Xarop de canya (Una versió de la seva història. 1)

.
Parlar de Xarop de Canya em crea tensió. Ha estat la meva vida, la meva plena dedicació durant tot el temps que hi vaig estar, posem uns quinze anys més el temps que no ens dèiem Xarop de Canya. Hi sumem tres?

Per comentaris de l’anterior article on sortia el nom de Xarop de Canya, m’ha fet reflexionar sobre el tema que tantes i tantes voltes hi donem, la gralla en el món geganter.

I això m’ha fet decidir explicar la meva història de Xarop de Canya.

La història de Xarop de Canya va molt relacionada al món dels gegants i especialment als inicis de la creació de les trobades de gegants i també a la meva formació com a graller.

Quan vaig començar a tocar la gralla ho feia acompanyat d’en Ramon i en Toni a la gralla i en Joan a la caixa. Res d’especial, llevat que era l’època on començava a néixer el fenomen de les trobades de gegants. En aquell moment acompanyàvem als gegants de Lliçà d’Amunt i a les trobades que es feien, de deu colles de gegants potser hi havia dues o tres colles de grallers.

Jo tocava sense tenir cap referència del que era la gralla i el concepte de colla de grallers i ni molt menys del que era la feina d’acompanyar gegants. Estem parlant de l’any 1984 aproximadament i al Vallès Oriental.

Tant en Ramon, com en Toni i jo mateix, sabíem música i ens semblava normal tocar afinats i el treball a dues veus formava part del nostre repertori.

Vull remarcar que en aquells moments, l’únic constructor de gralles era en Xavier Orriols i les canyes amb les que tocàvem eren de tenora. Res a veure amb la varietat de constructors tant de gralles com de canyes que hi ha actualment.

En aquell moment ja sonàvem prou bé, tant és així que moltes colles ja ens trucaven perquè els anéssim a acompanyar, però com que no ens ho agafàvem com una feina dèiem que no.

El que si varem començar a fer era participar a d’altres activitats no geganteres com és el cas de la cavalcada de reis, el ball de donzelles pel carnestoltes de Granollers, . . . . . . Això sonava.

En Joan el que tocava la caixa no seguia aquestes propostes. Varem estar buscant un caixer. Ens va costar, varen venir en Rafa, en Manolo, . . . . .


En Toni, l’altre graller també li costava seguir. I varem quedar en Ramon i jo.

Un bon dia en Santi de Caldes de Montbui, ens va convidar a tocar a la cavalcada de reis. Ens va trucar la mateixa tarda. Cap problema en Ramon i jo hi varem anar, ens varen disfressar de monjos i varem tocar el que sabíem. Això si, acompanyats pel timbal d’en Santi.

Al cap d’un temps es va fer una manifestació a Sant Fost de Campsentelles, no recordo de què era. Hi varem anar en Ramon, en Santi i jo i varem conèixer a l’Emili que tocava la gralla.

Tots quatre varem quedar d’assajar cada setmana al local de l’esplai de Lliçà d’Amunt, però ens faltava una caixa. L’Emili ens va comentar que a la seva escola hi havia un professor que tocava la bateria en un grup de roc. Cap problema, varem insistir de que el portés. Era en Pep.

Insisteixo en dir que en aquell moment, no teníem cap referència de com havia de sonar una colla de grallers per acompanyar a uns gegants. Estava naixent una manifestació cultural, estava naixent el que ara li diem trobades de gegants.

D’això en fa més de vint-i-cinc anys i sonava bé.

Seguiré




P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Qui perd els orígens, perd la identitat

.


Ja sabeu que en aquest bloc el tema central és la gralla i el seu entorn. Arran però del darrer article s’ha generat un debat sobre la gralla i el fet geganter, concretament amb el ball i els grallers que els acompanyen.

Un debat que es centre majoritàriament amb el fet de sentir cóm sonen aquestes gralles que acompanyen als gegants i aquest virus que comença a forma part també de les trobades de gegants, les batucades.

En altres ocasions ja ho he dit, amb els gegants tot s’hi val. Es permet tot i de tot. Però tot té solució i tant.

Cada vegada veig més gent preocupada per lo malament que sonen la majoria de gralles de geganters. Som molts els que pensem que s’ha de fer alguna cosa.

Crec que la feina que s’ha de fer és la que ja es fa des de la mateixa colla i treballar amb actituds i exemples.

