La Fira Mediterrània de Manresa aconsegueix que artistes catalans actuïn a Itàlia i Suècia
Diferents artistes catalans d'arrel actuaran a Itàlia i Suècia en el marc de dos programes d'internacionalització de la Fundació Fira Mediterrània de Manresa. En el cas d'Itàlia, l'artista Jordi Molina i la seva tenora, juntament amb la formació So Nat duran a terme una desena d'actuacions al Festival delle Province. A Suècia, el músic Enric Montsant i el percussionista Lluís Molas i participaran al Secret Festival. Les organitzacions dels festivals han triat els artistes catalans d'una preselecció feta per la Fira Mediterrània.
Segons el seu gerent, Jordi Bertran, "les actuacions són una plataforma per la indústria cultural catalana i afavoreixen la presència d'artistes catalans en el mercat internacional". L'artista català Jordi Molina i la seva tenora, i la formació So Nat, que basa el seu repertori en la gralla i el timbal de concert, visitaran el Festival delle Province, que es desenvolupa en dotze localitats de la província de Sàsser, al nord-est de l'illa de Sardenya.
En aquest cas, els artistes catalans duran a terme una desena d'actuacions i estaran al costat d'altres formacions procedents d'Egipte, França, Marroc, Itàlia i Romania. Les dues formacions preveuen realitzar una desena d'actuacions durant el 19 i el 24 de juny.
La segona expedició catalana viatjarà fins a Suècia per participar en el "Secret Festival" entre el 29 de juny i el 2 de juliol.
Els artistes catalans Enric Montsant i Lluís Molas participaran en quatre concerts realitzats, de manera conjunta, amb set músics més d'Estònia, Irlanda, Itàlia i Suècia. Cada participant porta les seves composicions i estils diversos per tal que el grup en conjunt experimenti amb nous arranjaments.
El Secret Festival és organitzat pel centre de creació d'art i música "Yellowbox", la caixa groga, nom que deriva de l'aparença arquitectònica i el color de l'edifici que alberga l'experiència. El projecte compta amb el suport de la Unió Europea a través del seu programa "Leader" 2009-2012. La Fira Mediterrània de Manresa també rebrà el proper mes de novembre el grup artístic resultant de l'experiència a Suècia.
Grallada 2011
Aquest dissabte passat dia 11 de juny, es va celebrar la cinquena edició de la Grallada.
Una festa que va començar l’any 2005 i on ens reunim alumnes i ex-alumnes de gralla i tarota que han treballat amb mi i per suposat amics i familiars.
Després d’un parèntesi de dos any s’ha tornat a engegar la Grallada, és un punt de trobada, de coneixences, de noves amistats, d’alumnes que fa poc que toquen i d’alumnes que porten molt temps tocant. Però no hi ha competència de qui ho fa més bé que qui. No, no és això, cadascú toca el que sap, el que ha treballat durant el curs, el poder exposar el treball preparat, les noves creacions, les noves propostes musicals, però sobre tot un dia d’esbarjo.
Una gimcana al matí, el dinar, un Quinto de sobretaula, la mostra i el ball.
Un dia rodó.
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
Article d’en Xavier Orriols
Fa uns dies, va venir a casa, un alumne de gralla de l’Aula de Música Tradicional i Popular de Catalunya a fer-me una entrevista. Una entrevista que en formaria part del treball que ha de presentar a l’Aula.
Mentre xerràvem, es va fer referència a l’article que va escriure en Xavier Orriols fa molt de temps sobre l’ús de la gralla.
Permeteu-me:
Quan parlo d’en Xavier Orriols, el primer que dic, és que és una bona persona, gran conversador i bon amic, però tot seguit comento que és una enciclopèdia de la cultura popular i tradicional de Catalunya amb cames. I després dic que va ser el que em va fer la primera gralla. Això és cap el 1.982.
Cal recordar que també i juntament amb la seva esposa la Paquita Roig i el romancer Jaume Arnella, varen fer el primer mètode de gralla existent al país. Molts hi varem anar a petar fa molt i molt de temps. Bé, concretament a partir de l’any 1.981 que és quan es va publicar. Uf, com passa el temps.
