gralles era en Xavier Orriols i les canyes amb les que tocàvem eren de tenora. Res a veure amb la varietat de constructors tant de gralles com de canyes que hi ha actualment.

En aquell moment ja sonàvem prou bé, tant és així que moltes colles ja ens trucaven perquè els anéssim a acompanyar, però com que no ens ho agafàvem com una feina dèiem que no.

El que si varem començar a fer era participar a d’altres activitats no geganteres com és el cas de la cavalcada de reis, el ball de donzelles pel carnestoltes de Granollers, . . . . . . Això sonava.

En Joan el que tocava la caixa no seguia aquestes propostes. Varem estar buscant un caixer. Ens va costar, varen venir en Rafa, en Manolo, . . . . .


En Toni, l’altre graller també li costava seguir. I varem quedar en Ramon i jo.

Un bon dia en Santi de Caldes de Montbui, ens va convidar a tocar a la cavalcada de reis. Ens va trucar la mateixa tarda. Cap problema en Ramon i jo hi varem anar, ens varen disfressar de monjos i varem tocar el que sabíem. Això si, acompanyats pel timbal d’en Santi.

Al cap d’un temps es va fer una manifestació a Sant Fost de Campsentelles, no recordo de què era. Hi varem anar en Ramon, en Santi i jo i varem conèixer a l’Emili que tocava la gralla.

Tots quatre varem quedar d’assajar cada setmana al local de l’esplai de Lliçà d’Amunt, però ens faltava una caixa. L’Emili ens va comentar que a la seva escola hi havia un professor que tocava la bateria en un grup de roc. Cap problema, varem insistir de que el portés. Era en Pep.

Insisteixo en dir que en aquell moment, no teníem cap referència de com havia de sonar una colla de grallers per acompanyar a uns gegants. Estava naixent una manifestació cultural, estava naixent el que ara li diem trobades de gegants.

D’això en fa més de vint-i-cinc anys i sonava bé.

Seguiré




P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Qui perd els orígens, perd la identitat

.


Ja sabeu que en aquest bloc el tema central és la gralla i el seu entorn. Arran però del darrer article s’ha generat un debat sobre la gralla i el fet geganter, concretament amb el ball i els grallers que els acompanyen.

Un debat que es centre majoritàriament amb el fet de sentir cóm sonen aquestes gralles que acompanyen als gegants i aquest virus que comença a forma part també de les trobades de gegants, les batucades.

En altres ocasions ja ho he dit, amb els gegants tot s’hi val. Es permet tot i de tot. Però tot té solució i tant.

Cada vegada veig més gent preocupada per lo malament que sonen la majoria de gralles de geganters. Som molts els que pensem que s’ha de fer alguna cosa.

Crec que la feina que s’ha de fer és la que ja es fa des de la mateixa colla i treballar amb actituds i exemples.

Si no funcionen els canals que haurien de funcionar per trobar solucions, la millor manera és treballar des del mateix gra de sorra que puguem representar.
No es pot canviar radicalment, s’ha de fer mica en mica i des de la posició de cadascú.

N’estic segur que la gran majoria de geganters i colles de grallers que els acompanyen, no saben que el que estem vivint ara a les trobades de gegants és un invent que no té més de trenta anys.

Quants dels geganters saben que abans d’aquest període no existien les trobades de gegants i que els gegants només sortien el dia de Festa Major o el dia de Corpus pels carrers del municipi que pertanyien i qui els portava eren la mateixa brigada d’obres de l’ajuntament i que la música que acompanyava als gegants era interpretada segons la zona, amb flabiol i tamborí?. Però també amb acordió o violí?

I quants dels grallers que van amb colles de gegants saben que la gralla és tradicional del tarragonès i no pas (excepcions a part) de tot Catalunya?

Es pensen que el que es viu actualment en una trobada de gegants s’ha fet “tota la vida”. Doncs no, ens hem inventat una festa que no té més de trenta anys.

És normal que existeixin les batucades i que vulguin entrar a formar part de les trobades de gegants. Quantes colles de gegants que pertanyen a escoles, van acompanyades per nens i nenes de totes les edats (pares inclosos) armats amb timbals de tota mida? Aquests nens estan aprenent que per acompanyar als gegants s’ha d’anar amb timbal o percussió en general.

Estem educant malament. Sense fonaments. No sabem d’on venim.

I tal com va dir el poeta “qui perd els orígens, per la identitat”.



P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.