Gralla versus saxo


Dissabte passat, és a dir l’últim dissabte del mes de març o dit d’una altra manera el dia 27 de març, es va celebrar l’última activitat programada del curs a La Casa Folc de Granollers.

Alguns de vosaltres ja ho sabeu, però en qualsevol cas explicar que durant aquest curs l’últim dissabte de mes s’ha programat una activitat a La Casa Folc.

La professora d’acordió Flavie Louesdon, el constructor de gralles Josep Bonamusa, el músic italià Marco Domenichetti, el luthier Ramon Elias, el curs d’informàtica musical a càrrec del músic Joan Gomis. Són les activitats que s’han realitzat.

Però esclar, no podia faltar un concert a càrrec dels dos impulsors de les activitats de La Casa Folc, en Roger Cucurella i jo mateix, l’Enric Montsant.

Doncs si, l’últim dissabte del mes de març varem fer un concert on les arts de cadascú es varen fer públiques. Temes tocats amb saxo tenor i gralla, saxo alt i tarota, clarinet i tarota, . . . . . en fi, totes les combinacions possibles entre dos timbres: el modern amb canya senzilla i l’antic amb doble canya.

En alguns casos, acompanyats amb bases rítmiques programades a càrrec d’en Roger.

Tot plegat, un concert agradable tant pel públic assistent com per a nosaltres mateixos.

Qui diu que la gralla no pot tocar l’infinitament conegut Gener amb un acompanyament Funk o que el saxo no pot tocar música del Renaixement?

Doncs tot això i més, va sonar dissabte passat.

Per a tots els que s’ho varen perdre, estem editant el vídeo que es va fer.

Us tindré informats.

La souna

Us presento dos vídeos sobre un instrument de la família de la gralla, la Souna.

Ens ve de Xina i pot arribar a fer el que podeu escoltar en aquestes imatges.

Entre d’altres coses cal destacar el fet que un instrument de doble canya semblant a la gralla, estigui tocant envoltat d’altres instruments tradicionals de Xina.

Seria com el que va ser fa uns quantsas anys l’Orquestra Simfònica de la Canya aquí a Catalunya, que ja us en he parlat parlat, però amb la diferència que l’instrument solista és la Souna (la gralla xinesa)





L’eròtica de la gralla


Quantes vegades acabem de dir una frase relacionada amb un fet musical, instrumental i . . . . . patam, la nostra ment en qüestió de segons a fet una traducció ràpida, precisa i concisa per traslladar aquesta frase o paraula a un món que no té res a veure al musical.

Aquí teniu una petita relació de frases que ens podem trobar sovint dins el llenguatge graller.

Probablement es pot aplicar a d’altres instruments de vent, però en tot cas les he sentit o dit jo mateix treballant amb la gralla.

El sentit de les frases pot canviar si el que ho diu és de sexe masculí o femení.

També us haig de dir que moltes vegades una frase d’aquestes s’ha dit sense que hi hagi cap reacció i el traductor simultani de pensaments malpensats no ha funcionat. Com també en moltes ocasions, ha provocat un veritable allau de rialles.

Aquí en teniu unes quantes:

estàs alta
l’has de mullar una mica
no lligues
millor picar-la abans de lligar
posa-te-la més endins
que no se’t bellugui
mossega’t els llavis
em fan mal els llavis
tinc els llavis tallats
la teva és més llarga
- vols que te la toqui?
treu-la una miqueta
no la mosseguis
la llengua ha d'anar més ràpid


. . . . . . . . i la llista pot continuar si voleu, colla de malpensats i malpensades.



El dibuix és d'en Pep Domingo

.

El nostre repertori




Aquests dies, amb els companys de La Banda d’en Vinaixa hem estat treballant amb un nou repertori, un repertori de danses tradicionals catalanes.

Abans no es va definir el repertori ens varem dedicar a buscar danses per tota la geografia catalana. Les anàvem més o menys classificant per gèneres, estils, que si eren de rotllana o de parella, balls de bastons, de cascavells, ritmes ternaris, binaris, si encara es ballaven o no, . . . . . i mentre s’anava definint cada cop més el repertori també s’anava buscant informació més detallada de la dansa: on es ballava, el perquè, els seus orígens i . . . . . caram, els seus orígens.

De sempre s’ha dit que Catalunya és una terra de pas i que sempre ens hem quedat amb tot allò que ens ha agradat. I tant.

Fixeu-vos amb dos detalls de danses molt conegudes i molt tradicionals de casa nostra:

- La Bolangera, resulta que durant el segle XVIII hi va haver una immigració d’occitans cap a Catalunya i ens varen portar una dansa que ells li deien La Boulangère (la fornera).

- Una altra, La Contradansa és en realitat un estil de ball d’origen anglès, country-dance (segles XVII-XVIII).

I és cert, en el nostre repertori tradicional de danses i tonades diverses està ple d’influències foranies.

Però el que em crida més l’atenció és que tots els que ens dediquem a fer música de l’anomenada folc, incloem al repertori actual, danses i tonades de fora sense haver passat encara, pel sedàs de la tradició.