Doncs bé, aquest article del que us parlo, encara avui i des del meu punt de vista, és vigent i m’agradaria que el llegíssiu. Amb calma i tranquil•litat.
No diu cap mentida, ans tot el contrari, veritats com un temple.
Fixeu-vos especialment en els últims dos paràgrafs.
Gralla Artística, Gralla Social
publicat el dijous 22 de març del 2007 a bloc.xarxanet.org
Tocar bé la gralla és, com passa amb qualsevol altre instrument, per sobre de tot, un art. En aquest cas es complica per la dificultat afegida de tractar-se d'un instrument ben senzill d'una concepció primitiva i poc evolucionada tècnicament. Tot això fa que l'hipotètic sonador o practicant, és a dir el graller, hi hagi de posar molt de la seva banda i molt d'allò que en l'argot musical s'anomenaria tècnica gremial, desenvolupada per precedents generacions de grallers fins arribar a aconseguir que la voluntat expressiva no sigui enterbolida o condicionada per les mancances i entrebancs inherents al mateix instrument i als seus determinants accessoris (inxes i broquets) o pels relatius als coneixements d'estils i repertoris desplegats adequadament i amb gust. Un camí certament prou llarg i dificultós necessàriament recolzat en l'esforç per aconseguir l'excel•lència interpretativa, camí impossible de seguir sense la tutela d'un bon mestratge.
Tot això ve a tomb perquè en el darrer quart de segle al nostre país l'ús de la gralla ha passat de ser practicat per un reduït col•lectiu de músics agrupat a l'entorn del fet casteller i alguns altres exercicis amb derivacions localitzades en unes determinades festes majors, a dominar una bona part del panorama sonor i festiu d'arreu del territori amb aplicacions ben diverses i fins noves.
Aquesta expansió sense precedent ha anat de bracet amb la recuperació de la festa popular i del carrer que es va produir des de la fi de la dictadura franquista i fins ara mateix de forma creixent. La raó de ser dels instruments de la música popular i tradicional ve donada per la seva funcionalitat, és a dir, per l'ús específic que prenen en un determinant context. És per això que l'efervescència de l'univers festiu rehabilita l'instrument i produeix aquestes noves fornades de colles de grallers imprescindibles per al sosteniment de la festa. Que això hagi passat amb la gralla i no, en la mateixa força i proporció, amb altres instruments tradicionals del mateix entorn, cal cercar-les segurament en algunes propietats intrínseques de l'instrument que el fan apte per competir amb un entorn sònicament tan dur com la ciutat contemporània, i en aquest sentit cal no oblidar que la gralla es consolida històricament precisament en aquest territori en el moment que es produeix el canvi de paradigma festiu i associatiu de finals del Barroc, que és quan neixen les macrocolles del ball valencians i moixiganguers que després anomenarem castellers.
Actualment, també hem assistit a un canvi de paradigma per que fa a la composició de les colles de grallers, que han passat de ser una institució semiprofessional i amb un nombre fix i limitat de membres, amb una consuetud contractual establerta i amb un mínim llindar d'exigència artística a convertir-se en un moviment d'arrel associacionista, absolutament vinculat en drets i deures amb les colles que acompanyen i que actua gratis et amore, sense que això vulgui dir que hagi desaparegut, ni molt menys, l'antiga modalitat.
Podríem dir que la gralla tradicional i artística ha donat pas a una gralla social i canyera, on els propòsits i els resultats són tot uns altres, de manera que en la mesura que s'amplia el vessant associacionista (en aquest sentit són freqüents les macrocolles de grallers amb un nombre també considerable de percussionistes) es rebaixa en gran manera el llistó artístic de les interpretacions, i això provoca una percepció del tot errònia de l'instrument i de les seves possibilitats en molta de la gent que contempla determinats esdeveniments festius.
El repte actual, en aquest món associatiu que té com a eix vertebrador aquest antic i mític instrument musical que és la gralla, passa per casar l'impuls jove, generós, un tant eixelebrat i expansiu d'una gran part dels seus practicants amb la vella exigència artística que va convertir la gralla en un instrument emblemàtic, el maneig del qual, quan es fa amb prou excel•lència, ha estat capaç de desvetllar emocions pregones, immortals tonades, inoblidables vivències. Ara i ací, a escala tècnica crec que hi ha prou recursos humans, artístics i institucionals per fer-ho. En el pla conceptual és tota una altra història.
