La gralla i el seu origen


De fet no seré jo qui doni un relat exhaustiu dels orígens de la gralla, però si que us puc convidar a que llegiu el que explica el musicòleg i graller, Francesc Rius.

És a través d’aquesta pàgina http://www.tinetbiblioteca.org/ cliqueu Cultura Popular i cap a La gralla i el seu origen. O si voleu directament aquí:
http://www.tinetbiblioteca.org/index.php?s=YToyOntzOjU6ImFjY2lvIjtzOjQ6Im9icmEiO3M6MjoiaWQiO3M6MjoiMTQiO30=

És molt interessant tot el que diu. Destaco entre moltíssimes coses que caldria destacar, el fet que segurament el mot Gralla ve directament d’Occitània.
Haig de reconèixer que ho desconeixia, tot i que conec l’instrument anomenat Graile que encara sona per aquelles contrades.

En fi, molt interessant i fàcil de llegir i que de ben segur que encara que coneixem la seva història i els seus orígens, de ben segur que descobrirem alguna cosa que desconeixíem.

Activitats a La Casa Folc

Segurament que molts de vosaltres ja ho sabeu.

A La Casa Folc a Granollers, durant aquest curs organitzem una activitat cada mes, sempre relacionada amb el món de la música folc.

A l’octubre, la Flavie Louesdon la professora d’acordió diatònic, va fer una audició sobre la varietat de repertori que es va trobar de camí entre el seu poble a la Bretanya i Torelló, municipi on actualment viu.
El mes de novembre en Josep i en Dani Bonamusa ens varen fer una xerrada prou interessant sobre la construcció de la gralla: les fustes, mides, afinacions, eines, . . . .
I aquest desembre en Marco Domenichetti, ens va fer una audició sobre la música del seu poble del nord d’Itàlia, a la zona on li diuen les Quatre Províncies. I això ho va fer amb l’instrument tradicional d’aquella zona el piffero. El va acompanyar a l’acordió en Pol Aumedes.
Aquí podeu escoltar un parell de temes que es varen escoltar.





I de cara al proper trimestre ja us tindré informats, però de moment us avanço que el mes de gener vindrà en Ramon Elias a fer una xerrada sobre la construcció del violí, viola, guitarra i viola de roda, el mes de febrer en Joan Gomis ens farà un taller sobre el programa d’informàtica musical Finale i el mes de març en Roger Cucurella i jo, farem un concert amb la sonoritat del saxo, clarinet, gralla i tarota. Música tradicional versus música moderna.

La gralla i el piffero

*






Quan començava a tocar la gralla em vaig comprar un disc de la Ciapa rusa (gravat el 1.982), a la portada del disc hi havia entre d’altres, el dibuix d’un piffero: un tub de fusta amb els respectius forats, una canya amb un tudell i la ploma de paó al final de la campana.

Evident, era un instrument cosí germà de la gralla. Esclar que el so i la manera de treure’l era molt curiós. Però em va enganxar, fins el punt que vaig treure’n dos temes del disc per poder-los tocar amb la gralla.

Això del piffero em tenia encuriosit: el nord d’Itàlia, els Apenins, la zona de les Quatre províncies, acompanyat actualment amb acordió cromàtic, . . .

Recordo un any, una amiga va anar a Roma de vacances i li vaig demanar que em comprés un piffero. Quan va tornar em va dir que havia recorregut totes les botigues de música i a totes li donaven una flauta.

Esclar això, és com si un alemany se’n va de vacances a Granada i busca comprar una gralla. No era el lloc indicat.

Però el destí té les seves jugades, al cap d’uns anys me’n vaig a tocar amb un grup francès anomenat Une anche passe i en aquest grup érem dos estrangers, jo que hi tocava la gralla i l’Stefano Valla que tocava el piffero. Si senyors, el piffero. Ostres, ostres i més ostres.

Al cap d’un temps vaig anar de vacances al seu poble Cegni, vaig viure la realitat del piffero. Impressionant. Vaig conèixer alguns alumnes seus. Entre ells en Marco Domenichetti.

Més tard, en Marco va conèixer a una noia catalana germana d’un alumne meu.
Ara en Marco, sonador de piffero, viu a Mollet del Vallès amb la seva dona i la seva filla.

Val a dir també que els inicis de La Banda d’En Vinaixa va ser una còpia de la formació tradicional de piffero i acordió. En aquest cas, gralla i acordió. Una formació molt pràctica per fer ball i també molt arriscada, esclar. El primer acordionista d’aquesta formació va ser l’Alfons Rojo, que no és massa acordionista i que al cap de poc em va adreçar a un bon acordionista, un italià instal•lat a Arenys de Mar, l’Arrigo Tomasi. I amb qui havia tocat l’Arrigo Tomasi?, doncs amb la Ciapa rusa.

Si algú em pot explicar tot això, que m’ho expliqui.



(hi ha un article que també parlo del piffero 21-3-2009 Un viatge a Itàlia)

Gralla metàl•lica

.



Ahir divendres varem estar Els Ministrils d’en Pere Botero a la Fira d’Arrel Tradicional de Manresa acompanyant l’espectacle de dansa aèria del Circo Delícia. Dues trompetes, un trombó, un tible, una caixa, un timbal, un bombo i deu gralles. Entre elles la metàl•lica.

Vaig estrenar la gralla metàl•lica que en Josep Bonamusa em va regalar ara farà un mes.

De fet, és una corneta tunejada sense cap altre pretensió que oferir un so metàl•lic a la ja coneguda gralla de fusta.

Està aconseguit. L’afinació correcte i molt fàcil de tocar. El fet que sigui metàl•lica fa que la resposta de l’atac sigui molt més ràpida que no pas amb l’instrument de fusta.

Una qüestió física, l’aire i el so, no troben cap impediment per sortir pel tub. El metall s’encarrega de tot.

En fi, un de tants invents sortits del Taller Bonamusa.

Per tenir en compte.

Carles Riera, gràcies


Ara i avui no tinc ganes de parlar de gralles. Vull utilitzar aquest espai per desfogar-me.

Havia planejat que avui, el dia abans d’anar a la fira de Manresa, em dedicaria a preparar-ho tot. Hi faig acte de presència amb tres espectacles, entre ells, dues estrenes. Tot plegat mobilitzant als músics de La Banda d’en Vinaixa, la Cia. En-ric-rac i Els Ministrils d’en Pere Botero, vint-i-tres persones en total i anar a sembrar per recollir. Avui tot això era important.

He anat a l’impremta a recollir díptics i targetes.

Aquest matí he anat al Decathlon de Mataró a comprar unes samarretes de color vermell que necessitava per l’espectacle infantil, m’he trobat amb en Xufu (Jordi Vallverdú) gran amic i excel•lent músic sonador de cornamuses vàries i autor d’un mètode d’aprenentatge d’aquest instrument. Hem estat una hora parlant o més, entre d’altres coses de si ens presentaríem a la convocatòria que s’ha fet per treure’ns el grau superior de gralla, sac, . . . . . . a l’Esmuc. Ha estat fantàstic. Estic decidint no presentar-m’hi.

He anat a l’Abacus a buscar unes potes per a una pissarra.

A quarts de quatre de la tarda m’ha trucat un alumne d’en Felip Morales preguntant-me si estaria disposat a vendre-li la gralla cromàtica que em va fer en Felip farà cosa de dos anys. Estic molt malament de quartus i li dic que si.

Em truquen els del 9Nou per parlar dels espectacles que presento a la Fira de Manresa. Parlo amb en Roger de La Casa Folc i la Flavie. Es confirmen les noves incorporacions d’alumnes de diatònic i percussió. Vaig a mirar el partit del Barça. Vaig a comprar alguna cosa per sopar. Truco a en Julio, avui és el seu aniversari. I uns segons abans d’entrar a casa, la veïna em diu que en Carles és mort. Cullons.

Les llàgrimes tenien ganes de sortir. Fa temps que no les deixo anar.

En Carles és el director del Conservatori de Granollers, és un dels músics del Stadler Trio, Trio Salmoè i moltes més coses. És igual, és el meu amic i d’ell he après molt i molt.

Ens coneixem de ben jovenets, d’estar amb els escoltes de Granollers.
Als que ens agradava la música era un pou de sorpreses, ell sempre portava repertori nou de cançons, però no d’en Lluis Llach, Esquirols, Bob Dylan, . . . no, ell portava cançons a dues veus, cànons d’en Mozart, . . . . . Fantàstic.

Ell va ser qui em va enredar que fes classes de música extraescolar a un grup de nens i nenes de l’escola municipal de Granollers. Aquesta escola estava a la plaça de l’església. Ara no hi ha ni escola, ni espai, ni res de tot allò. Jo deuria tenir catorze anys.

