El príncep de la tenora
Passejant per internet m’he topat amb un bloc on hi ha un escrit que en Jordi Lara fa del músic Ricard Viladesau (Calonge, Baix Empordà, 18 de gener del 1918 - Barcelona 26 de gener del 2005. Compositor, especialment de sardanes i havaneres, i un dels millors instrumentistes de tenora de Catalunya). El príncep de la tenora segons Lara.
Fa una descripció que la trobo magnífica sobre el recorregut i la transformació de l’aire.
L’aire es transforma amb so.
El dibuix és d’en Joan Garcia Junceda (1881-1948).
Diu així:
Viladesau va aixecar la tenora i va bufar.
L'aire va sortir dels seus pulmons com una deflagració, ascendí per la canalera ampla del coll i se li va congriar a la boca, contra la presa de galtes i llavis.
En la fosca salivosa, la glopada d'aire va topar amb un rar dispositiu que treia el nas entre les dents: dues pales com dents de tauró, relligades, de canya seca de les riberes del Ter.
Buscant una sortida a la desesperada, un fil de buf aconseguí esmunyir-se per l'escletxa mil•limètrica de les canyes, que gemegaren de gust, i es projectà, matxucat, violent, tenora avall, bramant de llibertat.
I aquell crit a galet, aquella gàrgara artitzada, va ressonar primer a les voltes del crani d'en Viladesau, a les diminutes estalactites del nas i al travessar les celles, que el pintaren d'un color platejat; ressonà després als llavis tensos, que el dotaren de la vibració serena d'una ala de gavina; ressonà finalment a la fusta excitada del ginjoler, i a l'alpaca calenta, que li infongueren el tacte sensual del vellut.
Quan va irrompre a l'airecel del Palau, l'aire dels pulmons d'en Viladesau ja no era aire sinó so eloqüent, el llevat amb el que es pasta i creix allò que en diuen art.