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
Mentre xerràvem, es va fer referència a l’article que va escriure en Xavier Orriols fa molt de temps sobre l’ús de la gralla.
Permeteu-me:
Quan parlo d’en Xavier Orriols, el primer que dic, és que és una bona persona, gran conversador i bon amic, però tot seguit comento que és una enciclopèdia de la cultura popular i tradicional de Catalunya amb cames. I després dic que va ser el que em va fer la primera gralla. Això és cap el 1.982.
Cal recordar que també i juntament amb la seva esposa la Paquita Roig i el romancer Jaume Arnella, varen fer el primer mètode de gralla existent al país. Molts hi varem anar a petar fa molt i molt de temps. Bé, concretament a partir de l’any 1.981 que és quan es va publicar. Uf, com passa el temps.
Doncs bé, aquest article del que us parlo, encara avui i des del meu punt de vista, és vigent i m’agradaria que el llegíssiu. Amb calma i tranquil•litat.
No diu cap mentida, ans tot el contrari, veritats com un temple.
Fixeu-vos especialment en els últims dos paràgrafs.
Gralla Artística, Gralla Social
publicat el dijous 22 de març del 2007 a bloc.xarxanet.org
Tocar bé la gralla és, com passa amb qualsevol altre instrument, per sobre de tot, un art. En aquest cas es complica per la dificultat afegida de tractar-se d'un instrument ben senzill d'una concepció primitiva i poc evolucionada tècnicament. Tot això fa que l'hipotètic sonador o practicant, és a dir el graller, hi hagi de posar molt de la seva banda i molt d'allò que en l'argot musical s'anomenaria tècnica gremial, desenvolupada per precedents generacions de grallers fins arribar a aconseguir que la voluntat expressiva no sigui enterbolida o condicionada per les mancances i entrebancs inherents al mateix instrument i als seus determinants accessoris (inxes i broquets) o pels relatius als coneixements d'estils i repertoris desplegats adequadament i amb gust. Un camí certament prou llarg i dificultós necessàriament recolzat en l'esforç per aconseguir l'excel•lència interpretativa, camí impossible de seguir sense la tutela d'un bon mestratge.
Tot això ve a tomb perquè en el darrer quart de segle al nostre país l'ús de la gralla ha passat de ser practicat per un reduït col•lectiu de músics agrupat a l'entorn del fet casteller i alguns altres exercicis amb derivacions localitzades en unes determinades festes majors, a dominar una bona part del panorama sonor i festiu d'arreu del territori amb aplicacions ben diverses i fins noves.
Aquesta expansió sense precedent ha anat de bracet amb la recuperació de la festa popular i del carrer que es va produir des de la fi de la dictadura franquista i fins ara mateix de forma creixent. La raó de ser dels instruments de la música popular i tradicional ve donada per la seva funcionalitat, és a dir, per l'ús específic que prenen en un determinant context. És per això que l'efervescència de l'univers festiu rehabilita l'instrument i produeix aquestes noves fornades de colles de grallers imprescindibles per al sosteniment de la festa. Que això hagi passat amb la gralla i no, en la mateixa força i proporció, amb altres instruments tradicionals del mateix entorn, cal cercar-les segurament en algunes propietats intrínseques de l'instrument que el fan apte per competir amb un entorn sònicament tan dur com la ciutat contemporània, i en aquest sentit cal no oblidar que la gralla es consolida històricament precisament en aquest territori en el moment que es produeix el canvi de paradigma festiu i associatiu de finals del Barroc, que és quan neixen les macrocolles del ball valencians i moixiganguers que després anomenarem castellers.
Actualment, també hem assistit a un canvi de paradigma per que fa a la composició de les colles de grallers, que han passat de ser una institució semiprofessional i amb un nombre fix i limitat de membres, amb una consuetud contractual establerta i amb un mínim llindar d'exigència artística a convertir-se en un moviment d'arrel associacionista, absolutament vinculat en drets i deures amb les colles que acompanyen i que actua gratis et amore, sense que això vulgui dir que hagi desaparegut, ni molt menys, l'antiga modalitat.
