Gralles cromàtiques?

Al fantàstic bloc del músic i graller José María González "Quatre notes" (http://groups.google.com/group/pekegraller?hl=ca) hi ha unes quantes opinions sobre l’ús de les gralles cromàtiques.
Jo també he donat la meva opinió i és la que també us deixo aquí.

Al segle XVI va existir un instrument anomenat Traverso o Flauto Traverso, va ser l’antecessor de l’actual flauta travessera. No tenia claus.

Al segle XVII va existir un instrument anomenat Clavicordi, formava part del camí per arribar a l’actual sintetitzador, teclat, piano, . . . . . .

Cada època a tingut els seus instruments que s’han creat a partir dels seus antecessor.
I sempre seguint una constant, que puguin fer la música del moment.

Amb la gralla passa el mateix, la gralla seca es va fer en una època en el que no calia tocar amb tonalitats massa rebuscades, no li calien claus per fer segons quines notes, per que no calia. El format d’oboè tradicional va evolucionar i es varen crear la gralla de claus (la que arriba fins el Mi) i la gralla baixa.
Tampoc hem d’oblidar que aquí, al nostre país, també es va inventar el tible i la tenora. Malauradament aquests dos instruments han fet el seu camí sense apropar-se al camí de la gralla i a l’inrevés.

Tot i que tinc una gralla “cromàtica” construïda per Felip Morales, no l’he fet servir mai.

Crec que cada instrument té el seu repertori i la seva època.
Tinc dubtes de si s’ha de dir gralla a un oboè tradicional català amb claus.
Tenint esclar, el tible i la tenora.

Potser a Castella si que es pot parlar de dulzaina cromàtica, però aquí?

Al País Valencià no en tenen pas de dolçaina cromàtica, ni a Itàlia disposen d’un Piffero cromàtic, ni a la Índia tenen un Shenai cromàtic o a Turquia una Zurna cromàtica.

Ara, això no treu que tinguin algun oboè tradicional amb una tessitura molt més àmplia que l’instrument base. Però de segur que té un altre nom.

El que si que tinc clar, és que es pot fer molta música amb la gralla seca.

Si voleu entrar en aquest bloc http://scorphoto.blogspot.com/2008_09_28_archive.html hi trobareu molt bones fotografies de gralles de claus.

La Tarantel.la de la Pera

Avui m’ha vingut a parar a les mans, millor dit, a la pantalla, aquesta fotografia. Realment m’ha fet molta il•lusió a part del contingut pròpiament, el fet que el seu autor en Xavi Martí l’hagi transformat. Felicitats.
Podríem titular-ho, si s’em permet: art sobre art.
Dues expressions artístiques que conflueixen i queda bé.

Aquesta peça la vaig escriure l’any 1.987 juntament amb un altre tema anomenat Processó de La Pera. Els grallers de La Pera va ser el nom que varem portar durant una temporada el que seria després Xarop de Canya.

N’he sentit de tots colors sobre aquest tema, fins i tot que era un tema del municipi de La Pera, de la comarca del Baix Empordà. I també l’he sentit musicalment parlant, de tots colors. El cas que és un tema viu i molt viu i m’afalaga quan el sento tocar per colles de grallers acompanyant als seus gegants.
Encara que sigui de tots colors.

La Tríptica (i 2)

I com tot, els projectes tenen un principi i un final, una etapa.
Durant el curs del 2005-2006 vaig reprendre novament el projecte, amb noves persones i amb un objectiu més definit. Va néixer La Tríptica. Nom donat per l’espai on donava les classes de gralla i tarota i on també assajàvem, Tríptic. A Granollers.

Per a aquesta nova etapa vaig proposar el projecte a alumnes meus que tenien un bon nivell de tècnica de gralla i també de llenguatge musical: Adrià Abellán, Maria Sànchez, Cristina Naqui, Roger Roman, Pau Rumbo, Marc Benito i Pau Alberch a les gralles i en Josep Roura a la percussió.

El treball va ser molt interessant, assolint un bon nivell. Es va participar al Monogràfic de gralla del Festival Tradicionàrius de Barcelona, al concurs de gralla de Lleida, quedant en tercer lloc, es varen fer concerts a l’auditori de l’escola de música de Les Franqueses i de La Garriga, es va participar al “Pique” de gralles de la Festa Major de Granollers assolint el primer lloc, cercaviles i altres esdeveniments populars.

Entre tot es varen anar incorporant nous instruments com ara la tarota i la dolçaina valenciana. I com no, també hi va haver moviment entre els seus components. Es van incorporar l’Alba Quintana, la Sònia Àrias, l’Arnau Torrillas, la Vanessa Abas a les gralles i en Boris Pi a la percussió.
En tot aquest període varem tenir la col•laboració dels percussionistes Guillem Sànchez i Oriol Mestres.

I parlo en passat precisament per que en el curs 2008-2009, s’ha donat per tancat el projecte amb aquests components. Alguns d’ells, els més grans, els que hi portaven més temps amb La Tríptica han creat un nou grup, durant uns dies es varen fer dir Els Bufacanyes. Em consta que aquest nom no els acaba de fer el pes.