Si no funcionen els canals que haurien de funcionar per trobar solucions, la millor manera és treballar des del mateix gra de sorra que puguem representar.
No es pot canviar radicalment, s’ha de fer mica en mica i des de la posició de cadascú.

N’estic segur que la gran majoria de geganters i colles de grallers que els acompanyen, no saben que el que estem vivint ara a les trobades de gegants és un invent que no té més de trenta anys.

Quants dels geganters saben que abans d’aquest període no existien les trobades de gegants i que els gegants només sortien el dia de Festa Major o el dia de Corpus pels carrers del municipi que pertanyien i qui els portava eren la mateixa brigada d’obres de l’ajuntament i que la música que acompanyava als gegants era interpretada segons la zona, amb flabiol i tamborí?. Però també amb acordió o violí?

I quants dels grallers que van amb colles de gegants saben que la gralla és tradicional del tarragonès i no pas (excepcions a part) de tot Catalunya?

Es pensen que el que es viu actualment en una trobada de gegants s’ha fet “tota la vida”. Doncs no, ens hem inventat una festa que no té més de trenta anys.

És normal que existeixin les batucades i que vulguin entrar a formar part de les trobades de gegants. Quantes colles de gegants que pertanyen a escoles, van acompanyades per nens i nenes de totes les edats (pares inclosos) armats amb timbals de tota mida? Aquests nens estan aprenent que per acompanyar als gegants s’ha d’anar amb timbal o percussió en general.

Estem educant malament. Sense fonaments. No sabem d’on venim.

I tal com va dir el poeta “qui perd els orígens, per la identitat”.



P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Paciència, hem de tenir paciència.

.



Aquest cap de setmana passat dies 25 i 26 de setembre, s’ha celebrat la Fira del món geganter a Calella i per primera vegada he muntat un estand (de fet eren dos, l’organització m’ho va oferir així. Gràcies).

He acompanyat moltes vegades als amics Bonamusa a fires, però mai havia estat jo com a responsable del que pot ser muntar, estar i desmuntar un estand. Una experiència.
I la veritat és que m’ha agradat. Ha estat un estand molt actiu. Tinc la sensació que mai havia parlat tant seguit com aquest cap de setmana.

Tant la tarda de dissabte com la de diumenge, he tingut el goig de rebre la visita d’alumnes meus que han vingut a tocar, però també a gaudir de la festa.

Entre tot, en el meu estand, oferia la possibilitat de contractar alguna de les meves propostes musicals: La Banda d’en Vinaixa, Els Ministrils d’En Pere Botero, la Cia. En-ric-rac, escriure un ball propi per la colla que ho desitja, informació sobre La Casa Folc i també els productes més directes, els llibres Mètode de gralla i el Repertori de gralla, a part de la venda també de les Canyes taronges.

Però de fet, el que m’ha cridat més l’atenció, és que tothom qui venia volia dedicar una estona a parlar sobre la vida musical de la seva colla: nivell musical, problemes per trobar professor de gralla i timbal, problemes per trobar material de partitures, problemes de subvencions, problemes amb els assajos, amb la continuïtat de les persones i per suposat el problema comú a totes les colles: cada any arriba gent nova i cada any es treballa el repertori de sempre.

Em quedo amb això últim. Si cada any treballem el mateix repertori per consideració envers a la gent nova que entra a la colla de grallers, el resultat és que els que ja el saben no avancen, s’avorreixen i se’n van.

Un altre aspecte comú a les xerrades que s’han creat a l’estand, ha estat la necessitat que hi ha d’aprendre repertori ràpidament i poder sortir al cercavila de qualsevol manera.

Crec que aquest no és el camí. En primer lloc no és obligatori aprendre a tocar la gralla o el timbal per anar amb gegants. I si creiem que ha de ser així, que sigui així però invertint el temps necessari perquè el resultat al carrer sigui digne de poder representar a la nostra cultura. Aquest ha de ser el nostre objectiu. Tinguem paciència

I parlant d’una altra cosa. Per a mi la nota negativa d’aquest cap de setmana a la Fira del món geganter, va ser el que vaig poder veure i escoltar el diumenge el matí.

Es va fer la trobada de colles geganteres i quan entraven al recinte de la Fira (vaig tenir el privilegi de que tot passava davant el meu estand) el que encapçalava el seguici, era una colla de percussionistes, diguem-li batucada amb ritme semblant al que fan a Brasil. Què hi feien allà? Com és possible que en una fira del món geganter s’accepti això?

