L’ensenyament de la gralla

Doncs si, no deixa encara, de sorprendre’m algunes fórmules i formes d’ensenyar a tocar la gralla.

Moltes vegades meu sentit a parlar sobre la gralla que se sent del Llobregat en amunt per diferenciar-ho de la gralla que se sent a les comarques tradicionalment gralleres (Tarragona en general).

La gralla que se sent del Llobregat en amunt està vinculada especialment al món geganter. És la seva raó de ser. De fet, jo mateix, sóc producte d’aquest col•lectiu que varem aprendre a tocar la gralla, en el meu cas, ara fa més de 25 anys.

Però renoi, després de tant de temps que fa que varem adoptar aquest instrument a les comarques tradicionalment no gralleres, com és possible que es tracti tant malament? Com és possible que encara soni tant malament? Com és possible que s’ensenyi tant malament? Com és possible que encara ara, el públic no pugui diferenciar d’una gralla ben tocada a una gralla mal tocada?

Sovint sento a dir que la gralla forma part de la nostra cultura, que s’ha de defensar, que si visca la nostra cultura, que si . . . . . caram, doncs jo no vull que la meva cultura es tracti tant malament.

Com és possible que s’accepti que aquest instrument l’ensenyi qualsevol persona que no tingui coneixements musicals? I quan em refereixo a coneixements musicals no em refereixo només a saber llegir i escriure música, em refereixo simplement a tenir nocions d’afinació, ritme i respecte a la transmissió oral d’un repertori propi.

Com és possible que algunes escoles de música parlin de que potencien la cultura popular catalana proposant classes de gralla col.lectives, on no demanen cap mena de títol a qui donarà les classes, ni demanen cap mena de programa, ni demanen cap mena de coneixements musicals als alumnes, ni tampoc posen traves a l’hora de juntar en un mateix grup alumnes de dotze anys amb alumnes de quaranta anys?.

Ho fan aquestes escoles amb alumnes d’altres instruments? Fan classes amb 12 alumnes estudiants de violí o piano i de diferents edats? I perquè amb la gralla si?

No és obligatori aprendre a tocar la gralla. No per tocar la gralla seràs més català.

Tranquils que la cultura no s’acaba. En tot cas es transforma.

I de moment no veig que la cultura de la gralla s’estigui transformant cap a una forma que a mi m’agradi.

Ja ho diu la dita: no plou mai a gust de tothom.

El príncep de la tenora

Passejant per internet m’he topat amb un bloc on hi ha un escrit que en Jordi Lara fa del músic Ricard Viladesau (Calonge, Baix Empordà, 18 de gener del 1918 - Barcelona 26 de gener del 2005. Compositor, especialment de sardanes i havaneres, i un dels millors instrumentistes de tenora de Catalunya). El príncep de la tenora segons Lara.

Fa una descripció que la trobo magnífica sobre el recorregut i la transformació de l’aire.
L’aire es transforma amb so.

El dibuix és d’en Joan Garcia Junceda (1881-1948).

Diu així:


Viladesau va aixecar la tenora i va bufar.
L'aire va sortir dels seus pulmons com una deflagració, ascendí per la canalera ampla del coll i se li va congriar a la boca, contra la presa de galtes i llavis.
En la fosca salivosa, la glopada d'aire va topar amb un rar dispositiu que treia el nas entre les dents: dues pales com dents de tauró, relligades, de canya seca de les riberes del Ter.
Buscant una sortida a la desesperada, un fil de buf aconseguí esmunyir-se per l'escletxa mil•limètrica de les canyes, que gemegaren de gust, i es projectà, matxucat, violent, tenora avall, bramant de llibertat.
I aquell crit a galet, aquella gàrgara artitzada, va ressonar primer a les voltes del crani d'en Viladesau, a les diminutes estalactites del nas i al travessar les celles, que el pintaren d'un color platejat; ressonà després als llavis tensos, que el dotaren de la vibració serena d'una ala de gavina; ressonà finalment a la fusta excitada del ginjoler, i a l'alpaca calenta, que li infongueren el tacte sensual del vellut.
Quan va irrompre a l'airecel del Palau, l'aire dels pulmons d'en Viladesau ja no era aire sinó so eloqüent, el llevat amb el que es pasta i creix allò que en diuen art.

Festa de la independència de Vilanova del Vallès

En motiu de la celebració de la independència del municipi de Vilanova del Vallès, la Banda d’en Vinaixa va vestir de música l’acte on van participar el gegants i l’esbart dansaire.

Aquí en teniu la mostra.

Deriva Errant

Deriva Errant és el CD que he rebut aquesta setmana. Un CD amb música interpretada per en Pere Olivé (percussionista) i en Jordi Mestres (graller) i amb obres de Josep Mateu, Conrad Setó, Oleguer Beltran, Ivan Joanals i Glen Vélez.

La imatge del disc: fotografies i disseny del meu gust. Fotografies de concepte clàssic. Músics vestits de negre pròpi d’instrumentistes de música clàssica, cosa que fa que el timbal i la gralla assumeixin una imatge actualitzada dels instruments i ens dona a entendre que no escoltarem música tradicional.

Els intèrprets: en Pere Olivé, que ja fa temps ha deixat de ser el timbaler germà de la mestra de gralla Roser Olivé. Ara ja ha arribat a tenir nom propi i no només com a timbaler, sinó com a percussionista, mestre de l’Aula de Música Tradicional i Popular i director del Grup Estable de Percussió de la mateixa Aula, entre d’altres. I en Jordi Mestres, músic, estudiant a l’ESMUC i mestre de gralla a diferents escoles.