Amb ell vaig conèixer el que era un xalumó i un cromorn, recordo a l’estudi de casa els seus pares tocar aquests instruments tant estranys.

Ell va ser qui em va aconsellar que estudiés contrabaix, ell també el tocava. I amb ell varem anar a comprar el meu contrabaix a Barcelona. Amb el meu Dyane 6 que la grua se’m va endur. I ja ens veus tots dos amunt i avall amb un contrabaix buscant el meu cotxe.

Amb ell vaig saber què era un corno di bassetto.

Com a professional, no sabria que dir-vos si era una gran músic o era un gran pedagog.

També va ser ell que em va parlar d’una escola superior de música de Catalunya que s’estava creant , la famosa Esmuc. I que em va animar per que em presentés per professor de gralla.

L’última conversa que vaig tenir amb ell deu fer un mes. Estàvem enmig de la porta de la Biblioteca de Can Pedrals on treballa la seva dona i la porta de la sala Sant Francesc, l’antiga escola de música que ell i jo havíem estudiat amb els mestres Ruera, Coll, Maresme, . . . . . i parlàvem de la crisi dels concerts de música clàssica i dels concerts de música folc .

Carles, pots estar ben tranquil, som moltes les coses que has deixat aquí i som molts els que les tenim presents. Has fet molta feina i t’ho agraeixo. Gràcies.


Si voleu saber alguna cosa més d’en Carles Riera http://www.carlesriera.com/

La neteja de la canya 2



La capsa per guardar les canyes amb el tudell










Fil de cotó lligat a un fil de coure per poder passar-ho per dins la canya

La neteja de la canya

Sovint em trobo amb sonadors de gralla que porten temps fent sonar aquest instrument i em sorprèn la poca cura que tenen de la canya o inxa.

Als meus alumnes des de la primera classe que fan amb mi, ja els parlo de la importància del manteniment i neteja de la canya.
Entenc que la gralla i el tudell estan en condicions quan ho compres, però la canya és l’eina principal per poder tenir un bon resultat sonor, que no ens cansi, que puguis fer tot el que li demanes, que et pugui fer les notes agudes amb comoditat, que puguis apianar, . . . . . .

I tot això només es pot fer si tens una bona canya i la cuides. Si no, malament.

Recordo fa molts anys estava en una gravació en el que hi participàvem diferents músics, un d’ells havia de fer un passatge solista arribant a la nota La i Si agudes i no hi havia manera. Ho va estar provant moltíssimes vegades i tots esperant que arribés el moment exitós. Amb delicadesa, li vaig demanar si me la deixava un moment i li vaig passar el fil, la canya estava plena de . . . . . Finalment es va poder acabar de gravar aquell passatge. La meva orella no em fallava, la canya estava bruta.

No costa res passar el fil cada vegada que fem servir la canya.

No val aquella escusa, que només és escusa, que diu:
- jo ja la netejo de tant en tant, la passo per sota l’aixeta d’aigua.
Això només serveix per que la canya quedi empapada d’aigua i la seva durada sigui inferir al normal.
També he sentit dir :
- jo ja passo una ploma de colom, gallina, paó, . . . .
No he vist mai ningú que ho faci servir.
O també allò de posar-la en remull en una proporció d’aigua i aigua oxigenada.
Tampoc serveix.

La meva experiència em diu que si cada vegada que faig servir la canya li passo el fil per netejar, tens una canya que està sempre en condicions.
I un altre aspecte important és el transport de la canya. En una capsa i ben protegida.
Els barrilets que porten les fundes de cuir són un perill i no diguem aquells que guarden la canya i el tudell dins el tub de la gralla. Quan veig això se’m retorça l’estómac.

En fi, seguiré

No anem bé (o si)

Moltes coses per dir i poc temps per escriure.

Des de l’últim article que vaig escriure m’ha passat pel cap moltes coses per explicar i cada dia em deia, demà ho escriuré al bloc i aquest demà no arribava. Però avui si, avui m’hi poso.

I no és que no escrigui, he escrit molt i molt però no aquí si no a alguns fòrums i escrits que també ocupen temps.

Fa dies, està corrent pels enllaços de caire tradicional i concretament vinculada al món geganter un vídeo que és el que us presento.

Aquest vídeo va ser un exemple, una imatge per il•lustrar un dels molts comentaris que hi ha hagut aquests dies sobre el perquè els espònsors i la tele no feien cas ni dels cercaviles, ni de les trobades de gegants.

Un dels meus comentaris era que fins que no es dignifiqués la música, el ball, el vestuari dels geganters, la posada en escena dels cercaviles, . . . . no té cap interès per a ningú veure el que hi ha normalment en una trobada de gegants.

Que una colla d’amics surtin els diumenges de costellada portant uns gegants i passejant-los de qualsevol manera pel mig d’un poble, no crec que interessi a ningú. I molt menys a la tele (la nostra)

Aquest vídeo que us presento és un clar exemple del que no vull que es digui que forma part de la meva cultura. No, no ho és.

La tradició és allò que hom transmet de generació en generació.
I crec, que hi ha molt i molt que s’ha perdut pel camí.
Parem ja d’una vegada amb el mal ús que se’n fa del fet geganter.

Si us plau.

Em sap greu que la música que se sent, hagi estat escrita per mi i l’utilitzin per acompanyar això.

(un és la continuació de l'altre)




20 anys de Tradicionàrius


El periodista, músic, responsable i creador del grup d’animació infantil de referència Ara va de bo i responsable també de molts i molts altres projectes musicals, Jordi Roura, va entrevistar durant els mesos d’abril a desembre del 2008 a 23 musics vinculats d’alguna manera al Tradicionàrius.

El motiu, el Tradicionàrius feia 20 anys!!!!

Aquestes entrevistes es van emetre a través de les ones de Ràdio 4-RNE Catalunya, emissora on en Jordi Roura hi fa un programa setmanal.

El 15 de gener del 1988 es va fer el primer concert del festival Tradicionàrius. Aquest concert es va fer al bar del que s’anomenava aleshores, Centre Cívic l’Artesà de Gràcia.

Aquí teniu l’entrevista que se’m va fer a mi.
Si us ve de gust escoltar-la doncs endavant.

Si us ve de gust escoltar la resta d’entrevistes podeu anar al bloc

http://tradicionarius20anys.blogspot.com/2009_07_01_archive.html

Val la pena, forma part de la nostra història de la música folc i tradicional.

Atenció, les peces musicals en aquest arxiu, estan tallades. No les podem escoltar senceres.


. . . . . i no va de gralla

Doncs no, no va de gralla.
Per primera vegada des que vaig iniciar aquest bloc no parlaré de gralles ni del seu entorn.

Simplement tinc ganes de compartir aquest vídeo que fa temps que el guardo i que possiblement molts de vosaltres ja el coneixeu.
Tinc ganes que qui no el conegui el pugui disfrutar, per que això és un vídeo per disfrutar.

Aquests dies només sento a dir que si les vacances ja s’han acabat, que si ja hi tornem, que si la depre post-vacacional, que només falta un dia per arribar al cap de setmana, . . . . .
Ostres, ostres i més ostres estem molt malament, només esperem una altra situació de la nostra vida per estar més bé.

En fi que us convido a mirar i escoltar aquest vídeo. No cal pensar. Només escoltar i mirar.

Doncs apa selecciona i enganxa

http://antwrp.gsfc.nasa.gov/apod/ap080722.html


__

Festa Major de Granollers


Segurament que molts de vosaltres heu sentit a parlar de la Festa Major de Granollers, coneguda també amb el nom de la Festa dels Blaus i dels Blancs. Una forma molt sana de sentir-se identificat amb una colla i treballar per que la festa major sigui això, una Festa Major i deixar de banda el pressupost aportat per l’Ajuntament.

Doncs bé, després de vint-i-set anys vivint fora de Granollers, però amb el cor i les arrels clavats en aquest municipi, he tingut la sort de poder-hi participar des del moll de l’ós.

Vaig tenir la sort de que un grup de la colla de Blaus creat especialment per a l’ocasió i anomenat Blaus Street Music Band altrament dit BSMB, em convidessin a tocar amb ells.
Amb la tarota, això si.

A vegades deu gralles, tres tarotes i quatre percussionistes, a vegades quatre gralles, dues tarotes i un percussionista, a vegades . . . . . . . . tant se val. Era festa i a la festa tot s’hi val.
A tot aquest estol de músics els acompanyava una fantàstica troupe d’animadores i animadors. Fantàstics.

Ganes d’animar la festa, ganes de passar-ho bé, ganes de fer participar al públic, ganes . . . . . .

He tingut la sort de retrobar-me amb antics alumnes, amb antics companys de feina. He tingut la sort de participar amb una forma de treballar diferent de la que estic acostumat. He tingut la sort de que m’han fet trobar-m’hi a gust.