Tampoc vaig entendre que en un moment de les activitats de dissabte, dues persones disfressades d’escocesos un amb una gaita i l’altre amb una caixa, feien ballar a uns gegantons.

Paciència i molta. Hem de tenir paciència perquè els nostres grallers i percussionistes puguin assolir un nivell diguem-ne ètic per sortir al carrer. Però el que no podem fer mentrestant és deixar que el carrer s’ompli de música desagradable i desafinada i molt menys de música que no tingui res a veure amb el món geganter (batucades i gaites escoceses).

Vaga general !

Arran de la propera vaga general convocada pel dia 29 de setembre, la Federació Unió de Músics de Catalunya a elaborat el següent manifest:

La FEDERACIÓ UNIÓ DE MÚSICS DE CATALUNYA s’adhereix a la vaga general convocada pel dia 29 de setembre, en els següents termes:

Històricament les condicions laborals i els llocs de treball del músic professional, tant pel que fa a la docència com a la interpretació en viu, han estat molt precaris i per sota dels mínims dels què disposen la resta de treballadors de totes les professions de Catalunya i de l’Estat espanyol. En un alt percentatge,la contractació del músic és tant irregular que l’impedeix de poder optar a la protecció social de què gaudeix qualsevol treballador del país. Aquesta precarietat laboral repercuteix directament en el procés creatiu del músic, en la seva situació familiar i social, etc., i doncs, en la salut de la
indústria i en la cultura musical del país.

Actualment, amb la crisi econòmica que estem patint, aquesta situació de inestabilitat laboral s’ha accentuat tant exponencialment que està assolint nivells insostenibles per la professió.

La contractació de música en viu, principal font d’ingressos del músic que hauria de compensar la pèrdua d’ingressos provinents de la música enregistrada -provocada per la generalitzada pirateria; recordem que l’Estat espanyol és pioner al món en aquesta pràctica il•legal-, està sent retallada tant per l’administració com per la iniciativa privada. Aquesta pèrdua de llocs de treball propicia una alta precarietat laboral del professional músic, accentuada per la tendència a rebaixar els catxets. La falta d'un Conveni Col.lectiu ho fa tot encara més evident.

Així doncs, ens trobem davant d’una incessant pèrdua de llocs de treball i d’una creixent disminució de sous; d'una discriminació negativa intolerable en definitiva.

Una altre situació que complica la vida laboral del músic és l’impagament i el retràs en la liquidació dels catxets. El músics que són contractats per a actuar en directe, compleixen amb la seva part del contracte, és a dir realitzen l’actuació, però posteriorment no reben el seu corresponent salari o bé es posposa indefinidament la seva retribució. En quin sector laboral no es paguen sous una vegada finalitzada la feina?

Des de la Unió de Músics de Catalunya demanem la reforma del sistema de cotització del músics a la Seguretat Social per tal d’adaptar-lo a la realitat actual, que no es destrueixin llocs de treball ni que es rebaixin els sous (catxets) dels músics, i que aquests siguin liquidats en el període de temps corresponent.

Per la dignitat laboral, per unes condicions de treball estables, i per la remuneració equitativa del professional músic: prou d’abusos!

La Unió fa la Música!


Federació Unió de Músics de Catalunya

Fira del món geganter

Us faig saber que durant els dies dies 25 i 26 de setembre a Calella
es celebra la Fira del món geganter

Us convido a fer-ne una visita.

Jo mateix us podré atendre en un dels estands de la fira presentant les diferents produccions musicals de La Banda d’En Vinaixa, Ministrils d’En Pere Botero i la Cia. En-ric-rac i dins l’apartat d’ensenyament La Casa Folc , el Mètode de gralla i el Llibre de repertori per a gralla.
No hi podran faltar tampoc les canyes taronges i les diferents obres escrites per a balls de gegants, diables, bastons i d’altres.

Us comunico també que en al mateix estand hi haurà música en directe.


Dissabte 25 entre les 16 i les 17’3oh podreu escoltar a Grinsen i a membres de la Colla de grallers de Lliçà d’Amunt.
Diumenge 26 entre les 16 i les 19h Colla de grallers de La Garriga i a Roger Cucurella i Enric Montsant amb repertori de l’espectacle Gralla versus Saxo.