Podríem dir que la gralla tradicional i artística ha donat pas a una gralla social i canyera, on els propòsits i els resultats són tot uns altres, de manera que en la mesura que s'amplia el vessant associacionista (en aquest sentit són freqüents les macrocolles de grallers amb un nombre també considerable de percussionistes) es rebaixa en gran manera el llistó artístic de les interpretacions, i això provoca una percepció del tot errònia de l'instrument i de les seves possibilitats en molta de la gent que contempla determinats esdeveniments festius.
El repte actual, en aquest món associatiu que té com a eix vertebrador aquest antic i mític instrument musical que és la gralla, passa per casar l'impuls jove, generós, un tant eixelebrat i expansiu d'una gran part dels seus practicants amb la vella exigència artística que va convertir la gralla en un instrument emblemàtic, el maneig del qual, quan es fa amb prou excel•lència, ha estat capaç de desvetllar emocions pregones, immortals tonades, inoblidables vivències. Ara i ací, a escala tècnica crec que hi ha prou recursos humans, artístics i institucionals per fer-ho. En el pla conceptual és tota una altra història.
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
Material didàctic (i 2)
I abans no em tireu a la foguera per fer ús de material de tortura a les meves classes de gralla, us haig de dir que l’article anterior, el que està titulat com a Material didàctic, ha estat una broma.
Una broma que de fet i de sempre, he fet a aquells alumnes que aixecaven molt els dits tocant la gralla, amenaçant-los de que a casa tenia un aparell com el de les fotografies de l’anterior article i que a la propera classe portaria.
Doncs bé aquesta broma s’ha pogut il.lustrar amb imatges gràcies a un bon amic mataroní i sonador de gralla, en Carles Villar.
Doncs apa, ja ho sabeu.
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
Una broma que de fet i de sempre, he fet a aquells alumnes que aixecaven molt els dits tocant la gralla, amenaçant-los de que a casa tenia un aparell com el de les fotografies de l’anterior article i que a la propera classe portaria.
Doncs bé aquesta broma s’ha pogut il.lustrar amb imatges gràcies a un bon amic mataroní i sonador de gralla, en Carles Villar.
Doncs apa, ja ho sabeu.
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
Material didàctic
Fent de mestre, formant futurs sonadors de gralla, sempre he buscat els millors elements pedagògics per ajudar a fer un bon camí a tots aquests aprenents.
Repertori adequat pel nivell desitjat, exercicis adients per a treballar la digitació, l’articulació, l’afinació, la respiració, . . . . proposar bones inxes, bones gralles, propostes pel bon manteniment de l’instrument i també consells per tocar el més relaxat possible. Bona posició de llavis, de cos, de braços, de canells, de dits i , ho caram! que n’és de difícil fer entendre a l’alumne que no és necessari tenir els dits tensos i aixecar-los massa per sobre del forat corresponent. Bé, si, de fet si que s’entén, el problema és posar-ho en pràctica. I per posar-ho en pràctica doncs cal practicar i això ja és més difícil.
Quantes i quantes vegades dic als meus alumnes que no aixequin massa o tant, els dits dels forats que han de destapar per fer sonar la nota corresponent. Mare de Déu!! Que si ho fan, dits, canells, braços, cos i fins i tot la música, estarà tot més relaxat.
Però costa.
Amb tot això i de fa anys, comento als alumnes que a casa tinc un aparell metàl.lic que es situa a certa distància sobre la part dels forats de la gralla, de manera que quan toquem i aixequem massa els dits, topem amb aquesta barra metàl.lica.
Aquesta barra metàlica té la gràcia de que disposa d’uns fils elèctrics que quan hom l’interessa ho endolla a la corrent i així l’efecte de correcció d’aquesta mala postura queda automàticament solucionada.