Una festa major com mai.

I aquests han estat els músics que han creat aquests moments màgics: Coral, Eli, Etor, Alba, Julio, Joan P., Gemma, Xavi, Pere, Etor, Laura, Cristina, Bàrbara, Marina, Joan F., Bernat, Pelusa. (me’n deixo algun?)

Motivacions

.



Dissabte passat vaig anar a escoltar l’actuació que feien els grallers de la colla gegantera de Badalona, en motiu de la cloenda dels actes que s’han anat celebrat al llarg dels darrers tres anys per celebrar el 150è aniversari dels seus dos gegants més emblemàtics l’Anastasi i la Maria. La colla de grallers va preparar un ball per dedicar-ho a la seva pròpia colla i als badalonins en general.

Perfecte.

Aquesta colla està formada per set gralles i un percussionista. I dins aquests grallers hi ha qui toca a més a més de la gralla: la tarota, el sac, el flabiol, la flauta travessera i el saxo.
Per l’ocasió varen convidar també a dos joves acordionistes de diatònic.
Tot plegat per oferir un repertori de temes que sovint se senten a les trobades de gegants, però que aquesta vegada els havien polit, ordenat i organitzat prou bé per poder-los oferir al públic.
Pasdoble de Montmeló, el gegant tocat de l’ala, la relliscada, el rogle, el Nyitus, els 7 salts, van ser alguns dels temes que ens varen oferir.

Em sembla una idea fantàstica. Segur que moltes colles de grallers tenen en el seu repertori temes ballables però que mai els han tocat fora del propi acompanyament de gegants.

I aquesta pot ser una motivació molt gran per polir encara més el repertori de cadascú. Ja sabem que no és el mateix tocar en un cercavila que tocar asseguts davant d’un públic que està més pendent de la nostra música. I això pot ser un bon treball per netejar tot allò que se’ns escapa durant un cercavila.

Triar el repertori (del que ja tenim) les peces que són de parella o de danses col.lectives, la durada de cada tema (no és el mateix un cercavila que un ball), les veus, els principis i els finals, . . . . . .

Ep i tot això fet amb els mateixos membres de la colla.

En fi una fórmula totalment recomanable.

Felicitats a la colla de grallers de Badalona per aquest treball.

Gralla de plàstic

.

Qui diu de plàstic, diu de resina, PVC, pasta, . . . . en tot cas, no de fusta.

Suposo que molts de vosaltres esteu al cas sobre la novetat d’aquest any de que ha sortit al mercat una gralla feta de resina. Aquesta novetat s’ha fet a través de dos bons constructors i cadascú pel seu compte, per cert.

Tinc un gran embolic. Suposo que a nivell comercial pot funcionar, una raó important pel que s’ha fet, suposo. A nivell musical suposo que també deu funcionar: afinació, cos, tacte, qualitat de so, . . . . .

Però vaig una mica més enllà. Suposem que ha estat pensada per a estudiants de gralla. El preu d’aquesta gralla està a uns 30’- € per sota del preu de la gralla de bubinga, la fusta més econòmica.

Si tenim en compte això, més el fet que un estudiant de gralla li costa comprar llibres (mètode, repertori, . . .), pagar unes classes, . . . . . no creieu que aquesta novetat encara farà baixar més el valor que li volem donar a la gralla?

I no poso gens en dubte la qualitat d’aquest nou instrument, per suposat.

Si ho comparem amb altres instruments: clarinet, violí, . . . . ens trobem que també en fabriquen de molt econòmics, fets amb materials aptes per abaratir l’instrument. Però és que la diferència de cost entre un clarinet fet de pasta i un clarinet fet de fusta és enorme.

Tinc por que si la gralla ja estava prou sacsejada i posada gairebé al final de la llista dels instruments poc valorats, segurament per la zona del kazzo, trompeta de fira, xiulets, . . . . encara baixi més.


Potser una fórmula per pujar el nivell de la gralla, la de fusta, seria el de duplicar el seu preu i no només el de la gralla si no també el de tots els seus complements.


Espero que se’n faci un bon us d’aquesta novetat.

De tota manera, també podem recórrer a la proposta que fa en Xavi Lozano, L’Atrapasons. Molt interessant.

http://www.tv3.cat/pprogrames/atrapasons/atrSeccio.jsp?seccio=artefacte&idint=350

En fi.

PERLES (2)


Segueixo amb les PERLES.

Situem-nos:

estem al mes de juliol. Una mare i dues nenes.

- voldríem aprendre a tocar la gralla. És que el mes que ve (agost) fem la trobada de gegants al poble i voldríem sortir per acompanyar als nostres gegants.

Sense comentaris i no és cap acudit.



Un altre.

- Em van demanar que toqués la gralla, vaig anar a la botiga i me’n vaig comprar una. No hi havia manera que em sonés. I vinga provar i vinga provar. Vaig pensar que era qüestió de temps, que ja ho aconseguiria. Però no hi havia manera. No aconseguia treure cap nota.

Al cap d’uns dies me’n torno a la botiga i els hi dic que no hi ha manera de fer-la sonar. I no sé que faig malament.

El botiguer que es mira la gralla i li pregunta:

- on és la canya?
- Canya? Quina canya?


El pobre es va passar un bon temps intentant treure so a una gralla amb tudell però sense canya.

En fi, seguiré.

Ditxosa crisi



Aquests dies no paro de sentir: bones vacances!!! On vas de vacances? O, quan comences les vacances?, ja has començat les vacances?. I cada vegada que sento això m’ensorro més. Normalment la resposta era: a l’estiu és quan treballo més jo. No faig vacances. Treballo.

Ostres quin any i ostres quin estiu, el pitjor que recordo com a professional, com a músic. I això no surt als diaris. Surten els de la Nissan, les empreses que apliquen ERES, els pagesos que la tempesta els hi ha destrossat la temporada, els temporers que volten per tot l’estat buscant feina, . . . . . però dels músics ningú en parla.

Esclar, no tenim sindicats ni polítics que ens defensin. De fet, no som importants. Hi ha molta música enregistrada. La música si és important i necessària, però els músics . . . . .

Sense anar més lluny, aquí a Granollers per la Festa Major s’ha rebaixat un 15% de pressupost respecte l’any passat i entre altres coses han reduït orquestres i han programat “disco mòbil” per les sessions de matinada. És més barat. I està bé.

Però i jo què? Si esclar, el problema és dels músics que no volen anar de legals fins que no tenen quaranta anys. Després si, correm-hi tots a pagar autònoms, assegurances, . . . .
I mentre no arriba això treballem per qualsevol preu, rebentant el marcat, sense importar-nos el sou dels professionals.
Quan cobreu? (per que tothom que toca un pitu vol cobrar) – Tant, caram doncs agafarem tal grup que cobra la meitat. Oh, i la qualitat? És igual, tot plegat per fer saltar una mica a aquests folkis.

I tot s’hi val, l’aficionat i el professional al mateix sac.
I així, com voleu que algú ens defensi?

. . . . i jo . . . . . . i els meus projectes, què? Casum tot.

M’aguanto. I aquest estiu a casa, una casa nova per cert. De lloguer eh? no us penseu. Però molt maca.
I si us plau, no em pregunteu més què tal les vacances, ni a on aniré de vacances, ni quan les començo.

Ja les he començat i les disfruto a casa. I com a molt, un cigaló de rom al bar de la cantonada.

Ep, i això no només és del sector folki, eh?

PERLES


Sovint i dins l’àmbit de la música de i per a gralla, ens trobem en situacions tant a nivell d’aficionat com professional, que arriben a un nivell que jo anomenaria PERLES.
Vull dir, que son situacions fora del normal o que semblen normals però que qui les rep impressionen, que et deixen esmaperdut, garrativat i fora de lloc.

Doncs apa, de tant en tant i quan me’n recordi en deixaré algunes que m’han passat. Ep i sempre amb respecte.

- Fa molt temps, un noi d’uns disset o divuit anys, em va demanar si podria entrar a formar part de La Butjosa, una formació de gralles que jo dirigia, li vaig preguntar quan feia que tocava la gralla i em va dir que tres anys. Li vaig preguntar si sabia llegir música i em va dir que ara començaria a estudiar llenguatge musical per que començaria a estudiar saxo.

Pensament: per tocar el saxo, cal estudiar llenguatge musical (solfeig). Per tocar la gralla no.

