Música per encàrrec

El meu primer treball fet per encàrrec va ser el Ball de Gegants de Montornès del Vallès, també conegut com a "El Ball de la Dansa de la Batalla".
Va ser l’any 1989, això vol dir que el setembre d’aquest any celebraran, celebraré, els 20 anys d’aquest tema. Mare de Déu!!

Recordo perfectament quan en Ramon Altimira, excel•lent agitador cultural i bon amic, aleshores cap de colla dels geganters de Montornès, em va fer l’encàrrec. Em va explicar el significat dels dos gegants, del per què eren homes i no pas una parella d’home i dona com és lo habitual, em va explicar lo de la guerra dels remences.
I així es va fer, una música que pogués expressar tot el que representaven aquests dos gegants.
Si mai teniu ocasió de veure aquesta dansa no us la perdeu. És molt peculiar, original i vistosa. És fa dins els actes de la Festa Major, cap el setembre.

Després va venir la música pels diables, pel drac, pels gegantons i l’última peça que he escrit per Montornès, el Ball de Cavallins, estrenada el setembre passat.
I cada encàrrec un compromís. I tant!.

I així és com he anat aprenent i treballant per altres colles de gegants, els de La Roca del Vallès, Lliçà d’Amunt, Lliçà de Vall, La Bisbal del Penedès, Falset, Vilanova del Vallès, Badalona, El Prat de Llobregat, Canovelles, Sabadell, Alella, Sant Andreu de Palomar, els Gegants de la colla gegantera Delta del Prat de Llobregat, pels Gegants del Corpus de la Casa de la Caritat de Barcelona, pels gegantons del Barri de Sant Antoni de Barcelona, pel drac de Canovelles, pels bastoners de Montmeló, . . . .

Un plaer.

Arundo donax

Us adjunto aquest vídeo que correspon a les jornades que es varen fer l'any 2007 relacionades amb la canya i que es va organitzar a La Puebla de Híjar (Terol).

Aquest any hi tornen. Us animo a tots els que esteu embolicats amb el tema de les canyes que hi feu cap.


Visiteu també el seu bloc http://arundodonax2009.blogspot.com/

El nostre patrimoni musical

Sovint, he sentit dir que la nostra música, així com tot el que està sota el paraigua del concepte tradicional, ha estat malmesa per culpa d’elements externs: digues-li franquisme, poca difusió, poc recolzament per part de les entitats competents, pocs ajuts, . . . . .

Fa molt temps però, que ho veig d’una altra manera.

Encara que em bellugui força entre companys vinculats al món de la música tradicional i folc, també tinc amistats amb músics de jazz, clàssica, rock, . . .
I caram, tinc enveja sana. Quan parlo amb músics i fins i tot aficionats a d’altres gèneres musicals, tots em poden parlar de músics, autors, intèrprets de l’estil que més escolten o interpreten, de títols de les peces o obres que més els hi agraden.
Quan parles amb un estudiant de guitarra elèctrica, de bateria, de clarinet, de violí, . . . . . tots et saben dir títols d’obres, autors, intèrprets, . . .

Per què això no passa amb els sonadors de gralla? Ep, no tots però si la immensa majoria.

Fa una mica de no se què quan veus piles de partitures que formen part del repertori d’una colla de grallers i on la majoria d’aquestes partitures no hi figura el nom de l’autor en el cas que en tingui.
Però en el cas de que fossin tradicionals tampoc hi figura la població o la zona d’on és tradicional o el gènere: pasdoble, marxa, jota, música de diables, de bastons, de . . . . . .

I el més trist és que la majoria d’aquestes partitures s’han baixat des d’internet.

Fa temps, em va venir a parar a les mans un llibre molt interessant, fet a partir d’un treball de recerca i d’investigació i subvencionat per diverses entitats del nostre país. (Per respecte no citaré l’autor, ni el contingut).
Entre d’altres elements molt ben explicats i documentats, sortien partitures. Aquests partitures servien per il•lustrar el repertori que feien servir aquestes persones o aquelles altres, les d’aquest o aquell municipi. El cas és que et podies trobar una mateixa partitura en diferents moments del llibre, però amb títols ben diferents.

Caram, se’ns farà molt i molt difícil cuidar i mimar el nostre repertori si nosaltres mateixos ja no en tenim cura.