Parèntesi

Tinc el cap que fa dies em va dient:

- has d’escriure al bloc, has d’escriure al bloc, . . . . renoi.
Però també tinc el cap que em va dient:
- acaba d’organitzar-te, acaba d’organitzar-te, . . . . .

i això és el que faig ORGANITZACIÓ

Avui és el primer dia que escric a l’ordinador amb una taula i una cadira com cal.

Ai, les mudanceeeees

Tranquils que en breu continuaré amb l'article de La Tríptica.

Apa

La Tríptica

Parlar de La Tríptica és parlar d’un grup d’estudiants de gralla i percussió que sota la meva direcció, ens trobàvem cada quinze dies per assajar i posar en pràctica tot allò que s’havia treballat a classe: afinació, articulació, dinàmiques, . . . .

Aquest projecte ha tingut vàries fases. La primera va dur el nom de La Butjosa, fent referència a l’espai on assajàvem i que era al Casal de Cultura de Can Butjosa de Parets del Vallès.

En aquesta primera fase vaig reunir a una sèrie de companys, alguns d’ells ex-alumnes meus de gralla, però tots ells sonadors de gralla i percussió d’alguna colla de geganters o de grups d’animació de la comarca (Vallès Or.): Dani Collado, Júlio Pachón, Ricard Vallina, Jaume Mauri, Pere Ortega, Cesc Martínez, Assumpta, Òscar Portero, David Farran, Eva Fontbona, . . . . . i me’n deixo. (disculpeu-me però no tinc cap llistat d’aquella època i ho estic fent de memòria). Això seria l’any 1995.

Recordo que a part dels assajos, varem arribar a fer algun cercavila per Parets i fins i tot, varem estrenar el ball que s’em va encarregar pels gegants de Parets, l’Elisenda i en Marcel.
Aquest ball es va estrenar per la Festa Major del 1996 al Parc de La Linera en motiu de tota una festassa que es va crear al voltant d’una història, llegenda, conte titulada La Pedra del diable. Em consta que encara es celebra aquest acte on hi participen moltes de les entitats culturals del municipi.

Aquest projecte es va traslladar al Centre Cultural de Vilanova del Vallès i va prendre el nom de La Vallesana. Alguns dels que van començar aquest projecte varen continuar, altres varen plegar i d'altres s’hi van afegir de nou en nou: Marta Cendra, Gemma Rovira, Ruben Martínez, Marc Herrero , Joan Ruiz, Roger Bas, . . . . (Ai! que em sembla que em deixo algú).

Cal destacar que en aquest període de La Vallesana, es va enregistrar un K7 amb el títol de Músiques del Vallès (1998). És evident que amb aquest títol no podria ser un altre cosa que repertori de la comarca. Varem participar al Festival Tradicionàrius de Barcelona i varem apadrinar també a una colla d’estudiants de gralla de Barcelona anomenats la Marabunta.
Colla dirigida per l’Eduard Casals.

(seguiré)

Dolors de munt

Els Ministrils d'En Pere Botero, varem actuar dissabte 25 d'Abril a Mataró, en motiu de la celebració de la Ciutat Pubilla de la Sardana.

I entre d’altres, varem interpretar Dolors de Munt.

Què és el LA 440?

El LA 440 és el punt d’equilibri al qual es va arribar després d'anys (o segles) de discussions a la recerca d’establir un patró universal per a afinar l’orquestra i els instruments en general.

En el període barroc és afinada en un nivell que corresponia al LA afinat entre 380 i 430 Hz, en el període clàssic fins a la 1era meitat del segle XIX hi va haver una tendència a pujar el to entre el rang de 420 fins a 460 a la recerca d'un so brillant, però ja en el període romàntic es va decidir per conveni (França al capdavant) utilitzar el LA 870 (o LA 435) per a equilibrar la tendència de l'orquestra de pujar el to i la dels cantants de baixar; aquest to es va usar molt en la segona meitat del segle XIX.

Ja en el segle XX, sorgeix una altra controvèrsia amb aquest patró sobre a quina temperatura havia de mesurar el mateix, i es va establir després el LA 439, però donada la dificultat llavors de reproduir aquesta freqüència, es va escollir el LA 440 que era més fàcil de reproduir; aquesta va ser universalment acollida i va ser el to de referència no només per afinar l'orquestra, sinó també per al disseny i construcció dels instruments musicals.

Però va ser l'any 1986 quan la ISO (Organització Internacional per a l’Estandardització) la va confirmar com el patró d’afinació en el SI (Sistema Internacional de Mesures).

Mentrestant, es segueix afinant les orquestres amb diversos tons, per sota o per sobre de 440 Hz, amb una preferència a afinar per sobre, assignant al LA fins a 450 Hz, però en l’actualitat se sol afinar el LA entre 440 i 445 Hz i les agrupacions de música antiga agraden afinar el LA en el rang de 415 Hz, mig to sota de 440 Hz


(extret de la pàgina www.pianored.com)

*