Doncs bé, aquest any m’he topat amb un bon amic mataroní que ell mateix es va fer aquest estri perquè aixecava massa els dits. Però que ha passat? Doncs que els continua aixecant i molt. Li faltava el detall, connectar uns fils elèctrics per poder endollar-los a la corrent. Fet.
Podeu veure doncs en aquest parell de fotografies, la millora.
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
Repertori adequat pel nivell desitjat, exercicis adients per a treballar la digitació, l’articulació, l’afinació, la respiració, . . . . proposar bones inxes, bones gralles, propostes pel bon manteniment de l’instrument i també consells per tocar el més relaxat possible. Bona posició de llavis, de cos, de braços, de canells, de dits i , ho caram! que n’és de difícil fer entendre a l’alumne que no és necessari tenir els dits tensos i aixecar-los massa per sobre del forat corresponent. Bé, si, de fet si que s’entén, el problema és posar-ho en pràctica. I per posar-ho en pràctica doncs cal practicar i això ja és més difícil.
Quantes i quantes vegades dic als meus alumnes que no aixequin massa o tant, els dits dels forats que han de destapar per fer sonar la nota corresponent. Mare de Déu!! Que si ho fan, dits, canells, braços, cos i fins i tot la música, estarà tot més relaxat.
Però costa.
Amb tot això i de fa anys, comento als alumnes que a casa tinc un aparell metàl.lic que es situa a certa distància sobre la part dels forats de la gralla, de manera que quan toquem i aixequem massa els dits, topem amb aquesta barra metàl.lica.
Aquesta barra metàlica té la gràcia de que disposa d’uns fils elèctrics que quan hom l’interessa ho endolla a la corrent i així l’efecte de correcció d’aquesta mala postura queda automàticament solucionada.
Doncs bé, aquest any m’he topat amb un bon amic mataroní que ell mateix es va fer aquest estri perquè aixecava massa els dits. Però que ha passat? Doncs que els continua aixecant i molt. Li faltava el detall, connectar uns fils elèctrics per poder endollar-los a la corrent. Fet.
Podeu veure doncs en aquest parell de fotografies, la millora.
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
Noves tecnologies
Ben bé, ben bé, aquest article no parla sobre la gralla però si hi té a veure amb el meu treball i d’alguna manera ho puc relacionar també amb la gralla.
Fa mooooolt temps, en aquest país i quan jo tenia pocs anys, existia un aparell de comunicació anomenat telèfon (actualment es coneix com a fixe).
Més endavant aquest aparell va disposar d’un element extern (concepte modern) anomenat contestador. Era un estri que disposava d’una cinta de caset per gravar els missatges que et deixaven els que et trucaven i que tu no podies atendre.
(si voleu, podeu consultar aquest enllaç on parla d’aquest element d’antiga civilització anomenat caset http://es.wikipedia.org/wiki/Casete).
Pels bars i carrers de la meva ciutat, també hi havia un element de rabiosa actualitat, la cavina telefònica el també anomenat telèfon públic.
Doncs bé, entre el telèfon (fixe), el contestador (de cinta de caset) i les cavines telefòniques, persones de la meva generació que ens dedicàvem a la música varem poder viure i estar connectats per poder quedar a l’hora i dia per fer un assaig, a l’hora i el dia per fer una actuació i també pels que ens dedicàvem a l’ensenyament quedar a l’hora i el dia per fer la classe amb els nostres alumnes. I encara estem aquí.
Ara, tot això ha canviat, ha avançat (?), el telèfon fixe disposa de contestador automàtic (sense cinta de caset), disposem de telèfon mòbil i per tant no ens cal la cabina telefònica ni el telèfon del bar (el servei públic). Aquest telèfon mòbil disposa de contestador automàtic i també disposa d’un servei de missatges de text que et permet llegir-lo quan vulguis i contestar quan vulguis.
Disposem també del correu electrònic per enviar missatges escrits i per poder-los llegir quan vulguis i contestar també quan vulguis.
Disposem del txat, del twiter i també del facebook per explicar en tot moment el que fem, on som, què pensem i també per quedar.
També disposem de diversos tipus de programes de música adaptats a les nostres necessitats: per treballar, estudiar, intercanviar partitures, . . . . . .
