Els Ministrils del Camí Ral

Seguint el comentari del bon amic José María.
Doncs si, la creació dels Ministrils del Camí Ral es va nodrir de l’Orquestra Simfònica de la Canya.

Com ja he dit a l’anterior article hi havia molta cosa per fer i era relativament fàcil generar noves propostes musicals. Els músics estàvem oberts a qualsevol proposta, hi havia bastant l’actitud de treballar per nous projectes.
Bé, això és una lleu observació. Suposo que cadascú ho vivia d’una forma diferent i amb uns interessos diferents, però en general si que és cert que es respirava un ambient òptim per engegar noves propostes.

Els Ministrils del Camí Ral, una formació d'uns quaranta músics,neixen o millor dit, fan la seva presentació per les Festes de la Mercè de Barcelona de l’any 1993.
Aquest any es presenten també moltes de les figures de l’imatgeria Barcelonina que o bé estaven en desús, restaurades o recuperades: el lleó, l’àliga, la tarasca, els cavallets cotoners, la víbria, el bou, la mulassa, el drac, els gegants del pi i els de la ciutat.
I tot plegat per anar junts en comitiva del Palau de la Virreina fins la Plaça de Sant Jaume. D’això se’n diu el cercavila del Toc d’inici.

Un cop arribats a la Plaça de Sant Jaume i esperant que s’acabi el pregó corresponent, els Ministrils interpreten la música dels diferents balls creats per a cada figura.
La música d’aquests balls han estat creades per en Jordi Fàbregas que també n’és el responsable i director dels Ministrils, en Quim Soler, en Tito Pelàez, l’Eduard Casals i en Xavier Muixench.

I pel que fa al col•lectiu de músics que en formem part, doncs us diré que al llarg de la història dels Ministrils n’han passat molts.

Cal tenir en compte que és una formació que només toca un cop a l’any, el dia de la Mercè, encara que puntualment s’hagi actuat pels carnavals de Niça (França) i a la Fira Mediterrània de Manresa. Ho dic de memòria però crec que només ha estat aquestes dues vegades que s’ha tocat fora de la cita anual de la Festa Major de Barcelona.

El que deia, de músics n’hem estat un munt que hem participat als Ministrils.
Molts dels músics que hi participem també tenim altres compromisos musicals i és per això que sovint el dia del Toc d’Inici sempre hi ha alguna cara nova.

Crec que jo, per aquest motiu, he faltat dos anys dels disset que en fa. Em puc considerar dels habituals.

Com també ho són dels habituals:


Direcció: Jordi Fàbregas
Gralles :Eduard Casals, Lluís Gelis, Oriol Mestre, Elisenda Nebot, Paquita Roig, Enric Montsant, Amadeu Brugués.
Tarotes: Esteve Grau, Emili Legaz, Felip Morales, Xavier Muixench, Tito Pelàez, Cesc Alexandri.
Flabiols: Marc Egea, Pau Orriols, Isabel Pla.
Metall (tuba, fiscorn, trombó): Custodio Muñoz, David Parra, Alfons Rojo,
Sac de gemecs: Xavier Orriols, Galdric Santana, Jordi Vallverdú.
Percussió: Quim Soler, Jaume Vendrell, Miquel Gelabert, Núria Casas, Boris Pi, Paco Pi, Jordi Barbet.


I me’n deixo molts

L’Orquestra Simfònica de la Canya

Segurament alguns de vosaltres n’heu sentit a parlar de l’Orquestra Simfònica de la Canya, d’altres possiblement no.
En tot cas us ho explico.

Quan va néixer el Festival Tradicionàrius de Barcelona l’any 1988 es varen fer famoses les converses de carajillo. Això era estar a la barra de l’Artesà amb una cervesa o un carajillo a la mà i fer-la petar amb els que tenies més a prop.

D’això sempre en sortia alguna cosa: noves propostes per incloure-les al Tradicionàrius, criticaves, xerraves de les poques actuacions que hi havia aleshores de música tradicional, idees de crear cicles de música tradicional aquí i allà, . . . . de fet, tot estava per fer encara.

I en una d’aquelles converses va néixer l’idea de crear un gran grup de música tradicional.
Comença a gestar-se el que seria l’Orquestra Simfònica de la Canya.

Amb l’afany de donar a conèixer la nostra música i el nostre estil, neix el Tradicionàrius a La Pobla de Segur.
S’encarrega a en Jaume Arnella que escrigui una lletra i a en Ferran Martínez una música per a la inauguració d’aquest festival.
Neix la Suite de La Pobla de Segur. I ara només falten els músics.
Els músics es busquen entre els membres de grups que fèiem l’anomenada música “tradicional” d’aquell moment.