- Comentari d’un pare al seu fill:
has vist aquest noi com toca la flauta? (referint-se a un graller tocant la gralla enmig d’un cercavila).
És aplicable també a un comentari fet per la mare, el tiet, la tieta, l’avi, l’àvia, . . . . . a una persona de pocs anys.
- En una fira d’artesans:
pregunta que em va fer un músic professional jubilat:
amb les gralles es pot afinar? (li vaig haver d’explicar i demostrar, que si)

Comentari de la fotografia: suposo que us heu fixat que hi ha una dolçaina i un tabalet, oi?
Aquesta ja la tinc, ara necessito una fotografia amb gralla i timbal. Gràcies.
(Sort en tenim dels valencians i valencianes que són més llençats)
Ep, si no voleu publicar la vostra fotografia, cap problema. Quedarà emmagatzemada (impressionant paraula. Altrament dit mot) I llestus.

La nostra percussió

Tot i que sempre parlo de gralles, deixeu-me que parli també de la percussió.
Una bona colla de grallers ha d’estar acompanyada per un bon percussionista. Que conegui el repertori, que sàpiga els ritmes bàsics dels nostres balls: pasdoble, marxa, vals, polca, jota, . . . . que tingui el tempo dominat, que mani les dinàmiques.
Ja pots estar tocant un pasdoble, que si el percussionista està tocant ves a saber el què, no et servirà de res tots els esforços que fas per fer que els balladors ballin el que intentes interpretar.
El paper del percussionista és fonamental.

Fa temps que al nostre país ha aterrat una moda anomenada batucada. Intenta imitar els ritmes brasilers. Són formacions molt nombroses de vint o trenta elements, fan servir bastant varietat d’instruments tradicionals de Brasil.

I, està molt bé.

El problema està quan te’ls trobes en una trobada de gegants. Què hi fan allà?

Com es pot fer ballar un gegant a un ritme de percussions soles? I les gralles que hi ha a la trobada en qüestió? Potser que pleguin, doncs no se les sent.

Per què en aquestes “batucades” no es fan servir instruments de percussió del nostre país? Que no ens agrada? Que no en volem saber res de la nostra cultura? De la nostra tradició? De les nostres arrels? O és que no en sabem?

Històricament i tradicionalment, al nostre país han existit grups nombrosos de percussió. Les colles de diables n’és un clar exemple. Tenen els seus ritmes i tenen els seus instruments.

Avui m’ha vingut a parar aquest vídeo del Grup Estable de Percussió de l'Aula de Música Tradicional i Popular de la Generalitat.

És un bon exemple del que es pot fer amb els nostres instruments de percussió.

La Polca d’ours


La primera vegada que vaig sentir aquest tema, va ser per Occitània a Montpeller o Saint Martial, no sé exactament per quina zona. D’això en fa uns quants anys.

Era senzilla i prou animada com per que de seguida en fes un arranjament per incorporar-la al repertori de Xarop de Canya. Però al repertori d’escenari, no de cercavila.

Podria dir-ne que és un d’aquells temes que m’acompanya des de fa molts anys i no només per que el toco encara ara amb La Banda d’En Vinaixa si no per que també s’ha incorporat al repertori habitual de moltes colles de grallers per acompanyar gegants.

Amb més o menys traça en totes les trobades de gegants se sent aquest tema, sempre a una velocitat diguem-ne, innecessària i més tenint en compte la destresa de qui la toca.

És curiós, La polca d’ours és diu així i en canvi el seu ball és una xampanya, ni tant sols a Occitània l’he vist ballar com una polca. Està integrada com a dansa col•lectiva i així es balla. També l’he vist ballar com a Cercle circassià. També encaixa.

La polca d’ours és una de tantes tonades pirinenques que sonaven i encara en alguns llocs continuen sonant, dedicades a l’ós.
Als Pirineus, quan l’home compartia espai amb l’ós, l’hi dedicava cançons, balls, danses i esclar llegendes de tota mena. Fins i tot hi ha dies festius dedicat a l’ós.

Ours, en francès és ós. Per tant La polca de l’ós.

Malauradament l’he sentit anomenar de moltes maneres Polca dous, polca dus, la polca dels ous, . . . . .

En fi, què hi farem!!!!!

Pasdoble de Sant Joan


De segur que molts de vosaltres n’heu sentit a parlar d’aquesta peça i segurament molts de vosaltres també la toqueu. Segur que ha format part del vostre repertori quan vareu començar a aprendre a tocar la gralla.

No sé exactament quan va ser però era al principi de quan vaig començar a tocar la gralla. El 85, el 86, . . .?
Aquell any en Ramon Boixader, jo i les respectives parelles varem anar a passar el cap d’any a Sant Joan de l’Erm a l’Alt Urgell, entre d’altres coses per fer esquí de fons. I esclar ens varem endur les gralles.

Crec que era un dels responsable del refugi que tocava l’acordió diatònic. Em sembla que era la primera vegada que en veia un de tant a prop. El cas és que entre moltes melodies que va tocar una ens va cridar especialment l’atenció per que la varem trobar fàcil per nosaltres i ens hi varem afegir.

Suposo que deuria sonar fatal, però allà estàvem.

Quan vaig tornar cap a casa i per que no s’em oblides, vaig escriure de seguida aquella melodia que ens va ensenyar aquell acordionista a Sant Joan de l’Erm.

I esclar, com es deia? Ni en Ramon ni jo ho sabíem.

Era un ritme de marxa o de pasdoble, oi? I la varem aprendre a Sant Joan de l’Erm, oi? Doncs El pasdoble de Sant Joan.

Ves a saber on és la veritat de tot plegat.

Doncs apa, ja ho sabeu.

Les cançons per a gralla


Molts dels meus alumnes i per no dir tots, saben que utilitzar la paraula cançó per designar una melodia interpretada amb la gralla em treu de polleguera.
I és veritat.

Passejant per internet és fàcil entrar en una pàgina d’una colla de geganters i en l’apartat música . . . . . patam, “les nostres cançons”. I veus els títols del repertori de la colla.
Entres en algun fòrum vinculat al mon geganter i/o graller i és fàcil trobar-te algú que pregunta: . . . . algú em pot dir on puc trobar la cançó de . . . . .”

Segons el Vocabulari català de música de Josep Mestres i Quadrenys:

- Cançó: Composició musical destinada a ésser cantada a una o més veus, amb text en vers i sovint amb acompanyament instrumental.

Però vaja, aquesta definició també la trobem al Wikipedia:

- (només està en castellà) La cançó es una composición propia de la literatura provenzal medieval; destinada al canto, en ella el trovador se dirigía a su dama para expresarle su amor

En fi, el que vull dir és que tocant la gralla anem amb una sabata i amb una espardenya.

Diguem-li a la música que interpretem amb la gralla un nom genèric: peça, tema, melodia, . . . . . . i si és una dansa doncs això, dansa i si és un ball, ball.

Dir: . . . . . . ara ja toco la cançó del Toc de castells, sona bastant estrany, oi?

Millor dir ja sé el Toc de castells.

No us sona estrany dir: m’agrada la cançó de les Quatre estacions de Vivaldi?.

En fi. Coses

Gralles cromàtiques?


Al fantàstic bloc del músic i graller José María González "Quatre notes" (http://groups.google.com/group/pekegraller?hl=ca) hi ha unes quantes opinions sobre l’ús de les gralles cromàtiques.
Jo també he donat la meva opinió i és la que també us deixo aquí.


Al segle XVI va existir un instrument anomenat Traverso o Flauto Traverso, va ser l’antecessor de l’actual flauta travessera. No tenia claus.

Al segle XVII va existir un instrument anomenat Clavicordi, formava part del camí per arribar a l’actual sintetitzador, teclat, piano, . . . . . .

Cada època a tingut els seus instruments que s’han creat a partir dels seus antecessor.
I sempre seguint una constant, que puguin fer la música del moment.

Amb la gralla passa el mateix, la gralla seca es va fer en una època en el que no calia tocar amb tonalitats massa rebuscades, no li calien claus per fer segons quines notes, per que no calia. El format d’oboè tradicional va evolucionar i es varen crear la gralla de claus (la que arriba fins el Mi) i la gralla baixa.
Tampoc hem d’oblidar que aquí, al nostre país, també es va inventar el tible i la tenora. Malauradament aquests dos instruments han fet el seu camí sense apropar-se al camí de la gralla i a l’inrevés.

Tot i que tinc una gralla “cromàtica” construïda per Felip Morales, no l’he fet servir mai.

Crec que cada instrument té el seu repertori i la seva època.
Tinc dubtes de si s’ha de dir gralla a un oboè tradicional català amb claus.
Tenint esclar, el tible i la tenora.

Potser a Castella si que es pot parlar de dulzaina cromàtica, però aquí?

Al País Valencià no en tenen pas de dolçaina cromàtica, ni a Itàlia disposen d’un Piffero cromàtic, ni a la Índia tenen un Shenai cromàtic o a Turquia una Zurna cromàtica.