És normal escoltar a un grup de música folc i sentir temes dels Balcans, del País Basc, d’Occitània, Itàlia, Grècia, Bulgària o veure com s’organitzen tallers i cursos de danses gregues i txeques. I sobretot, que no falti al repertori de ball un Cercle Circassià (dansa d’origen anglès) o la Polca d’ours (dansa occitana).

Com és que ens atrau tant el de fora i potenciem tant poc el de casa?
Bé, de fora . . . fora . . . . en tot cas, s’hauria de especificar quin és el nostre “fora”.

Fa temps, a un bon amic italià, li vaig proposar de que s’organitzés a la seva ciutat un curs de dansa catalana. I mirant-me amb cara de sorpresa em va contestar: - i a qui li pot interessar un curs de dansa catalana a Itàlia?

Vosaltres que llegiu aquest article us podeu fer aquesta pregunta:
quantes danses catalanes sé ballar?

Impressionant, oi?

Els Ministrils del Camí Ral


Seguint el comentari del bon amic José María.
Doncs si, la creació dels Ministrils del Camí Ral es va nodrir de l’Orquestra Simfònica de la Canya.

Com ja he dit a l’anterior article hi havia molta cosa per fer i era relativament fàcil generar noves propostes musicals. Els músics estàvem oberts a qualsevol proposta, hi havia bastant l’actitud de treballar per nous projectes.
Bé, això és una lleu observació. Suposo que cadascú ho vivia d’una forma diferent i amb uns interessos diferents, però en general si que és cert que es respirava un ambient òptim per engegar noves propostes.

Els Ministrils del Camí Ral, una formació d'uns quaranta músics,neixen o millor dit, fan la seva presentació per les Festes de la Mercè de Barcelona de l’any 1993.
Aquest any es presenten també moltes de les figures de l’imatgeria Barcelonina que o bé estaven en desús, restaurades o recuperades: el lleó, l’àliga, la tarasca, els cavallets cotoners, la víbria, el bou, la mulassa, el drac, els gegants del pi i els de la ciutat.
I tot plegat per anar junts en comitiva del Palau de la Virreina fins la Plaça de Sant Jaume. D’això se’n diu el cercavila del Toc d’inici.

Un cop arribats a la Plaça de Sant Jaume i esperant que s’acabi el pregó corresponent, els Ministrils interpreten la música dels diferents balls creats per a cada figura.
La música d’aquests balls han estat creades per en Jordi Fàbregas que també n’és el responsable i director dels Ministrils, en Quim Soler, en Tito Pelàez, l’Eduard Casals i en Xavier Muixench.

I pel que fa al col•lectiu de músics que en formem part, doncs us diré que al llarg de la història dels Ministrils n’han passat molts.

Cal tenir en compte que és una formació que només toca un cop a l’any, el dia de la Mercè, encara que puntualment s’hagi actuat pels carnavals de Niça (França) i a la Fira Mediterrània de Manresa. Ho dic de memòria però crec que només ha estat aquestes dues vegades que s’ha tocat fora de la cita anual de la Festa Major de Barcelona.

El que deia, de músics n’hem estat un munt que hem participat als Ministrils.
Molts dels músics que hi participem també tenim altres compromisos musicals i és per això que sovint el dia del Toc d’Inici sempre hi ha alguna cara nova.

Crec que jo, per aquest motiu, he faltat dos anys dels disset que en fa. Em puc considerar dels habituals.

Com també ho són dels habituals:


Direcció: Jordi Fàbregas
Gralles :Eduard Casals, Lluís Gelis, Oriol Mestre, Elisenda Nebot, Paquita Roig, Enric Montsant, Amadeu Brugués.
Tarotes: Esteve Grau, Emili Legaz, Felip Morales, Xavier Muixench, Tito Pelàez, Cesc Alexandri.
Flabiols: Marc Egea, Pau Orriols, Isabel Pla.
Metall (tuba, fiscorn, trombó): Custodio Muñoz, David Parra, Alfons Rojo,
Sac de gemecs: Xavier Orriols, Galdric Santana, Jordi Vallverdú.
Percussió: Quim Soler, Jaume Vendrell, Miquel Gelabert, Núria Casas, Boris Pi, Paco Pi, Jordi Barbet.


I me’n deixo molts

L’Orquestra Simfònica de la Canya


Segurament alguns de vosaltres n’heu sentit a parlar de l’Orquestra Simfònica de la Canya, d’altres possiblement no.
En tot cas us ho explico.

Quan va néixer el Festival Tradicionàrius de Barcelona l’any 1988 es varen fer famoses les converses de carajillo. Això era estar a la barra de l’Artesà amb una cervesa o un carajillo a la mà i fer-la petar amb els que tenies més a prop.

D’això sempre en sortia alguna cosa: noves propostes per incloure-les al Tradicionàrius, criticaves, xerraves de les poques actuacions que hi havia aleshores de música tradicional, idees de crear cicles de música tradicional aquí i allà, . . . . de fet, tot estava per fer encara.

I en una d’aquelles converses va néixer l’idea de crear un gran grup de música tradicional.
Comença a gestar-se el que seria l’Orquestra Simfònica de la Canya.

