Parlar de Xarop de Canya em crea tensió. Ha estat la meva vida, la meva plena dedicació durant tot el temps que hi vaig estar, posem uns quinze anys més el temps que no ens dèiem Xarop de Canya. Hi sumem tres?
Per comentaris de l’anterior article on sortia el nom de Xarop de Canya, m’ha fet reflexionar sobre el tema que tantes i tantes voltes hi donem, la gralla en el món geganter.
I això m’ha fet decidir explicar la meva història de Xarop de Canya.
La història de Xarop de Canya va molt relacionada al món dels gegants i especialment als inicis de la creació de les trobades de gegants i també a la meva formació com a graller.
Quan vaig començar a tocar la gralla ho feia acompanyat d’en Ramon i en Toni a la gralla i en Joan a la caixa. Res d’especial, llevat que era l’època on començava a néixer el fenomen de les trobades de gegants. En aquell moment acompanyàvem als gegants de Lliçà d’Amunt i a les trobades que es feien, de deu colles de gegants potser hi havia dues o tres colles de grallers.
Jo tocava sense tenir cap referència del que era la gralla i el concepte de colla de grallers i ni molt menys del que era la feina d’acompanyar gegants. Estem parlant de l’any 1984 aproximadament i al Vallès Oriental.
Tant en Ramon, com en Toni i jo mateix, sabíem música i ens semblava normal tocar afinats i el treball a dues veus formava part del nostre repertori.
Vull remarcar que en aquells moments, l’únic constructor de gralles era en Xavier Orriols i les canyes amb les que tocàvem eren de tenora. Res a veure amb la varietat de constructors tant de gralles com de canyes que hi ha actualment.
En aquell moment ja sonàvem prou bé, tant és així que moltes colles ja ens trucaven perquè els anéssim a acompanyar, però com que no ens ho agafàvem com una feina dèiem que no.
El que si varem començar a fer era participar a d’altres activitats no geganteres com és el cas de la cavalcada de reis, el ball de donzelles pel carnestoltes de Granollers, . . . . . . Això sonava.
En Joan el que tocava la caixa no seguia aquestes propostes. Varem estar buscant un caixer. Ens va costar, varen venir en Rafa, en Manolo, . . . . .
En Toni, l’altre graller també li costava seguir. I varem quedar en Ramon i jo.
Un bon dia en Santi de Caldes de Montbui, ens va convidar a tocar a la cavalcada de reis. Ens va trucar la mateixa tarda. Cap problema en Ramon i jo hi varem anar, ens varen disfressar de monjos i varem tocar el que sabíem. Això si, acompanyats pel timbal d’en Santi.
Al cap d’un temps es va fer una manifestació a Sant Fost de Campsentelles, no recordo de què era. Hi varem anar en Ramon, en Santi i jo i varem conèixer a l’Emili que tocava la gralla.
Tots quatre varem quedar d’assajar cada setmana al local de l’esplai de Lliçà d’Amunt, però ens faltava una caixa. L’Emili ens va comentar que a la seva escola hi havia un professor que tocava la bateria en un grup de roc. Cap problema, varem insistir de que el portés. Era en Pep.
Insisteixo en dir que en aquell moment, no teníem cap referència de com havia de sonar una colla de grallers per acompanyar a uns gegants. Estava naixent una manifestació cultural, estava naixent el que ara li diem trobades de gegants.
D’això en fa més de vint-i-cinc anys i sonava bé.
Seguiré
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
