En unes fotografies que guardo, hi tinc anotat que la primera sortida que varem fer els grallers acompanyant als Gegants de Lliçà d’Amunt va ser a Manlleu l’any 1985.
No sé la data però deuria fer fresca, es veu a la gent del públic abrigada però fa sol. Finals d’hivern, potser?
Érem en Ramon, en Toni i jo a la gralla i en Joan de Santa Eulàlia a la caixa.
Anàvem vestits molt elegants: espardenyes de beta, texans, faixa vermella, camisa blanca i el mocador de la colla vermell, al coll. Impressionant.
No recordo que va passar aquest primer dia. Però si recordo en general com anaven els primers cercaviles. Un patir. Bàsicament aquesta seria la paraula.
Suposem que estessim afinats, suposem també que ens sabíem les peces, suposem també que sabíem les estructures. Però el que no dominàvem era l’aire, la respiració i la pressió que fèiem amb aquelles ditjoses canyes de tenora. Horrible.
Hi havia dies, cercaviles, que el mal de cap era tant insuportable que gairebé només podíem fer dos compassos cadascú.
Així era com anàvem tocant la música fins arribar al final. Un infern.
Realment hi posàvem més ganes que destresa. Les canyes eren de tenora, les que es podien comprar a la botiga, a Barcelona esclar. Les encaixàvem al tudell a la força, les lligàvem amb fil de cosir i de cotó, hi posàvem teflón (d’això ja ni havia) i tal com quedava la canya doncs vinga a bufar.
Tot va anar evolucionant. Varem aprendre a rebaixar-les amb paper de vidre o navalla o vidre, a tancar-les, a buscar constructors, . . . . .
En fi, una aventura.
Érem en Ramon, en Toni i jo a la gralla i en Joan de Santa Eulàlia a la caixa.
Anàvem vestits molt elegants: espardenyes de beta, texans, faixa vermella, camisa blanca i el mocador de la colla vermell, al coll. Impressionant.
No recordo que va passar aquest primer dia. Però si recordo en general com anaven els primers cercaviles. Un patir. Bàsicament aquesta seria la paraula.
Suposem que estessim afinats, suposem també que ens sabíem les peces, suposem també que sabíem les estructures. Però el que no dominàvem era l’aire, la respiració i la pressió que fèiem amb aquelles ditjoses canyes de tenora. Horrible.
Hi havia dies, cercaviles, que el mal de cap era tant insuportable que gairebé només podíem fer dos compassos cadascú.
Així era com anàvem tocant la música fins arribar al final. Un infern.
Realment hi posàvem més ganes que destresa. Les canyes eren de tenora, les que es podien comprar a la botiga, a Barcelona esclar. Les encaixàvem al tudell a la força, les lligàvem amb fil de cosir i de cotó, hi posàvem teflón (d’això ja ni havia) i tal com quedava la canya doncs vinga a bufar.
Tot va anar evolucionant. Varem aprendre a rebaixar-les amb paper de vidre o navalla o vidre, a tancar-les, a buscar constructors, . . . . .
En fi, una aventura.
*