Ara, això no treu que tinguin algun oboè tradicional amb una tessitura molt més àmplia que l’instrument base. Però de segur que té un altre nom.

El que si que tinc clar, és que es pot fer molta música amb la gralla seca.

Si voleu entrar en aquest bloc http://scorphoto.blogspot.com/2008_09_28_archive.html hi trobareu molt bones fotografies de gralles de claus.

La Tarantel.la de la Pera


Avui m’ha vingut a parar a les mans, millor dit, a la pantalla, aquesta fotografia. Realment m’ha fet molta il•lusió a part del contingut pròpiament, el fet que el seu autor en Xavi Martí l’hagi transformat. Felicitats.
Podríem titular-ho, si s’em permet: art sobre art.
Dues expressions artístiques que conflueixen i queda bé.

Aquesta peça la vaig escriure l’any 1.987 juntament amb un altre tema anomenat Processó de La Pera. Els grallers de La Pera va ser el nom que varem portar durant una temporada el que seria després Xarop de Canya.

N’he sentit de tots colors sobre aquest tema, fins i tot que era un tema del municipi de La Pera, de la comarca del Baix Empordà. I també l’he sentit musicalment parlant, de tots colors. El cas que és un tema viu i molt viu i m’afalaga quan el sento tocar per colles de grallers acompanyant als seus gegants.
Encara que sigui de tots colors.

La Tríptica (i 2)



I com tot, els projectes tenen un principi i un final, una etapa.
Durant el curs del 2005-2006 vaig reprendre novament el projecte, amb noves persones i amb un objectiu més definit. Va néixer La Tríptica. Nom donat per l’espai on donava les classes de gralla i tarota i on també assajàvem, Tríptic. A Granollers.

Per a aquesta nova etapa vaig proposar el projecte a alumnes meus que tenien un bon nivell de tècnica de gralla i també de llenguatge musical: Adrià Abellán, Maria Sànchez, Cristina Naqui, Roger Roman, Pau Rumbo, Marc Benito i Pau Alberch a les gralles i en Josep Roura a la percussió.

El treball va ser molt interessant, assolint un bon nivell. Es va participar al Monogràfic de gralla del Festival Tradicionàrius de Barcelona, al concurs de gralla de Lleida, quedant en tercer lloc, es varen fer concerts a l’auditori de l’escola de música de Les Franqueses i de La Garriga, es va participar al “Pique” de gralles de la Festa Major de Granollers assolint el primer lloc, cercaviles i altres esdeveniments populars.

Entre tot es varen anar incorporant nous instruments com ara la tarota i la dolçaina valenciana. I com no, també hi va haver moviment entre els seus components. Es van incorporar l’Alba Quintana, la Sònia Àrias, l’Arnau Torrillas, la Vanessa Abas a les gralles i en Boris Pi a la percussió.
En tot aquest període varem tenir la col•laboració dels percussionistes Guillem Sànchez i Oriol Mestres.

I parlo en passat precisament per que en el curs 2008-2009, s’ha donat per tancat el projecte amb aquests components. Alguns d’ells, els més grans, els que hi portaven més temps amb La Tríptica han creat un nou grup, durant uns dies es varen fer dir Els Bufacanyes. Em consta que aquest nom no els acaba de fer el pes.

Parèntesi

Tinc el cap que fa dies em va dient:

- has d’escriure al bloc, has d’escriure al bloc, . . . . renoi.
Però també tinc el cap que em va dient:
- acaba d’organitzar-te, acaba d’organitzar-te, . . . . .

i això és el que faig ORGANITZACIÓ

Avui és el primer dia que escric a l’ordinador amb una taula i una cadira com cal.

Ai, les mudanceeeees

Tranquils que en breu continuaré amb l'article de La Tríptica.

Apa

La Tríptica

Parlar de La Tríptica és parlar d’un grup d’estudiants de gralla i percussió que sota la meva direcció, ens trobàvem cada quinze dies per assajar i posar en pràctica tot allò que s’havia treballat a classe: afinació, articulació, dinàmiques, . . . .

Aquest projecte ha tingut vàries fases. La primera va dur el nom de La Butjosa, fent referència a l’espai on assajàvem i que era al Casal de Cultura de Can Butjosa de Parets del Vallès.

En aquesta primera fase vaig reunir a una sèrie de companys, alguns d’ells ex-alumnes meus de gralla, però tots ells sonadors de gralla i percussió d’alguna colla de geganters o de grups d’animació de la comarca (Vallès Or.): Dani Collado, Júlio Pachón, Ricard Vallina, Jaume Mauri, Pere Ortega, Cesc Martínez, Assumpta, Òscar Portero, David Farran, Eva Fontbona, . . . . . i me’n deixo. (disculpeu-me però no tinc cap llistat d’aquella època i ho estic fent de memòria). Això seria l’any 1995.

Recordo que a part dels assajos, varem arribar a fer algun cercavila per Parets i fins i tot, varem estrenar el ball que s’em va encarregar pels gegants de Parets, l’Elisenda i en Marcel.
Aquest ball es va estrenar per la Festa Major del 1996 al Parc de La Linera en motiu de tota una festassa que es va crear al voltant d’una història, llegenda, conte titulada La Pedra del diable. Em consta que encara es celebra aquest acte on hi participen moltes de les entitats culturals del municipi.

Aquest projecte es va traslladar al Centre Cultural de Vilanova del Vallès i va prendre el nom de La Vallesana. Alguns dels que van començar aquest projecte varen continuar, altres varen plegar i d'altres s’hi van afegir de nou en nou: Marta Cendra, Gemma Rovira, Ruben Martínez, Marc Herrero , Joan Ruiz, Roger Bas, . . . . (Ai! que em sembla que em deixo algú).

Cal destacar que en aquest període de La Vallesana, es va enregistrar un K7 amb el títol de Músiques del Vallès (1998). És evident que amb aquest títol no podria ser un altre cosa que repertori de la comarca. Varem participar al Festival Tradicionàrius de Barcelona i varem apadrinar també a una colla d’estudiants de gralla de Barcelona anomenats la Marabunta.
Colla dirigida per l’Eduard Casals.

(seguiré)

Dolors de munt



Els Ministrils d'En Pere Botero, varem actuar dissabte 25 d'Abril a Mataró, en motiu de la celebració de la Ciutat Pubilla de la Sardana.

I entre d’altres, varem interpretar Dolors de Munt.


Què és el LA 440?



El LA 440 és el punt d’equilibri al qual es va arribar després d'anys (o segles) de discussions a la recerca d’establir un patró universal per a afinar l’orquestra i els instruments en general.

En el període barroc és afinada en un nivell que corresponia al LA afinat entre 380 i 430 Hz, en el període clàssic fins a la 1era meitat del segle XIX hi va haver una tendència a pujar el to entre el rang de 420 fins a 460 a la recerca d'un so brillant, però ja en el període romàntic es va decidir per conveni (França al capdavant) utilitzar el LA 870 (o LA 435) per a equilibrar la tendència de l'orquestra de pujar el to i la dels cantants de baixar; aquest to es va usar molt en la segona meitat del segle XIX.

Ja en el segle XX, sorgeix una altra controvèrsia amb aquest patró sobre a quina temperatura havia de mesurar el mateix, i es va establir després el LA 439, però donada la dificultat llavors de reproduir aquesta freqüència, es va escollir el LA 440 que era més fàcil de reproduir; aquesta va ser universalment acollida i va ser el to de referència no només per afinar l'orquestra, sinó també per al disseny i construcció dels instruments musicals.

Però va ser l'any 1986 quan la ISO (Organització Internacional per a l’Estandardització) la va confirmar com el patró d’afinació en el SI (Sistema Internacional de Mesures).

Mentrestant, es segueix afinant les orquestres amb diversos tons, per sota o per sobre de 440 Hz, amb una preferència a afinar per sobre, assignant al LA fins a 450 Hz, però en l’actualitat se sol afinar el LA entre 440 i 445 Hz i les agrupacions de música antiga agraden afinar el LA en el rang de 415 Hz, mig to sota de 440 Hz


(extret de la pàgina www.pianored.com)

*

Ditxosa afinació!!!!! (i 3)

Doncs si, cada concert era un patir. Impossible estar només per la música, hi havia altres elements amb els que havia de lluitar.

Serà la canya? serà el tudell? serà la gralla? o potser el tudell i la canya? o jo?.

Amb tot, s’hi va afegir l’Emili Legaz. I cada dos per tres estàvem a casa en Xavier Orriols. Ell feia d’inventor i nosaltres de provadors. Es varen fer tudells de tota mena, de totes les mides, amb rosca, curts, llargs, seguint el sistema que tenen les tenores, . . . . res. Fins i tot varem anar a Estella (Navarra) al taller d’en Salvador Martinez de Lizarrako Gaiteroak. Varem estar provant durant un temps les canyes i tudells que es fan servir amb la gaita (dolçaina) Navarra.