Us hi espero


Aquest és l’enllaç on hi trobareu tota la informació del lloc, plànol, horaris, activitats, . . . . http://www.gegants.cat/activitats/fira-del-mon-geganter/

Això rutlla, això rutlla?

Avui he anat al cercavila de la trobada de Gegants de Lliçà d’Amunt, el que va ser el meu poble durant quinze anys i els responsables que em dediqués a la gralla. Efectivament, aquesta colla de gegants varen ser els que em varen “enredar” a treballar amb la gralla. Gràcies. Moltes gràcies.

Durant el cercavila m’he trobat als amics Gemma i Joan que acompanyaven als Gegants de Santa Eulàlia de Ronçana, també m’he trobat a en Joan Ballester acompanyant als gegants d’Ullastrell, a tota la colla de grallers dels gegants de Sant Andreu de Palomar a la Lidia, l’Imma, en Gerard, la Sònia, la Núria, l’Eva
. . . . . i evidentment a tota la colla de grallers i percussionistes de Lliçà d’Amunt la Marina, en David, la Mª del Mar, l’Engràcia, l’Anna, la Mabel, l’Anna Cervera, en Bosco, . . . . . i l’Arnau que no tocava perquè estava de vacances.

Mentre seguia el recorregut m’he trobat amb persones que feia temps que no veia: pares d’alumnes que vaig tenir fent de professor de música a l’escola d’EGB, alumnes (molt emotiu) que feia . . . . . . vint o més anys que no veia. A alguns els he saludat, d’altres els he vist mentre atenien als seus petits fills. Caram com passa el temps.

També he parlat amb la Roser i en Peret, dues fantàstiques persones que vivien davant de casa i on anava a buscar la llet i a fer petar la xerrada. Sempre atents i oberts. Grans persones ells, els avis i els seus fills la Margarida i en Josep que també els vaig tenir d’alumnes a l’escola quan feien EGB. Que per cert, en Josep, quan jo marxava de viatge, em cuidava als dos gossos que tenia en Xàfec i el Fosc. Gran persona.

Mentrestant això, la música de gralles no parava. No m’ha fet mal les orelles, entre d’altres cosses perquè no hi havia cap “batucada” i les colles que sonaven en general, eren suportables.

Caram la colla de Montornès del Vallès, no he reconegut a cap graller i percussionista. Com passa el temps. Però sonaven prou bé.

I al final de tot, han tocat el ball que varen estrenar l’any passat. Va ser un encàrrec. S’ho han agafat en serio i està molt bé.
Dins la colla hi ha gent que s’ho agafa en serio. I està molt bé.
Per molts anys.
Gran diada gegantera. Bon recorregut, bona presentació de les colles, bona música, . . . bon final.

Els Grinsen

A molts de vosaltres segurament no us dirà res aquest nom. Els que sapigueu alemany podreu dir –si home, vol dir somriure. Els somriures?

En tot cas Grinsen és el nom d’un bar on les persones que formen par d’aquest grup es troben habitualment per definir el futur del seu món. I cansats de buscar un nom original i que els identifiqués, varen optar per batejar-se amb Grinsen.

Potser el nom de Bufacanyes era massa evident o potser ja era passat de moda.
Ara són els Grinsen.

Aquest any novament, han guanyat el Pique de gralles de la Festa Major de Granollers. Aquest acte que any rere any es celebra com un acte més de la Festa Major, convoca a un gran nombre de públic aficionat a la gralla o al seu món.
Convidats grallers de blancs, blaus i també algún grup que no té res a veure amb cap de les dues colles i en aquest cas com passa amb Grinsen, pugen a l’escenari i interpreten tres o quatre peces del seu repertori i un jurat creat per a l’ocasió decideix qui és el guanyador.

Aquest any a part dels Grinsen hi havia una colla dels blaus, els Grallats de Mataró i els Sagals d’Osona. Un bon repte.

D’ells, dels Grinsen, n’estic molt orgullós, han estat alumnes meus i han format part d’una bona experiència de treball de grup com va ser La Tríptica (en aquest bloc surt un article parlant d’aquesta formació).
I cada vegada em sorprenen amb el seu treball, el concepte de grup, el tractament que en fan de la gralla i la feina que fa cadascú fora del que és Grinsen. Per molts anys.