Hemlig Festival (Festival Secret)
Ja torno a estar aquí.
Nou dies de desconnexió amb Catalunya per endinsar-me en un nou món sonor.
Dubtes que es creen abans de marxar cap a aquesta experiència. Com serà la gent, com serà el festival, com serà l’estada, el clima, el menjar, la música, . . . . .
Res del que et pots imaginar es fa realitat. La realitat com ja sabem, no coincideix amb la imaginació.
Un recorregut per anar-se aclimatant. Una hora de cotxe fins Girona, tres hores d’avió fins a Estocolm i quatre hores fins arribar a Borgholm a l’illa d’Öland, Suècia. Entre esperes i demés, tretze hores de viatge.
Arribada a Yellowbox, punt de trobada dels músics convidats i casa, dormitori, menjador i sala d’assaig.
En Lluís i jo som els últims en arribar. Saludem a John Leo Carter, irlandès i resident a Suècia, veu, guitarra i responsable del Hemlig Festival, a David Lombardi, violinista italià, a Mari Kalkun cantant i sonadora de kannel, instrument de corda propi del seu país Estònia, a Juliet Turner cantant i guitarra irlandesa, a Emer Kenny cantant i arpista també irlandesa, a Josefina Sanner cantant, guitarra i violoncel de Suècia i a Gunnar Lingegard llaüd barroc, també suec. I també als altres habitants de la casa, esposa i fills d’en John. I també al gos.
En aquest moment ja comencem a sentir els diferents accents anglesos i francès per poder-se entendre. I també captar que la forma de saludar és diferent. Això de fer dos petons va ser complicat, admès, però complicat.
L’endemà i després de l’esmorzar, com podeu imaginar res de pa amb tomàquet o de cafè tal com entenem què és cafè. Primera trobada musical. Assaig.
Durant tres dies es treballarà el repertori que es presentarà als quatre concerts programats. Aquest repertori són els temes que cadascú proposa i que entre tots es farà l’arranjament. Nou temes en total.
Cadascú, un a un, va presentant el seu tema, ja sigui cançó o instrumental i el seu instrument. Aquest va ser el primer encontre entre dos mons sonors completament diferents: el mediterrani i el del nord enllà, digues-li escandinau o irlandès. Les propostes de tots eren temes propis per poder tocar a casa, a dins de casa, tonalitats menors i molt melancòlics. Com pot entrar una gralla i una tarota en aquest món? Difícil. Un cop feta la presentació dels meus instruments i amb l’explicació de que són instruments de carrer, comunico que tot seguit faré sonar la gralla tal com podria sonar al carrer. Quatre notes han esta suficients per trencar aquell clima, aquell món sonor del que estaven acostumats.
I tot seguit la percussió d’en Lluís. Una forma com una altra per dir hola.
Seguiré