Vaig conèixer també en Josep Bonamusa que també va pujar al carro. Amb ell varem començar a canviar les mides de la gralla i es va començar a treballar amb el concepte de que gralla, tudell i canya formin un tot. Moltes proves, molta fusta llançada, molts forats fora de lloc. El camí s’anava fent.

També vaig conèixer en Miquel Claramunt, amb ell es va arrodonir el treball. Era la peça que faltava, un bon constructor de canyes per que tanqués aquest treball. També moltes proves i molta fusta llançada.

I ja està, ja es va trobar. Ja tenim una gralla amb l’afinació estàndard de freqüència La 440.

I ara a perfeccionar: que tingui bon equilibri amb els aguts i amb els greus, que les alteracions quedin ben equilibrades de so, que tingui bon cos, que la canya ens permeti el treball de dinàmiques.

Això no s’acaba, el camí segueix.

Ditxosa afinació!!!!! (2)

*



Une anche passe

L’Alain i en Laurent feia temps que havien treballat per la recuperació de l’hautbois de Llenguadoc (d’ara endavant li diré oboè de Llenguadoc), això vol dir que era un instrument completament oblidat i que ells varen començar a reconstruir i entre d’altres coses sabien perfectament com fer una canya i un tudell per els seus instruments.

Actualment l’oboè de Llenguadoc és una peça imprescindible en una de les festes tradicionals més conegudes de Sête (Llenguadoc-Rosselló): Les joutes
(http://www.ot-sete.fr/www-rubrique-594-FR-SETE.html).

Doncs bé, pel que anàvem. Ja els veus a tots dos fent un tudell i una canya per la gralla. El tudell que fan servir ells és un tub cònic que s’introdueix pel forat de l’oboè col•locat a la mida desitjada, no té un topall com el nostre i la canya està construïda sobre el mateix tudell formant un tot.

Doncs res no hi havia manera. Finalment varem decidir de fer una gralla nova i amb mides diferents. I jo cap a Cal Orriols amb aquestes noves mides. Si, però no. S’havien de retocar altres paràmetres, no quedava equilibrada.

Quin patir. Això era el mes de maig i el mes de juliol començàvem una petita gira per França: Festival de Nantes, Le Havre, . . . uf! I jo amb un instrument insegur, inestable, . . . . i no només això, les partitures de la meva part no eren com les que fins ara tocava fent cercaviles no, alteracions per un tub, ritmes completament nous per a mi, terceres i quartes veus, . . . Em vaig aprendre totes les posicions de les alteracions en un mes i mig. I sort d’ells que en tot moment em varen ajudar i explicar com es feien.

En tot aquest moviment també vaig recórrer a la Roser Olivé, vaig anar a casa seva a Vallmoll i varem estar provant les canyes de pala, però noi, l’afinació és la que mana i no hi havia manera.

Sense deixar de fer concerts per França amb Une anche passe i també per Catalunya amb Xarop de canya les investigacions i el treball per trobar la gralla, la canya i el tudell indicat no paraven.

(seguiré)


*

Ditxosa afinació!!!!!


A través d’en Jordi Fàbregas vaig tenir l’oportunitat d’anar a treballar amb el grup francès Une anche passe. Estic parlant de l’any 1991. En aquells moments ja tocava de forma continuada la gralla, vull dir que estudiava, assajava i ja feia cercaviles amb Xarop de canya. D’aquest grup ja en parlaré un altre dia.

Une anche passe és un grup format per sis músics estables on es treballa amb l’hautbois de Llenguadoc, el clarinet, la cabreta, el saxo, la tuba , . . . . i en aquell moment el seu projecte era el de treballar amb instruments de doble canya de la mediterrània. Varem ser l’italià Stefano Valla sonador de piffero i jo amb la gralla, els que varem formar part d’aquest projecte.

Recordo perfectament el primer dia. Varem quedar en un peatge de l’autopista prop de Montpeller amb en Laurent Audemard músic, compositor i ànima del grup. Arribem a Montpeller, anem al lloc on habitualment assajaven, em presenta a l’Alain Charrié l’altre responsable del projecte. Parlem una mica del repertori, amb el francès encara em puc fer entendre i entenc. Ells ni català ni castellà, si de cas l’Alain l’occità, però no el feia servir.

I cap problema, em donen unes partitures i ens disposem a provar alguna cosa.
Ostres!! Està molt desafinat. Caram, què deu ser? Els instruments que estan freds. Tornem-hi. Ai!! Quin mal l’orella. Em pregunten si la gralla és un instrument transpositor. No, no. Està amb Do i llegeixo a to real. Mirem i remirem, es comprova l’afinació amb un afinador. La gralla està més de mig to per sota de l’afinació real. Ja hi som!!

En aquells moments jo tocava amb una gralla d’en Xavier Orriols i amb canya de tenora. Sempre havia tocat amb altres gralles i mai havia tocat enmig d’altres instruments, tret de la percussió. Per tant, el problema no l’havia tingut fins a aquell dia.

I aquí va començar la meva aventura.
Trobar un instrument amb l’afinació estàndar que no existia.

(en el proper escrit, més detalls d'aquesta aventura)

.

Moments especials

Fer de músic és especial, o no. Escriure música també, o no. Però el que si que empeny a continuar fent de músic i escriure música és quan descobreixes a músics anònims fora del teu país que interpreten música escrita a casa teva, amb el teu ordinador, amb el teu llapis.

Això si que és especial.

Escolteu El gegant tocat de l'ala.
Arranjat per Alain BRAVAY per a galubet i tambourí amb el conjunt "Ley Menestrié de Provence".
Direcció Alain BRAVAY
Concert de Primavera del Conservatori d'Orange (França) el 29 Març 2009


Per què les gralles que acompanyen a les colles de geganters, sovint, sonen tant malament?


Si, ja sé que només amb aquest títol pot provocar certes discòrdies.
Però és veritat, tots els que ens dediquem a la gralla, sovint ens hem plantejat aquesta pregunta. I també, els que formen part del col•lectiu de geganters.

Sovint, podem sentir algunes frases com aquestes:

- és que si no, no tindríem qui ens acompanyés
- és que fa poc que han començat
- són joves
- noi, és el que hi ha
- és que els hi ensenya un de la colla
- és que no són professionals
- la qüestió és que hi hagi soroll
- . . . . . . . . . . . . . i més


Us podeu imaginar aquestes respostes aplicades al col•lectiu de castellers, bastoners, sardanistes, falcons, cavallets, patumaires, esbarts, cors de Clavé, . . . . . . . . ?

Creieu que els exemples que poso d’aquests col•lectius de la nostra cultura popular podrien fer el que fan sense assajar, sense canviar els moviments equivocats, sense rectificar allò que no funciona, sense millorar el que fan, sense aconseguir un nivell mínim per exposar-ho al públic?

Creieu que els exemples que poso d’aquests col•lectius, sortirien al carrer sense estar del tot preparats?

Sense treballar, sense assajar, sense millorar, els castellers farien llenya cada dia, els bastoners es picarien els dits, els patumaires es cremarien, els balladors dels esbarts es farien un embolic en els balls que farien força el ridícul, . . . . i així tots.

Amb la gralla tot és possible, tot és vàlid, tot pot passar, tot té la seva explicació, tot té el seu argument i la seva justificació.

Per sort, només passa amb la gralla.

Us imagineu que totes les gralles que sonen a les trobades de gegants sonessin bé? Us imagineu que tothom qui ha fet un curs de gralla de tres mesos, l’hagués continuat per perfeccionar? Us imagineu que tothom qui té una gralla a casa la sabés tocar?


-

Dissabte (inoblidable) a Cardedeu



(La fotografia és d'en Vicenç. Gràcies)

Dissabte passat dia 28 de Març La Banda d’En Vinaixa varem actuar a Cardedeu dins el Festival de Música que per desè any consecutiu organitza l'Agrupació Coral Cardedeuenca.

Us haig de dir que per a mi ha estat una de les millors actuacions que he viscut.

Per motius de pluja es va haver de fer dins el Teatre Esbarjo. Un lloc que precisament, no és massa adient per poder-hi ballar ni danses col.lectives ni ball de parella.

Doncs trencant aquests esquemes, varem aconseguir que gairebé tot el públic estigués ballant tota l’estona al voltant de les butaques el que fos: un rogle, un pasdoble, una jota, un cercle circassià, . . . . . aprofitant els passadissos i els espais buits que quedaven entre fila i fila de butaques.