Amb l’afany de donar a conèixer la nostra música i el nostre estil, neix el Tradicionàrius a La Pobla de Segur.
S’encarrega a en Jaume Arnella que escrigui una lletra i a en Ferran Martínez una música per a la inauguració d’aquest festival.
Neix la Suite de La Pobla de Segur. I ara només falten els músics.
Els músics es busquen entre els membres de grups que fèiem l’anomenada música “tradicional” d’aquell moment.

S’estrena Suite i Orquestra al Tradicionàrius de La Pobla, ho dic de memòria però crec que va ser l’any 1991, al mes de juliol, això si. Fem un assaig al Molí de La Pobla. Era un antic molí d’oli. Les màquines encara hi eren, l’olor d’oli també. Els músics ens varem repartir per allà on podíem enmig d’aquells estris oliosos i llardosos.

Ho estrenem. Bé.

Tots n’estem contents i ens proposem de tirar-ho endavant. Ens organitzem. En Ferran Martínez és el director musical, en Jordi Fàbregas el responsable i el fil conductor amb les institucions i d’aconseguir actuacions, en Toni Oró responsable de comptabilitat, contractes i efectes legals i jo el coordinador dels músics.

Faltava música, no n’hi havia prou amb La Suite de La Pobla de Segur per fer un concert. A alguns se’ns encarrega música: Toni Xuclà, Ferran Sala, Cesc Alexandri, . . . . . . . i a mi mateix.

Tots els músics formàvem part de grups que estaven en actiu. Això vol dir que quan sortia una actuació es creava un gran problema.
I aquí venia la meva feina, la de coordinar als músics.

Érem uns 3o músics i aquests havíem d’estar el dia del concert. Si en faltava algun perquè tenia una actuació amb el seu grup, havies de buscar un substitut.
I esclar, que tingués també les partitures i vingués a l’assaig.

Perquè ens situem en el temps. En aquella època no hi havia telèfon mòbil ni correus electrònics.

Es varen fer alguns concerts, no massa. Era molt complicat moure a tanta gent i amb tant poc pressupost. Es feia ben ve per il.lusió i ganes.
Varem tocar al Tradicionàrius de Barcelona, a Collbató, Blanes, a l’Espai de Barcelona, al FIMPT de Vilanova i la Geltrú, . . . . . .

També varem enregistrar un disc. Va ser el disc del Tradicionàrius-92.
El tinc aquí davant meu i us copiaré el nom dels músics que varem enregistrar el disc.
Segurament que us serà fàcil relacionar el nom d’algun músic amb grups de música folc actual.

Direcció: Ferran Martínez
Viola de roda: Eduard Casals
Contrabaix: Pep López
Percussió: Quim Soler
Fiscorn: Núria Martí
Bombardí: Marcel Casellas
Flabiol: Isabel Pla
Sac de gemecs: Xavier Orriols i Txema Morales
Acordió: Ferran Martínez
Mandolina: Alfons Rojo
Mandola: Toni Xuclà i Alfons Encinas
Llaüt: Sedo Garcia
Salteri: Alfons Encinas

Gralles: Paquita Roig, Enric Montsant i Jordi Fàbregas
Tarotes: Paquito Alpiste, Tito Pelàez, Cesc Alexandri i Emili Legaz
Violins: Francesc Tomàs “Panxito” i Toni Oró
Violoncel: Francina Turón i Rafael Sala
Veus: Dolors Laffitte, Dolors Masferrer, Rosa Zaragoza, Ramon Manen, Jordi Fàbregas i Jaume Arnella



I la llista continuaria amb tots els músics que hi varen participar fora d’aquest enregistrament, en algun concert. Escriuré a partir de la memòria, doncs no tinc cap document.

Violí: Enric Badal, Carles Elmeua, Simone Lambregts
Tuba: Artur Blasco
Mandolina: Joan Figueres
Mandola: Lluc Maduell
Bateria: Michael Weiss
Tarota: Pere Zaragoza
Flauta Travessera: Esteve Zulet


Uf, i a partir d’aquí dubtes. Per tant, no en poso més.

La gralla i el seu origen


De fet no seré jo qui doni un relat exhaustiu dels orígens de la gralla, però si que us puc convidar a que llegiu el que explica el musicòleg i graller, Francesc Rius.

És a través d’aquesta pàgina http://www.tinetbiblioteca.org/ cliqueu Cultura Popular i cap a La gralla i el seu origen. O si voleu directament aquí:
http://www.tinetbiblioteca.org/index.php?s=YToyOntzOjU6ImFjY2lvIjtzOjQ6Im9icmEiO3M6MjoiaWQiO3M6MjoiMTQiO30=

És molt interessant tot el que diu. Destaco entre moltíssimes coses que caldria destacar, el fet que segurament el mot Gralla ve directament d’Occitània.
Haig de reconèixer que ho desconeixia, tot i que conec l’instrument anomenat Graile que encara sona per aquelles contrades.

En fi, molt interessant i fàcil de llegir i que de ben segur que encara que coneixem la seva història i els seus orígens, de ben segur que descobrirem alguna cosa que desconeixíem.