S’estrena Suite i Orquestra al Tradicionàrius de La Pobla, ho dic de memòria però crec que va ser l’any 1991, al mes de juliol, això si. Fem un assaig al Molí de La Pobla. Era un antic molí d’oli. Les màquines encara hi eren, l’olor d’oli també. Els músics ens varem repartir per allà on podíem enmig d’aquells estris oliosos i llardosos.

Ho estrenem. Bé.

Tots n’estem contents i ens proposem de tirar-ho endavant. Ens organitzem. En Ferran Martínez és el director musical, en Jordi Fàbregas el responsable i el fil conductor amb les institucions i d’aconseguir actuacions, en Toni Oró responsable de comptabilitat, contractes i efectes legals i jo el coordinador dels músics.

Faltava música, no n’hi havia prou amb La Suite de La Pobla de Segur per fer un concert. A alguns se’ns encarrega música: Toni Xuclà, Ferran Sala, Cesc Alexandri, . . . . . . . i a mi mateix.

Tots els músics formàvem part de grups que estaven en actiu. Això vol dir que quan sortia una actuació es creava un gran problema.
I aquí venia la meva feina, la de coordinar als músics.

Érem uns 3o músics i aquests havíem d’estar el dia del concert. Si en faltava algun perquè tenia una actuació amb el seu grup, havies de buscar un substitut.
I esclar, que tingués també les partitures i vingués a l’assaig.

Perquè ens situem en el temps. En aquella època no hi havia telèfon mòbil ni correus electrònics.

Es varen fer alguns concerts, no massa. Era molt complicat moure a tanta gent i amb tant poc pressupost. Es feia ben ve per il.lusió i ganes.
Varem tocar al Tradicionàrius de Barcelona, a Collbató, Blanes, a l’Espai de Barcelona, al FIMPT de Vilanova i la Geltrú, . . . . . .

També varem enregistrar un disc. Va ser el disc del Tradicionàrius-92.
El tinc aquí davant meu i us copiaré el nom dels músics que varem enregistrar el disc.
Segurament que us serà fàcil relacionar el nom d’algun músic amb grups de música folc actual.

Direcció: Ferran Martínez
Viola de roda: Eduard Casals
Contrabaix: Pep López
Percussió: Quim Soler
Fiscorn: Núria Martí
Bombardí: Marcel Casellas
Flabiol: Isabel Pla
Sac de gemecs: Xavier Orriols i Txema Morales
Acordió: Ferran Martínez
Mandolina: Alfons Rojo
Mandola: Toni Xuclà i Alfons Encinas
Llaüt: Sedo Garcia
Salteri: Alfons Encinas
Gralles: Paquita Roig, Enric Montsant i Jordi Fàbregas
Tarotes: Paquito Alpiste, Tito Pelàez, Cesc Alexandri i Emili Legaz
Violins: Francesc Tomàs “Panxito” i Toni Oró
Violoncel: Francina Turón i Rafael Sala
Veus: Dolors Laffitte, Dolors Masferrer, Rosa Zaragoza, Ramon Manen, Jordi Fàbregas i Jaume Arnella


I la llista continuaria amb tots els músics que hi varen participar fora d’aquest enregistrament, en algun concert. Escriuré a partir de la memòria, doncs no tinc cap document.

Violí: Enric Badal, Carles Elmeua, Simone Lambregts
Tuba: Artur Blasco
Mandolina: Joan Figueres
Mandola: Lluc Maduell
Bateria: Michael Weiss
Tarota: Pere Zaragoza
Flauta Travessera: Esteve Zulet

Uf, i a partir d’aquí dubtes. Per tant, no en poso més.

La gralla i el seu origen

De fet no seré jo qui doni un relat exhaustiu dels orígens de la gralla, però si que us puc convidar a que llegiu el que explica el musicòleg i graller, Francesc Rius.

És a través d’aquesta pàgina http://www.tinetbiblioteca.org/ cliqueu Cultura Popular i cap a La gralla i el seu origen. O si voleu directament aquí:
http://www.tinetbiblioteca.org/index.php?s=YToyOntzOjU6ImFjY2lvIjtzOjQ6Im9icmEiO3M6MjoiaWQiO3M6MjoiMTQiO30=

És molt interessant tot el que diu. Destaco entre moltíssimes coses que caldria destacar, el fet que segurament el mot Gralla ve directament d’Occitània.
Haig de reconèixer que ho desconeixia, tot i que conec l’instrument anomenat Graile que encara sona per aquelles contrades.

En fi, molt interessant i fàcil de llegir i que de ben segur que encara que coneixem la seva història i els seus orígens, de ben segur que descobrirem alguna cosa que desconeixíem.

