La ignorància del públic


Porto molts i molts anys fent de músic. He fet molts cercaviles, he tocat al Palau de la Música de Barcelona, he tocat a Paris, a Festivals de Grècia, França, Alemanya, Suècia, Itàlia i Xile.
A biblioteques, a Casals d’Avis, a Centres Culturals, a aplecs d’allà d’alt de la muntanya. He tocat sobre un tractor, he acompanyat al Sr. Carnestoltes i als reis d’Orient. He tocat a Andorra mentre nevava, en una plaça de toros d’Arles (França), sota una carpa de circ en una festa d’indis Dakota, baixant amb esquis a La Molina, al costat dels Amantes de Teruel, al Pati dels Tarongers de Barcelona, a la Plaça del Obradoiro de Santiago de Compostela, al Camp del Barça, al Palau Sant Jordi també de Barcelona i a moltes i moltes Festes Majors del nostre país. A molts dels Festivals de música folc que hi ha al nostre país, a pubs i a festes particulars, a casaments i a enterraments, aniversaris, Sant Jordis i caps d’any. I també a casa, sobretot.

I quantes vegades m’han valorat com a músic? Com a intèrpret o com a autor?

No té importància.

Si toques la gralla fora de Catalunya es valora com a música ètnica, pots tocar com vulguis que no es valora res més que això.
Si toques en un espai (festival, cicle, bolo, . . .) on el principal motiu és el ball, tampoc es valora res. El més important és que la melodia s’entengui més o menys i el tempo sigui el correcte. I sobretot, que tinguis un repertori prou ampli per què qualsevol del públic et pugui demanar qualsevol tema. No cal que el tinguis arranjat. Perquè?
Si toques en un cercavila, genial, aquí tampoc es valora res. Et pots equivocar de notes, pots desafinar, . . . . el més important és que el gènere sigui divertit, festiu, alegre i sobretot, que la percussió faci molt “soroll”.

Uf, en quin espai es valora la feina del músic? Difícil resposta, oi? O fàcil.
Potser el músic en aquest país té una funció que no entenc.

Si. Si que l’entenc. Es tracta de crear una atmosfera específica a l’entorn de les necessitats emocionals de cada persona en el moment que es demani.

I això és genial. Una gran responsabilitat. A vegades funciona i a vegades no.

En la música Indú, els músics tenen diferents melodies, ritmes i/o tonalitats depenent de l’hora del dia que han de tocar. I el públic ja sap el que escoltarà.

El repertori que tenim els músics en el món occidental és el que hi ha i el públic li pot agradar o no. Pot estar preparat per escoltar-ho o no.
Però pel que fa a la interpretació. No cal donar-hi massa voltes. Pots tocar com vulguis. A quin lloc o a quin espai s’et pot valorar com a intèrpret? En espais on el mateix públic el crea. I aquest públic, aquest espai, és molt i molt exclusiu. La resta . . . .. . . vosaltres mateixos.



P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Cercavila a dos temps

.








.
El Grup estable de gralles i percussió de l'Aula de Música Tradicional i Popular de Barcelona dirigit per Roser Olivé, interpretant Cercavila a dos temps, obra escrita per mi, en directe a Esplugues de Llobregat el dia 23 de Juliol.



">

Pensament




Quina és la diferència entre una gralla i una ceba?
Que ningú es posa a plorar si talles una gralla a trocets.


(Bona eh?)

El Posa-canyes

.

Ja ho diu la dita: ”qui no té feina el gat pentina”.

Us presento un altre invent, creat aquesta vegada, pel bon amic Arnau. Un estri per posar les inxes.

Perquè necessitem un Posa-canyes?

Ho contesta el seu creador:

Avantatges de tenir-ne un:

• No tens perquè tirar les teves canyes velles si no saps on guardar-les. Amb el Posa-canyes les pots exposar a qualsevol lloc de casa teva i fer-ne un museu de la teva història!
• Si t'has comprat moltes canyes, sempre tens on deixar-les amb una bona respiració, sense pols...
• Si no toques la gralla o la tarota i en tens una, la pots exposar com si fos una obra d'art.
• Pots fer-te el xulo i dir que tens un Posa-canyes.
• No tenen gens de manteniment.


No-avantatges:

• Només hi a un constructor d'aquests fantàstics estris.
• Amb el temps no saps on col•locar tantes canyes.

Doncs ja ho sabeu, si no sabeu on posar les vostres inxes usades o per estrenar, poseu un Posa-canyes i la vostra vida canviarà.






P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.



Chateau d’Ars

Del 14 al 17 de Juliol a Chateau d’Ars es va celebrar la trobada de luthiers més important d’Europa. http://www.rencontresdeluthiers.org/en/accueil.php

De fet sempre s’ha conegut per Saint Chartier però de fa dues edicions s’ha canviat l’indret. L’espai vaja.
El municipi exacte és La Châtre, Indre (França).

Aquesta vegada hi vaig anar amb en Dani Bonamusa fill d’en Josep Bonamusa el conegut construcció de gralles d’Argentona i que ara en Dani, el seu fill, li dona un cop de mà.
També s’hi varen afegir en Pau Alberch, en Pau Rumbo i l’Arnau Torrillas, tots tres deixebles meus i que varen estar amenitzant l’estand durant aquests dies.

