I això sonava. Assaig setmanal. Sortides amb els gegants de Lliçà d’Amunt i sortides amb altres entitats.
Força feina. Això va fer que cada vegada ens anéssim desvinculant dels gegants de Lliçà i desvincular-se dels gegants també volia dir que volíem cobrar per cada sortida. Mare de Déu!!!
I aquí es va acabar la feina amb la colla de Lliçà.
Varem decidir de posar-nos un nom, Els Grallers de La Pera. I quan ens preguntaven perquè Els Grallers de La Pera? Doncs els hi dèiem: perquè som La Pera. En fi, coses del moment. Fins i tot ens havien relacionat amb al municipi empordanès de La Pera, però no. Érem del Vallès, Lliçà d’Amunt, Mollet i Caldes de Montbui.
Aquest nom va durar poc, però el suficient perquè escrivís dos temes que encara ara es poden escoltar en alguns cercaviles La Tarantel.la de La Pera i La Processó de La Pera. Com podeu veure el nom de La Pera tenia pes.
Moltes actuacions. A cada sortida de gegants que anàvem, contractats per la pròpia organització, sortia un nou encàrrec d’actuació.
Durant aquest període varem conèixer a un grup d’animació de Vilafranca del Penedès, concretament als xanquers Joan i Cesc. I ells mateixos ens contractaven per acompanyar-los en els seus cercaviles, festes escolars, carnavals, . . . era un no parar.
Fins aquell moment anàvem vestits amb camisa blanca, texans i espardenyes de beta i faixa o algun element que ens deixaven els mateixos del grup d'animació.
Va ser el moment de plantejar-nos seriosament això de tocar i de fer cercaviles de tota mena. Proposta de vestuari i de un nom nou.
Jo vaig aportat dos noms La màquina d’espingar i Xarop de Canya. Ens vem quedar amb el segon com podeu sospitar.
Encara que ara us sembli normal aquest nom, l’any 1987 sonava estrany, molt estrany. Però els vaig convèncer, doncs Xarop és una medecina reconstituent i Canya es vinculava amb la canya de les gralles, però també amb la canya (força, empenta, animació, . . .) que portàvem en els cercaviles. Era una bona combinació.
I sobre el vestuari teníem clar que havia de ser una mena d’uniforme però que cadascú fos diferent.
Varem anar a parar a les mans d’en Romà Martí titellaire de Caldes de Montbui i li varem dir que volíem un vestuari diferent per a cadascú però uniforme, amb estètica mediterrània i amb trets catalans. I va sortir el primer vestuari de Xarop de Canya, el de ratlles que li dèiem.
Seguiré.
Cal remarcar que aquest any a Caldes de Montbui al mes de maig, s’ha celebrat la 13ª edició de la Fira de titellaires Romà Martí. Aquesta Fira es va començar a celebrar l’any 1993 arran de la mort d’en Romà i per retre-li un homenatge des del món dels titellaires.
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