La Violinada

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Argelaguer La Violinada. Intueixo que heu deduït de que es tracte, oi? Efectivament, una trobada de sonadors de violí. Sonadors però, d’àmbit tradicional o folc, com li vulgueu dir.
És la segona edició que es fa i tot plegat organitzat per una colla de violinaires prou coneguts dins el món del folc: en Francesc Tomàs “Panxito”, l’Anais Falcó, . . . . . .

Dissabte, tallers i ballaruga i diumenge més tallers, cercavila dinar, sobretaula i mostra de violinistes.
He arribat a l’hora del cafè. Just quan hi havia una bona tanda de corrandes. He tastat la ratafia. Fantàstica. Tenia ganes de saludar a músics que fa temps que no veig, la distància, això que ens passa als músics que no anem a escoltar als companys, . . . . . . escuses. Avui era un bon motiu. Moure’m cap a un altre indret que no sigui Barcelona i on també sona la música folc.

Ostres, m’he trobat l’Enric Badal, violinista fundador del Tercet Treset. Feia molts i molts anys que no coincidíem. També he saludat a la Simone Lambregts, a en Pere Pau, en Ramon Cardona, a la Maria, a uns amics de La Roca, . . . . . a l’Anais esclar i en Panxito. Caram i tots al peu del canó. Com si fos el primer dia que ens trobàvem en una moguda folqui. No canviarem. Talment com si tinguéssim vint anys.
Amb il•lusions, amb projectes, repetint converses monotemàtiques, . . . . . . .

I a l’escenari, molta colla jove de violinistes. Això no s’acaba.

Felicitats.

Dolors de munt amb dolçaina

Els Xics, la colla de Castellers de Granollers, en una visita a Ondara, comarca de la Marina Alta a Alacant, els dolçainers d'aquest municipi els hi varen ofeir un concert de dolçaina i percussió i entre d'altres temes varen interpretar Dolors de Munt.

Fantàstic




Per cert, aquest vídeo l'he pogut penjar finalment gràcies a les indicacions de l'August.

Gràcies mil.

La primera cavalcada de reis

Encara que faci uns quants dies que els reis han passat no deixa de ser un dia molt especial. Per recordar-lo.
La nit de reis és màgica, es respira un ambient diferent als altres dies de les festes de Nadal. L’endemà, quan em llevo, sempre tinc aquell no sé què de que potser . . . . . . . però no. Això és d’un altre moment.

Potser és per que quan passaven per casa, aquella nit els vaig enxampà. I tant que els vaig enxampà. Aquella nit, vaig veure al meu pare i al meu cunyat ajupits a terra muntant l’escalèxtric.

- Ja han arribat!!!! Cridaven.
Eren ells? Casum dena.

Però no era això exactament del que volia parlar, si no de la primera cavalcada de reis que hi vaig participar amb la gralla.
Em truquen a la tarda per si podia anar a tocar aquell mateix vespre per la cavalcada que es feia a Caldes de Montbui. Ostres, vaig trucar en Ramon i tots dos hi varem anar. Deuria ser el 1985 o 86.

El que em va enredar va ser en Santi Fíguls, actor en aquell moment de la Companyia de Teatre La Farinera de Granollers.

Arribem al local en qüestió, em posen una túnica de monjo i apa a tocar el que puguis enmig de 10 o 12 timbals, torxes, cavalls, patges, reis i nens amb cara de fred amb un fanalet a la ma a banda i banda de la carretera de Caldes.
Fantàstic.

I a partir d’aquella primera cavalcada doncs apa, cada any.

A Caldes especialment, però també a molts altres indrets.

I el comentari més comú entre els músics que hem acompanyat a reis i patges:

- la cavalcada d’aquell poble està bé, es fa curta.
- doncs la de l’altre poble és un infern, toques enmig de tractors que porten uns equips de so descomunals, punxant qualsevol música i a veure qui peta més fort.
- doncs la d’aquell poble també és un infern, dura més de dues hores i amb el fred i l’aire que hi fa et queden els llavis per llençar-los i comprar-ne de nous.
- i la d’aquell altre, molt lenta. Pobre canalla, amb el fred que fa i esperant que passin els reis.

En fi, la nit de reis és màgica.

*

Penjar un vídeo

No us penseu que tinc el bloc abandonat.
Fa cinc dies que m’estic barallant amb el bloc, internet, programes i programets, per poder penjar un vídeo.

No hi ha manera.

Que si ara no sé com es fa, que si em baixo un programet, que si ara el servidor de Blogger no sé que li passa, . . . .

En fi.

Seguiré

*