Activitats a La Casa Folc

Segurament que molts de vosaltres ja ho sabeu.

A La Casa Folc a Granollers, durant aquest curs organitzem una activitat cada mes, sempre relacionada amb el món de la música folc.

A l’octubre, la Flavie Louesdon la professora d’acordió diatònic, va fer una audició sobre la varietat de repertori que es va trobar de camí entre el seu poble a la Bretanya i Torelló, municipi on actualment viu.
El mes de novembre en Josep i en Dani Bonamusa ens varen fer una xerrada prou interessant sobre la construcció de la gralla: les fustes, mides, afinacions, eines, . . . .
I aquest desembre en Marco Domenichetti, ens va fer una audició sobre la música del seu poble del nord d’Itàlia, a la zona on li diuen les Quatre Províncies. I això ho va fer amb l’instrument tradicional d’aquella zona el piffero. El va acompanyar a l’acordió en Pol Aumedes.
Aquí podeu escoltar un parell de temes que es varen escoltar.





I de cara al proper trimestre ja us tindré informats, però de moment us avanço que el mes de gener vindrà en Ramon Elias a fer una xerrada sobre la construcció del violí, viola, guitarra i viola de roda, el mes de febrer en Joan Gomis ens farà un taller sobre el programa d’informàtica musical Finale i el mes de març en Roger Cucurella i jo, farem un concert amb la sonoritat del saxo, clarinet, gralla i tarota. Música tradicional versus música moderna.

La gralla i el piffero

*






Quan començava a tocar la gralla em vaig comprar un disc de la Ciapa rusa (gravat el 1.982), a la portada del disc hi havia entre d’altres, el dibuix d’un piffero: un tub de fusta amb els respectius forats, una canya amb un tudell i la ploma de paó al final de la campana.

Evident, era un instrument cosí germà de la gralla. Esclar que el so i la manera de treure’l era molt curiós. Però em va enganxar, fins el punt que vaig treure’n dos temes del disc per poder-los tocar amb la gralla.

Això del piffero em tenia encuriosit: el nord d’Itàlia, els Apenins, la zona de les Quatre províncies, acompanyat actualment amb acordió cromàtic, . . .

Recordo un any, una amiga va anar a Roma de vacances i li vaig demanar que em comprés un piffero. Quan va tornar em va dir que havia recorregut totes les botigues de música i a totes li donaven una flauta.

Esclar això, és com si un alemany se’n va de vacances a Granada i busca comprar una gralla. No era el lloc indicat.

Però el destí té les seves jugades, al cap d’uns anys me’n vaig a tocar amb un grup francès anomenat Une anche passe i en aquest grup érem dos estrangers, jo que hi tocava la gralla i l’Stefano Valla que tocava el piffero. Si senyors, el piffero. Ostres, ostres i més ostres.

Al cap d’un temps vaig anar de vacances al seu poble Cegni, vaig viure la realitat del piffero. Impressionant. Vaig conèixer alguns alumnes seus. Entre ells en Marco Domenichetti.

Més tard, en Marco va conèixer a una noia catalana germana d’un alumne meu.
Ara en Marco, sonador de piffero, viu a Mollet del Vallès amb la seva dona i la seva filla.

Val a dir també que els inicis de La Banda d’En Vinaixa va ser una còpia de la formació tradicional de piffero i acordió. En aquest cas, gralla i acordió. Una formació molt pràctica per fer ball i també molt arriscada, esclar. El primer acordionista d’aquesta formació va ser l’Alfons Rojo, que no és massa acordionista i que al cap de poc em va adreçar a un bon acordionista, un italià instal•lat a Arenys de Mar, l’Arrigo Tomasi. I amb qui havia tocat l’Arrigo Tomasi?, doncs amb la Ciapa rusa.

Si algú em pot explicar tot això, que m’ho expliqui.



• (hi ha un article que també parlo del piffero 21-3-2009 Un viatge a Itàlia)

Gralla metàl•lica

.



Ahir divendres varem estar Els Ministrils d’en Pere Botero a la Fira d’Arrel Tradicional de Manresa acompanyant l’espectacle de dansa aèria del Circo Delícia. Dues trompetes, un trombó, un tible, una caixa, un timbal, un bombo i deu gralles. Entre elles la metàl•lica.

Vaig estrenar la gralla metàl•lica que en Josep Bonamusa em va regalar ara farà un mes.

De fet, és una corneta tunejada sense cap altre pretensió que oferir un so metàl•lic a la ja coneguda gralla de fusta.