Tots els meus alumnes tenen tot això:
I PERQUÈ COI ÉS TAN DIFÍCIL QUE ES PUGUIN DESCARREGAR UNA PARTITURA QUE ELS HI HE ENVIAT PER A ESTUDIAR?.
PERQUÈ COI ÉS TAN DIFÍCIL QUE ESCOLTIN L’ÀUDIO QUE ELS HE ENVIAT DE LA PARTITURA QUE ELS HE ENVIAT PER A ESTUDIAR?.
PERQUÈ COI NO HAN IMPRÈS LA PARTITURA?.
PERQUÈ COI NO PODEN SABER SI EL DIA TAL DEL MES TAL PODEN FER CLASSE O NO?
Respostes:
no ho he rebut, no ho he pogut instal.lar, em faltava un no sé què, la meva impressora no sé què, m’he deixat el Pen, envia’m-ho en PDF, passa’m el MIDI, no ho he pogut llegir, no em vaig poder connectar al hotmail ahir,. . .
En fi, tanta i tanta nova tecnologia per la comunicació i al final . . . . . . . .
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
Gralla per a esquerrans
Fa un parell de cursos em vaig trobar en un primer dia de classe a una nova alumna que i després de fer totes les meves explicacions sobre la gralla, agafava la gralla amb la mà dreta per tapar els forats superiors i l’esquerra per tapar els inferiors. Li vaig preguntar perquè agafava la gralla d’aquesta manera i em va contestar que li anava millor.
Caram, era el primer dia que agafava una gralla i podia dir que li anava millor agafant-la així?. Li vaig preguntar si era esquerrana i em va dir que no.
Això em va fer reflexionar novament sobre el fet d’agafar la gralla amb la mà dreta a dalt i esquerra a baix. Aquesta alumna amb el seu gest, em venia a dir que no era pel fet de ser esquerrana, doncs ella no ho era. Després d’una breu explicació va canviar de posició. Cap problema.
He vist alguna vegada algun sonador de gralla tocar amb la mà dreta a dalt i l’esquerra a baix i també a un bon graller dels Grallers de l’Acord de Vilanova i la Geltrú fer el mateix i amb gralla dolça. Un bon amic meu gaiter i secaire també fa al mateix quan toca el grall del seu instrument i també he vist a l’Sting i a en Paul Mccartney tocar el baix a l’inrevés i fins i tot he vist algun bateria que té el xarles a la dreta i pica el bombo amb el peu esquerra.
No sé si passa amb d’altres instruments. Sempre he pensat però, que no té res a veure amb el fet de ser dretà o esquerrà. Tot és un aprenentatge.
Casualment aquests instruments que he comentat son instruments que poden quedar englobats dins el món d’instruments “populars” és a dir instruments que moltes vegades s’estudien sense professor. I potser això fa que es toquin de forma diferent.
Pel que fa a les gralles sempre dic que és millor tocar amb la posició de la mà esquerra a dalt i la dreta a baix. Sempre amb la visió de poder tocar més endavant altres instruments.
Si ho fem al revés, quedarem limitats per l’aprenentatge d’altres instruments: clarinet, saxo, oboè, . . . . . . i esclar, sempre que vulguem tocar un instrument de la família de les gralles (dolça, baixa, . . ) o fins i tot la tarota, haurem de demanar al constructor que ens faci un instrument especial per a nosaltres.
I no només el problema està en la construcció del propi instrument sinó que també està amb els mètodes i llibres de tècnica.
Fixeu-vos que a part dels instruments que he citat (gralla, sac, guitarra, baix i bateria) la resta, eps que jo sàpiga, no hi ha la possibilitat de tocar al revés. Digues-li piano, flauta travessera, saxo, clarinet, oboè, violí, acordió cromàtic i diatònic, . . . . .
Sense tenir cap dada científica, puc pensar però, que el fet de ser esquerrà no ha de ser motiu per tocar la gralla amb la mà dreta a dalt i l’esquerra a baix. Tot és un aprenentatge.
Sabíeu que en Rafa Nadal escriu, dibuixa i es toca el nas amb la mà dreta i que només fa servir l’esquerra per jugar al tenis?
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)