I al final de tot de tot, una sorpresa que em va arribar al cor i em va deixar sense paraules. Alumnes i ex-alumnes, amics, familiars i companys de La Banda em varen desitjar un feliç aniversari d’una forma molt emotiva.

Ni jo mateix em vaig adonar de tot plegat fins que amb aquest final em varen desitjar moltes felicitats pels meus vint-i-cinc anys de sonador de gralla.

Increïble i fantàstic. Emotiu i sorprès.

Moltes gràcies per aquell únic i irrepetible moment.

La contraportada del 9 Nou

-

Aquí teniu, a petició vostra, l'entrevista que s'em va fer per la contraportada del 9 Nou de l'edició del dilluns 23 de Març.

De moment s'ha obert un debat força interessant.



(fes clic sobre l'imatge per engrandir-la)
-

Un viatge a Itàlia


Fa poc, m’ha arribat aquesta fotografia. Me l’ha enviat en Claude Bonnafous.
Fa uns quants dies d'aquesta fotografia, l’any 1991?
És una festa a Belnome un petit poble al nord d’Itàlia a la zona que anomenen les Quatre Províncies: Gènova, Alessandria, Pavia i Piacenza.

A través de l’amistat amb l’Stefano Valla vaig poder disfrutar i viure una forma d’entendre la música, el ball i la festa. Un pèl diferent a la nostra.
Recordo en una conversa li vaig preguntar si ell feia música tradicional i em va contestar que no ho sabia, que ell feia la música que li havia ensenyat el seu mestre i que era la música que ell havia sentit sempre en el seu poble.
Doncs si, feia música tradicional però sense etiqueta. Música viva de fa molts i molts anys.

I aquesta fotografia és en un moment de la seva actuació.
La formació tradicional que sona per les festes de la zona de les Quatre Províncies és amb el piffero i l’acordió. Aquí concretament ens va convidar a pujar a l’escenari a en Claude que toca l’hautbois de Llenguadoc i jo tocant la gralla. L'acordionista és Elio Buscaglia.

Aquí vaig a prendre també, un fantàstic tema que porta per nom I Disertori.

I també es va començar a gestar el que seria la futura Banda d’En Vinaixa.
Però d'això ja en parlaré un altre dia.

Ah, per cert. No varem tenir problemes d’afinació encara que fóssim instruments de diferents països.

Reportatge a TV2


A través del bloc einafustalletrainota.blogspot.com
del que també en soc seguidor, fa referència a un programa de TV2 que porta per nom “El escarabajo verde”, haig de reconèixer que desconeixia l’existència d’aquest programa i concretament del programa del dia 22 de Febrer sota el títol de “El latir de la tierra”.

Us el recomano, parla de l’ofici de la luthieria, dels sons que ens envolten i com els humans reproduïm el so de la natura a través de la veu o dels instruments. Es poden veure un constructor de guitarres, de violins, també de gralles (surt en Cesc Sans) i també un altre personatge de referència en la música tradicional l’Artur Blasco, entre d’altres.

Dura uns 24 minuts. Però molt interessant.

Aquest és l’enllaç

http://www.rtve.es/television/20090216/latir-tierra-escarabjo-verde/232801.shtml

Els tudells i les canyes (2)


Seguint la vostra petició, aquí teniu la fotografia dels tudells que en feia referència a l’escrit anterior.

A l’esquerra un tudell d’oboè, al seu costat el tudell i la canya del piffero (Itàlia), al seu costat el tudell i la canya de la gaita Navarra i a la dreta el meu tudell i la canya que faig servir actualment.

Aquesta canya està feta pel constructor Txema Morales, seguint el concepte de que canya i tudell han de formar un tot (encara que estiguin treballats per separat) i seguint també les mides marcades per la gralla que pertany. En aquest cas del constructor Josep Bonamusa.

Veureu que aquesta canya té el fil taronja, d’aquí ve el nom del meu bloc. Un detall.

Els tudells i les canyes

Arran de l’escrit del bloc http://voltantlagralla.blogspot.com/, del que jo en soc un seguidor i del que parla sobre els tudells i les canyes sota el títol De tudells.Voldria donar també aquí la meva opinió sobre el gran dilema dels tudells i les canyes.

Durant molts anys, quan vaig començar a treballar amb la gralla, el gran repte era trobar una canya que et fes tot el que tu li demanessis i un tudell que fes realment la feina de nexe d’unió entre canya i cos de la gralla.

Amb en Xavier Orriols hi varem estar treballant de valent, fent moltes provatures.
La gran pregunta que ens perseguia:
- qui era el responsable de la majoria de problemes de la gralla, la canya o el tudell?

Fixant-nos amb d’altres instruments de doble canya podem apreciar que la canya de la gaita Navarra està treballada sobre el tudell, formen una sola peça i també l’hautboi de Llenguadoc i també el piffero italià i també l’oboè i el corn anglès clàssics i . . . . . funciona.

Per tant, s’havia de trobar la forma de que tudell i canya, encara que treballats per separat, formessin una sola peça.
Aquest treball el vaig acabar amb en Josep Bonamusa. Varem aconseguir, juntament amb el constructor de canyes Miquel Claramunt, l’equilibri entre gralla, tudell i canya. I crec que és aquesta la fórmula per que aquest instrument funcioni.

Estem parlant d’un instrument molt delicat, que al més mínim paràmetre desajustat, desequilibra també la resta dels elements que el formen.

Tots sabem que les canyes de fil blanc (Segovia), fil lila (Valladolid), de pala d’aquest, de l’altre . . . . . funcionen (?) però cada constructor ho ha fet sobre un criteri que sovint, no té relació amb el tudell i la gralla que fem servir i això ens porta problemes.

Per tant, com més ens apropem a la perfecció, més bé ens hi trobarem.

Les meves gralles



Us presento a les meves gralles.

A la filera de davant i començant per l’esquerra, hi ha la meva primera gralla, feta pel luthier Xavier Orriols de Vilanova i la Geltrú. Aquesta va treballar molt. Al seu costat un regal del luthier Josep Bonamusa d'Argentona, feta amb dues fustes (dos colors), la tercera feta de banús, també deu ni do el que va treballar i viatjar. Tot seguit, dues gralles de claus també del luthier Xavier Orriols una de dues peces i una altra de peça sencera, un altre d’en Josep Bonamusa a l’estil dolçaina aragonesa, amb un forat de més a la part de baix per poder facilitar el Sol i Sol#. I tot seguit, una Josep Marcet de Sitges construïda als tallers Reig de Torelló.

A la filera de darrere. La tercera començant per l’esquerra és del luthier Cesc Sans de Sant Jaume de Llierca, feta de boix, també la vaig fer sonar una bona temporada, sobretot en els concerts més que no pas en els cercaviles.

La resta de gralles són proves i “experiments” d’en Josep Bonamusa. Fixeu-vos també amb les dues últimes de la dreta, una amb incrustacions a la part de la campana i una altra de color blanc. És la nota humorística d’en Josep.

Hi falta amb la que treballo actualment, però aquesta us la presentaré més endavant. Us la presentaré juntament amb la gralla que estrenaré ben aviat.

Música per encàrrec


El meu primer treball fet per encàrrec va ser el Ball de Gegants de Montornès del Vallès, també conegut com a "El Ball de la Dansa de la Batalla".
Va ser l’any 1989, això vol dir que el setembre d’aquest any celebraran, celebraré, els 20 anys d’aquest tema. Mare de Déu!!

Recordo perfectament quan en Ramon Altimira, excel•lent agitador cultural i bon amic, aleshores cap de colla dels geganters de Montornès, em va fer l’encàrrec. Em va explicar el significat dels dos gegants, del per què eren homes i no pas una parella d’home i dona com és lo habitual, em va explicar lo de la guerra dels remences.
I així es va fer, una música que pogués expressar tot el que representaven aquests dos gegants.
Si mai teniu ocasió de veure aquesta dansa no us la perdeu. És molt peculiar, original i vistosa. És fa dins els actes de la Festa Major, cap el setembre.

Després va venir la música pels diables, pel drac, pels gegantons i l’última peça que he escrit per Montornès, el Ball de Cavallins, estrenada el setembre passat.
I cada encàrrec un compromís. I tant!.

I així és com he anat aprenent i treballant per altres colles de gegants, els de La Roca del Vallès, Lliçà d’Amunt, Lliçà de Vall, La Bisbal del Penedès, Falset, Vilanova del Vallès, Badalona, El Prat de Llobregat, Canovelles, Sabadell, Alella, Sant Andreu de Palomar, els Gegants de la colla gegantera Delta del Prat de Llobregat, pels Gegants del Corpus de la Casa de la Caritat de Barcelona, pels gegantons del Barri de Sant Antoni de Barcelona, pel drac de Canovelles, pels bastoners de Montmeló, . . . .

Un plaer.