Està aconseguit. L’afinació correcte i molt fàcil de tocar. El fet que sigui metàl•lica fa que la resposta de l’atac sigui molt més ràpida que no pas amb l’instrument de fusta.

Una qüestió física, l’aire i el so, no troben cap impediment per sortir pel tub. El metall s’encarrega de tot.

En fi, un de tants invents sortits del Taller Bonamusa.

Per tenir en compte.

Carles Riera, gràcies

Ara i avui no tinc ganes de parlar de gralles. Vull utilitzar aquest espai per desfogar-me.

Havia planejat que avui, el dia abans d’anar a la fira de Manresa, em dedicaria a preparar-ho tot. Hi faig acte de presència amb tres espectacles, entre ells, dues estrenes. Tot plegat mobilitzant als músics de La Banda d’en Vinaixa, la Cia. En-ric-rac i Els Ministrils d’en Pere Botero, vint-i-tres persones en total i anar a sembrar per recollir. Avui tot això era important.

He anat a l’impremta a recollir díptics i targetes.

Aquest matí he anat al Decathlon de Mataró a comprar unes samarretes de color vermell que necessitava per l’espectacle infantil, m’he trobat amb en Xufu (Jordi Vallverdú) gran amic i excel•lent músic sonador de cornamuses vàries i autor d’un mètode d’aprenentatge d’aquest instrument. Hem estat una hora parlant o més, entre d’altres coses de si ens presentaríem a la convocatòria que s’ha fet per treure’ns el grau superior de gralla, sac, . . . . . . a l’Esmuc. Ha estat fantàstic. Estic decidint no presentar-m’hi.

He anat a l’Abacus a buscar unes potes per a una pissarra.

A quarts de quatre de la tarda m’ha trucat un alumne d’en Felip Morales preguntant-me si estaria disposat a vendre-li la gralla cromàtica que em va fer en Felip farà cosa de dos anys. Estic molt malament de quartus i li dic que si.

Em truquen els del 9Nou per parlar dels espectacles que presento a la Fira de Manresa. Parlo amb en Roger de La Casa Folc i la Flavie. Es confirmen les noves incorporacions d’alumnes de diatònic i percussió. Vaig a mirar el partit del Barça. Vaig a comprar alguna cosa per sopar. Truco a en Julio, avui és el seu aniversari. I uns segons abans d’entrar a casa, la veïna em diu que en Carles és mort. Cullons.

Les llàgrimes tenien ganes de sortir. Fa temps que no les deixo anar.

En Carles és el director del Conservatori de Granollers, és un dels músics del Stadler Trio, Trio Salmoè i moltes més coses. És igual, és el meu amic i d’ell he après molt i molt.

Ens coneixem de ben jovenets, d’estar amb els escoltes de Granollers.
Als que ens agradava la música era un pou de sorpreses, ell sempre portava repertori nou de cançons, però no d’en Lluis Llach, Esquirols, Bob Dylan, . . . no, ell portava cançons a dues veus, cànons d’en Mozart, . . . . . Fantàstic.

Ell va ser qui em va enredar que fes classes de música extraescolar a un grup de nens i nenes de l’escola municipal de Granollers. Aquesta escola estava a la plaça de l’església. Ara no hi ha ni escola, ni espai, ni res de tot allò. Jo deuria tenir catorze anys.

Amb ell vaig conèixer el que era un xalumó i un cromorn, recordo a l’estudi de casa els seus pares tocar aquests instruments tant estranys.

Ell va ser qui em va aconsellar que estudiés contrabaix, ell també el tocava. I amb ell varem anar a comprar el meu contrabaix a Barcelona. Amb el meu Dyane 6 que la grua se’m va endur. I ja ens veus tots dos amunt i avall amb un contrabaix buscant el meu cotxe.

Amb ell vaig saber què era un corno di bassetto.

Com a professional, no sabria que dir-vos si era una gran músic o era un gran pedagog.

També va ser ell que em va parlar d’una escola superior de música de Catalunya que s’estava creant , la famosa Esmuc. I que em va animar per que em presentés per professor de gralla.

L’última conversa que vaig tenir amb ell deu fer un mes. Estàvem enmig de la porta de la Biblioteca de Can Pedrals on treballa la seva dona i la porta de la sala Sant Francesc, l’antiga escola de música que ell i jo havíem estudiat amb els mestres Ruera, Coll, Maresme, . . . . . i parlàvem de la crisi dels concerts de música clàssica i dels concerts de música folc .

Carles, pots estar ben tranquil, som moltes les coses que has deixat aquí i som molts els que les tenim presents. Has fet molta feina i t’ho agraeixo. Gràcies.


Si voleu saber alguna cosa més d’en Carles Riera http://www.carlesriera.com/