Us adjunto un vídeo que es va gravar davant l’estand Bonamusa-Montsant.
L’Stefano Valla i Daniele Scurati vells amics italians tocaven en el festival i ens varen fer una visita.




P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Tornat de Suècia (i 2)



Hemlig Festival (Festival Secret)


Com passa el temps. Ara veig els dies que fa que vaig escriure l’article anterior.
De fet ha estat un mes de juliol molt mogut per a mi. He anat a Chateau d’Ars, la fira de luthiers més important d’Europa, el que seria Saint Chartier. A França, si.
I també he estat una setmana fent d’animador infantil amb la meva guitarra i refrescant la memòria de cançons i danses per a l’ocasió.
Resultat, que fa dies que no escric al bloc.

Segueixo.

Si a l’anterior article parlava d’aquests mons sonors tant diferents també haig de dir que la forma de treballar amb aquest col•lectiu ha estat una sorpresa. Diguem-ne diferent del que estic acostumat. No hi havia partitures. Bé, si, la meva. Però no va servir de res. Em va sorprendre i molt.

S’escoltava el tema de qui fos, es decidia la tonalitat, es buscaven els acords, l’estructura i a córrer. A córrer amb el bon sentit de la paraula, esclar.
Els que tocaven instruments harmònics (guitarra i arpa) doncs això, a fer l’harmonia, els baixos (violoncel i llaüt) a fer de baix, la percussió (és evident el que farà) i els exclusivament melòdics (violí i gralla/tarota) a fer melodies i a improvisar.
Esclar que també el violoncel, l’arpa i el llaüt en alguns moments feien melodia.

S’em feia difícil. Tocant la gralla i com sempre, no podia escalfar tal com ho feien els altres instruments. El violoncel, el violí, els acords de la guitarra, el llaüd, l’arpa, no “molesten” si toquen per escalfar, fer dits o trobar la melodia i l’acord idoni. Amb la gralla era arribar i moldre. No podies estar tocant (provant) algun solo mentre sonava el tema. Amb la percussió passava el mateix, esclar.

Però estic content. Feia molt temps que tenia aparcat aquest exercici de treballar sense partitures, de fer servir la memòria musical, de fer servir l’espontaneïtat, l’instint i de que el teu instrument faci el que estàs pensant. Un regal per a mi.

Ara ens tornarem a veure amb tota aquesta colla el novembre, el dia 6, dins la programació de la Fira Mediterrània de Manresa.



P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Tornat de Suècia (1)

.


Hemlig Festival (Festival Secret)

Ja torno a estar aquí.

Nou dies de desconnexió amb Catalunya per endinsar-me en un nou món sonor.

Dubtes que es creen abans de marxar cap a aquesta experiència. Com serà la gent, com serà el festival, com serà l’estada, el clima, el menjar, la música, . . . . .
Res del que et pots imaginar es fa realitat. La realitat com ja sabem, no coincideix amb la imaginació.

Un recorregut per anar-se aclimatant. Una hora de cotxe fins Girona, tres hores d’avió fins a Estocolm i quatre hores fins arribar a Borgholm a l’illa d’Öland, Suècia. Entre esperes i demés, tretze hores de viatge.

Arribada a Yellowbox, punt de trobada dels músics convidats i casa, dormitori, menjador i sala d’assaig.

En Lluís i jo som els últims en arribar. Saludem a John Leo Carter, irlandès i resident a Suècia, veu, guitarra i responsable del Hemlig Festival, a David Lombardi, violinista italià, a Mari Kalkun cantant i sonadora de kannel, instrument de corda propi del seu país Estònia, a Juliet Turner cantant i guitarra irlandesa, a Emer Kenny cantant i arpista també irlandesa, a Josefina Sanner cantant, guitarra i violoncel de Suècia i a Gunnar Lingegard llaüd barroc, també suec. I també als altres habitants de la casa, esposa i fills d’en John. I també al gos.

En aquest moment ja comencem a sentir els diferents accents anglesos i francès per poder-se entendre. I també captar que la forma de saludar és diferent. Això de fer dos petons va ser complicat, admès, però complicat.

L’endemà i després de l’esmorzar, com podeu imaginar res de pa amb tomàquet o de cafè tal com entenem què és cafè. Primera trobada musical. Assaig.

Durant tres dies es treballarà el repertori que es presentarà als quatre concerts programats. Aquest repertori són els temes que cadascú proposa i que entre tots es farà l’arranjament. Nou temes en total.

Cadascú, un a un, va presentant el seu tema, ja sigui cançó o instrumental i el seu instrument. Aquest va ser el primer encontre entre dos mons sonors completament diferents: el mediterrani i el del nord enllà, digues-li escandinau o irlandès. Les propostes de tots eren temes propis per poder tocar a casa, a dins de casa, tonalitats menors i molt melancòlics. Com pot entrar una gralla i una tarota en aquest món? Difícil. Un cop feta la presentació dels meus instruments i amb l’explicació de que són instruments de carrer, comunico que tot seguit faré sonar la gralla tal com podria sonar al carrer. Quatre notes han esta suficients per trencar aquell clima, aquell món sonor del que estaven acostumats.

I tot seguit la percussió d’en Lluís. Una forma com una altra per dir hola.

Seguiré