Arundo donax

Us adjunto aquest vídeo que correspon a les jornades que es varen fer l'any 2007 relacionades amb la canya i que es va organitzar a La Puebla de Híjar (Terol).

Aquest any hi tornen. Us animo a tots els que esteu embolicats amb el tema de les canyes que hi feu cap.


Visiteu també el seu bloc http://arundodonax2009.blogspot.com/


El nostre patrimoni musical


Sovint, he sentit dir que la nostra música, així com tot el que està sota el paraigua del concepte tradicional, ha estat malmesa per culpa d’elements externs: digues-li franquisme, poca difusió, poc recolzament per part de les entitats competents, pocs ajuts, . . . . .

Fa molt temps però, que ho veig d’una altra manera.

Encara que em bellugui força entre companys vinculats al món de la música tradicional i folc, també tinc amistats amb músics de jazz, clàssica, rock, . . .
I caram, tinc enveja sana. Quan parlo amb músics i fins i tot aficionats a d’altres gèneres musicals, tots em poden parlar de músics, autors, intèrprets de l’estil que més escolten o interpreten, de títols de les peces o obres que més els hi agraden.
Quan parles amb un estudiant de guitarra elèctrica, de bateria, de clarinet, de violí, . . . . . tots et saben dir títols d’obres, autors, intèrprets, . . .

Per què això no passa amb els sonadors de gralla? Ep, no tots però si la immensa majoria.

Fa una mica de no se què quan veus piles de partitures que formen part del repertori d’una colla de grallers i on la majoria d’aquestes partitures no hi figura el nom de l’autor en el cas que en tingui.
Però en el cas de que fossin tradicionals tampoc hi figura la població o la zona d’on és tradicional o el gènere: pasdoble, marxa, jota, música de diables, de bastons, de . . . . . .

I el més trist és que la majoria d’aquestes partitures s’han baixat des d’internet.

Fa temps, em va venir a parar a les mans un llibre molt interessant, fet a partir d’un treball de recerca i d’investigació i subvencionat per diverses entitats del nostre país. (Per respecte no citaré l’autor, ni el contingut).
Entre d’altres elements molt ben explicats i documentats, sortien partitures. Aquests partitures servien per il•lustrar el repertori que feien servir aquestes persones o aquelles altres, les d’aquest o aquell municipi. El cas és que et podies trobar una mateixa partitura en diferents moments del llibre, però amb títols ben diferents.

Caram, se’ns farà molt i molt difícil cuidar i mimar el nostre repertori si nosaltres mateixos ja no en tenim cura.

La Violinada


Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Argelaguer La Violinada. Intueixo que heu deduït de que es tracte, oi? Efectivament, una trobada de sonadors de violí. Sonadors però, d’àmbit tradicional o folc, com li vulgueu dir.
És la segona edició que es fa i tot plegat organitzat per una colla de violinaires prou coneguts dins el món del folc: en Francesc Tomàs “Panxito”, l’Anais Falcó, . . . . . .

Dissabte, tallers i ballaruga i diumenge més tallers, cercavila dinar, sobretaula i mostra de violinistes.
He arribat a l’hora del cafè. Just quan hi havia una bona tanda de corrandes. He tastat la ratafia. Fantàstica. Tenia ganes de saludar a músics que fa temps que no veig, la distància, això que ens passa als músics que no anem a escoltar als companys, . . . . . . escuses. Avui era un bon motiu. Moure’m cap a un altre indret que no sigui Barcelona i on també sona la música folc.

Ostres, m’he trobat l’Enric Badal, violinista fundador del Tercet Treset. Feia molts i molts anys que no coincidíem. També he saludat a la Simone Lambregts, a en Pere Pau, en Ramon Cardona, a la Maria, a uns amics de La Roca, . . . . . a l’Anais esclar i en Panxito. Caram i tots al peu del canó. Com si fos el primer dia que ens trobàvem en una moguda folqui. No canviarem. Talment com si tinguéssim vint anys.
Amb il•lusions, amb projectes, repetint converses monotemàtiques, . . . . . . .

I a l’escenari, molta colla jove de violinistes. Això no s’acaba.

Felicitats.

Dolors de munt amb dolçaina

Els Xics, la colla de Castellers de Granollers, en una visita a Ondara, comarca de la Marina Alta a Alacant, els dolçainers d'aquest municipi els hi varen ofeir un concert de dolçaina i percussió i entre d'altres temes varen interpretar Dolors de Munt.

Fantàstic




Per cert, aquest vídeo l'he pogut penjar finalment gràcies a les indicacions de l'August.

Gràcies mil.

La primera cavalcada de reis


Encara que faci uns quants dies que els reis han passat no deixa de ser un dia molt especial. Per recordar-lo.
La nit de reis és màgica, es respira un ambient diferent als altres dies de les festes de Nadal. L’endemà, quan em llevo, sempre tinc aquell no sé què de que potser . . . . . . . però no. Això és d’un altre moment.

Potser és per que quan passaven per casa, aquella nit els vaig enxampà. I tant que els vaig enxampà. Aquella nit, vaig veure al meu pare i al meu cunyat ajupits a terra muntant l’escalèxtric.

- Ja han arribat!!!! Cridaven.
Eren ells? Casum dena.

Però no era això exactament del que volia parlar, si no de la primera cavalcada de reis que hi vaig participar amb la gralla.
Em truquen a la tarda per si podia anar a tocar aquell mateix vespre per la cavalcada que es feia a Caldes de Montbui. Ostres, vaig trucar en Ramon i tots dos hi varem anar. Deuria ser el 1985 o 86.

El que em va enredar va ser en Santi Fíguls, actor en aquell moment de la Companyia de Teatre La Farinera de Granollers.

Arribem al local en qüestió, em posen una túnica de monjo i apa a tocar el que puguis enmig de 10 o 12 timbals, torxes, cavalls, patges, reis i nens amb cara de fred amb un fanalet a la ma a banda i banda de la carretera de Caldes.
Fantàstic.

I a partir d’aquella primera cavalcada doncs apa, cada any.

A Caldes especialment, però també a molts altres indrets.

I el comentari més comú entre els músics que hem acompanyat a reis i patges:

- la cavalcada d’aquell poble està bé, es fa curta.
- doncs la de l’altre poble és un infern, toques enmig de tractors que porten uns equips de so descomunals, punxant qualsevol música i a veure qui peta més fort.
- doncs la d’aquell poble també és un infern, dura més de dues hores i amb el fred i l’aire que hi fa et queden els llavis per llençar-los i comprar-ne de nous.
- i la d’aquell altre, molt lenta. Pobre canalla, amb el fred que fa i esperant que passin els reis.

En fi, la nit de reis és màgica.



*

Penjar un vídeo

No us penseu que tinc el bloc abandonat.
Fa cinc dies que m’estic barallant amb el bloc, internet, programes i programets, per poder penjar un vídeo.

No hi ha manera.

Que si ara no sé com es fa, que si em baixo un programet, que si ara el servidor de Blogger no sé que li passa, . . . .

En fi.

Seguiré

*

Els primers cercaviles i el mal de cap


En unes fotografies que guardo, hi tinc anotat que la primera sortida que varem fer els grallers acompanyant als Gegants de Lliçà d’Amunt va ser a Manlleu l’any 1985.

No sé la data però deuria fer fresca, es veu a la gent del públic abrigada però fa sol. Finals d’hivern, potser?

Érem en Ramon, en Toni i jo a la gralla i en Joan de Santa Eulàlia a la caixa.
Anàvem vestits molt elegants: espardenyes de beta, texans, faixa vermella, camisa blanca i el mocador de la colla vermell, al coll. Impressionant.

No recordo que va passar aquest primer dia. Però si recordo en general com anaven els primers cercaviles. Un patir. Bàsicament aquesta seria la paraula.
Suposem que estessim afinats, suposem també que ens sabíem les peces, suposem també que sabíem les estructures. Però el que no dominàvem era l’aire, la respiració i la pressió que fèiem amb aquelles ditjoses canyes de tenora. Horrible.

Hi havia dies, cercaviles, que el mal de cap era tant insuportable que gairebé només podíem fer dos compassos cadascú.
Així era com anàvem tocant la música fins arribar al final. Un infern.

Realment hi posàvem més ganes que destresa. Les canyes eren de tenora, les que es podien comprar a la botiga, a Barcelona esclar. Les encaixàvem al tudell a la força, les lligàvem amb fil de cosir i de cotó, hi posàvem teflón (d’això ja ni havia) i tal com quedava la canya doncs vinga a bufar.

Tot va anar evolucionant. Varem aprendre a rebaixar-les amb paper de vidre o navalla o vidre, a tancar-les, a buscar constructors, . . . . .

En fi, una aventura.


*