Doncs si, no ens podíem queixar de la feina que teníem, des de cercaviles amb totes les variants possibles: músics sols, amb animadors o amb xanquers, . . . espectacles d’escenari: Canya al ball, l’Home del sac i produccions especials, pregons, inauguracions, . . . . .
Molta música, molts arranjaments, assajos, vestuari, guions, . . . . .
De tota aquesta feina, però, el que més preocupava era la de tenir persones preparades per a cada espectacle i la seva disponibilitat de calendari: músics, xanquers, animadors, actors o diables.
Conèixer els gags, saber estar al carrer, saber-se moure a diferents espais, . . . elements imprescindibles per treballar en un grup d’animació de carrer.
La demanda ens va portar a haver de fer més d’un espectacle en un mateix dia, això volia dir que en un mateix dia i en una mateixa hora Xarop de Canya podia estar fent fins a tres cercaviles a diferents punts de la geografia.
Per tant, deixàvem de ser els mateixos de sempre per fer els espectacles de carrer o d’escenari.
També havíem de sumar que en alguns casos no tothom podia treballar amb nosaltres per altres motius professionals i de calendari i això volia dir treballar amb substituts.
Aquests dos motius, el fet de treballar amb substituts i de fer més d’un espectacle a l’hora i per tant deixant de ser els membres de sempre, va començar a crear conflictes interns, conflictes especialment dins els membres de producció.
A mi em va costar molt entendre aquest canvi, no ho vaig acceptar i això va ser, entre d’altres, el motiu de deixar la meva feina amb Xarop de Canya.
Va ser per Carnaval del 2003.
P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
