Quan era petit, quan era estudiant de primària i altres, els principis de curs m’agradaven. Llibres nous, llibretes noves, potser llàpissos i cartera nova. Folrar els llibres, posar el nom a les llibretes, organitzar la carpeta. I el primer dia de classe retrobar als companys del curs anterior, la sorpresa de s’hi hi haurà algun company nou a la teva classe, descobrir qui era el teu mestre d’aquest curs que començava. L’aula, la pissarra tot net i polit, com estaran distribuïdes les taules, amb qui seuré. Quanta estona tindrem de pati aquest curs. Si, si. Tot això era el més interessant per començar el curs. De les assignatures, doncs mira, farem el que podrem. Anar passant el dia i esperar que el mestre sigui benevolent amb tu. Que puguis entendre alguna cosa de cada assignatura i esperar que s’acabi la jornada escolar per començar la teva jornada. Classe de música, entrenament de baloncesto (així es deia quan jugava a basket) i cap de setmana amb els escoltes.
Mai vaig entendre perquè els meus mestres de primaria no eren riallers, simpàtics i agradables. Sembla ser que la culpa era nostra, la dels alumnes. Aquestes quaranta personetes (tots nois) amb calça curta i bata de ratlles, érem la seva malaltia. I esclar, els hi amargàvem la feina. Catxis.
Ara que sóc més gran, els principis de curs m’agraden. Preparar el material del curs, partitures, llibres, propostes, objectius, horaris, calendari i retrobar novament els alumnes del curs anterior i alguns de nous.
I nodrir-me de les ganes que tenen de començar el nou curs amb noves propostes, objectius, noves colles de grallers, noves formes de treballar els assajos de les seves colles, les novetats, treballar un nou repertori, . . . . .
I que jo pugui participar de les seves il•lusions.
Que jo els pugui acompanyar en el seu camí musical. Això és fantàstic.
Que tingueu un bon inici de curs.
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
