Se n’ha escrit molt i molt sobre el tema de la SGAE i des d’aquí, des d’un bloc on es parla normalment de la gralla i el seu món també vull dir la meva, encara que també la meva opinió ha estat palesa en d’altres blocs.
Sembla ser que la SGAE és últimament, la bèstia negra, el monstre recaptador, el que s’embutxaca diners a tort i a dret. Jo, com a autor, agraeixo que existeixi una entitat que defensi els drets dels autors. Amb els seus defectes i les seves virtuts. Però que existeixi.
Em molesta molt que cada vegada que es parla de la SGAE de rebot, en sortim perjudicats i/o criticats els autors tant de música com de teatre com de literatura.
I em molesta encara més que el públic en general sàpiga ara, de l’existència d’aquesta entitat a través de la bateria de noticies que critiquen la seva feina.
Em permet-ho fer una comparança amb el que hem viscut sobre el tema de la TDT i la SGAE.
Com és que ningú, llevat d’algun cas aïllat: públic en general, mitjans de comunicació i demés, no ens hem queixat d’aquest abús de poder comercial que hem viscut sobre la TDT?
De cop, ens han obligat a canviar a tots els ciudatans d’aquest Estat un element gairebé imprescindible en moltes cases, l’aparell de televisor. Ens han obligat a canviar l’antena receptora, ens han obligat a comprar descodificadors, . . . i ningú s’ha queixat.
Aquest fet ha afectat a tot tipus de persones: joves, grans, aturats, jubilats i amb tota mena de poder adquisitiu: rics i pobres.
És molt i molt diner pagat de la butxaca de cadascú i no ha passat res. Ah! i tot això en plena crisi. Sospitós, oi?
Qui en surt beneficiat d’aquest abús comercial? Les empreses emparades pel govern.
Qui en surt beneficiat de les recaptacions de la SGAE? L’autor, el músic, l’actor, l’escriptor, el guionista, . . . . en definitiva persones sense cap poder governamental que ni tan sols sortim a les estadístiques dels aturats. No existim.