Els autors: Val a dir que de tots els que intervenen en aquest disc només he conegut a Conrad Setó, compositor ja d’un llarg repertori per a gralla el qual vaig tenir l’oportunitat de conèixe’l en una calçotada al tros de la Roser i en Pere. De la resta, cap de conegut per a mi. Però m’he pres la llibertat de donar un cop d’ull per aquesta immensa biblioteca d’internet i tots són músics i compositors però curiosament, cap és graller. Ep, això no vol dir que no coneguin l’instrument. L’únic que mostra grans coneixements sobre l’instrument pel que ha escrit és Glen Vélez, percussionista.

Quan m’arriba a les mans un disc especialment escrit i interpretat per a gralla i percussió acostumo a fer sempre el mateix. El primer que faig és mirar el disseny i llegir tota la lletra: crèdits, dedicatòries, currículums, motius, discogràfica, edició, estudi de gravació, . . . . . I faig la primera escoltada on no escolto la música, escolto la tècnica, la destresa, l’expressió, els sentiments, les dificultats, les emocions, les dinàmiques, .. . . . I intento relacionar la música que ha escrit el compositor amb la música que s’està interpretant. Defecte professional?

No ho puc evitar és així.

I la segona escoltada que faig, és posar la música com a fil musical mentre faig altres feines per la casa.

Alguns discos ja no arribo a escoltar-los només veient la presentació en tinc prou, d’altres els hi dedico cinc segons per tema i els vaig passant tots fins al final. I els guardo.

Us puc assegurar que aquest disc ha arribat a formar part del fil musical de casa meva durant uns quants dies.

Us el recomano. Ep, no penseu trobar música tradicional. És simplement música d’ara.

Les possibilitats de la gralla

Del programa televisiu Nydia


A l'ESMUC, el professor Daniel Carbonell ha impulsat uns estudis de gralla per aprofundir la versatilitat d'aquest instrument. Hem assistit a un concert-demostració en què la gralla es posa a prova en el terreny del jazz, la música de cambra, la música antiga o els ritmes balcànics.

http://www.tv3.cat/videos/2892810

Sobre la Societat General d’Autors i Editors (SGAE)

Se n’ha escrit molt i molt sobre el tema de la SGAE i des d’aquí, des d’un bloc on es parla normalment de la gralla i el seu món també vull dir la meva, encara que també la meva opinió ha estat palesa en d’altres blocs.

Sembla ser que la SGAE és últimament, la bèstia negra, el monstre recaptador, el que s’embutxaca diners a tort i a dret. Jo, com a autor, agraeixo que existeixi una entitat que defensi els drets dels autors. Amb els seus defectes i les seves virtuts. Però que existeixi.

Em molesta molt que cada vegada que es parla de la SGAE de rebot, en sortim perjudicats i/o criticats els autors tant de música com de teatre com de literatura.

I em molesta encara més que el públic en general sàpiga ara, de l’existència d’aquesta entitat a través de la bateria de noticies que critiquen la seva feina.

Em permet-ho fer una comparança amb el que hem viscut sobre el tema de la TDT i la SGAE.

Com és que ningú, llevat d’algun cas aïllat: públic en general, mitjans de comunicació i demés, no ens hem queixat d’aquest abús de poder comercial que hem viscut sobre la TDT?

De cop, ens han obligat a canviar a tots els ciudatans d’aquest Estat un element gairebé imprescindible en moltes cases, l’aparell de televisor. Ens han obligat a canviar l’antena receptora, ens han obligat a comprar descodificadors, . . . i ningú s’ha queixat.

Aquest fet ha afectat a tot tipus de persones: joves, grans, aturats, jubilats i amb tota mena de poder adquisitiu: rics i pobres.

És molt i molt diner pagat de la butxaca de cadascú i no ha passat res. Ah! i tot això en plena crisi. Sospitós, oi?

Qui en surt beneficiat d’aquest abús comercial? Les empreses emparades pel govern.

Qui en surt beneficiat de les recaptacions de la SGAE? L’autor, el músic, l’actor, l’escriptor, el guionista, . . . . en definitiva persones sense cap poder governamental que ni tan sols sortim a les estadístiques dels aturats. No existim.

El Shehnai o Shenai

Fa uns anys, la bona amiga Marta, tornant de Índia, em va portar un fantàstic regal, un Shenai. Instrument de doble canya i de tub cònic, diguem-ne parent de la gralla?

Acompanyava a aquest regal un CD de Bismillah Khan, mestre dels mestres d’aquest instrument, està considerat la persona més representativa i entesa d’aquest instrument. Fins i tot té el títol de Bharat Ratna, el que seria aquí a Catalunya la Creu de Sant Jordi però allà a Índia, que són més habitants que aquí.

Podem passar moltes hores trobant semblances o diferències entre aquests dos instruments shenai i gralla. Podrem parlar que si l’afinació, que si la canya, que si els forats, que si el so, . . .

Tant se val, la diferència està amb la persona que el toca, el que transmet. Diguem-ne espiritualitat?

Mireu i escolteu aquest vídeo. Dura 8 minuts. Relaxeu-vos, gaudiu, no tingueu pressa per escoltar-lo.