És important beure de fonts no contaminades

I això, encara que tothom ha pensat en fonts d’aigua, em refereixo també a aquella sapiència que es transmet de pares a fills, de mestres a deixebles, d’oradors a oïdors, de comerciants a compradors, d’ensenyants a ensenyats, de governants a governats, . . . .

I esclar, com sabem nosaltres que hem begut d’una font contaminada o no?,
Si es tracta d’una font d’aigua no tardem massa en saber-ho. Els nostres budells ens ho comuniquen immediatament, cap al lavabo o cap al metge. Senyal de que l’aigua estava contaminada.
En altres casos ho sabem més tard. Quan hem comprat l’article i no funciona, quan sentim aquell mateix discurs d’una manera diferent de la que ja ens havien dit, quan no té res a veure el que ens han dit amb el que hem experimentat, . . .

I amb la música passa el mateix. Si ens han ensenyat a tocar aquell instrument d’aquella manera concreta, doncs ens ho creiem fins que no trobem a algú que ens diu el contrari i ens corregeix aquelles posicions que tan malament ens anaven. Si nosaltres toquem aquell tema d’aquella manera, creiem que és correcte fins que no el sentim d’una altra manera i se’ns crea el dubte.

Amb la gralla i també amb tota la música tradicional hi ha molts sonadors que no tenen coneixements de música i no em refereixo només al llenguatge musical escrit sinó també pel que fa a ritme, afinació, interpretació , harmonia, . . . .

Toquen d’orella que diem. I és aquí on hem de tenir molta cura a l’hora d’ensenyar a tocar un instrument o d’ensenyar un tema. Procurar que la transmissió que n’estem fet sigui correcta. Nosaltres ens convertim en font de coneixements i pot ser una font contaminada. O no.

La llàstima és que la font dels coneixements fa mal al cap d’un temps, no és tant ràpid com l’aigua. Podem contaminar la nostra cultura sense saber-ho i pot ser massa tard.

Fa temps vaig tenir l’oportunitat de fer un curs intensiu de gralla a una colla de grallers que ja feia temps que tocaven, tenien un repertori d’una trentena de peces. Repertori que els hi havia ensenyat un altre graller durant uns quants anys. La meva sorpresa va ser quan vaig veure i escoltar que no coneixien el Fa sostingut. En tot el repertori que ells tocaven, si hi havia una fa natural o sostingut, ells el feien sempre natural i tant panxus.
Esclar els hi havia ensenyat el seu mestre (?).

I això és molt perillós pel manteniment del nostre repertori tradicional de gralla o de qualsevol altre instrument.

Un altre exemple, en un cercavila de gegants vaig sentir l’Estaca en to major. Els executants (i mai millor dit) desconeixien o no sentien o no notaven la diferència.

Anem en compte amb les fonts. Si hem de transmetre alguna cosa informem-nos, contrastem, consultem, . . . . . i amb tot, encara ens podem equivocar.

Eps, alerta! per internet hi ha molta mentida.

Prova de Pas de Segon Cicle de l’AMTP

Fa uns dies, vaig tenir el privilegi de formar part del Tribunal per avaluar als alumnes de l’Aula de Música Tradicional i Popular de Barcelona que feien la prova de Pas de Segon Cicle com a Mestre instrumentista tradicional amb l’especialitat de gralla. En definitiva el final dels estudis reglats per l’Aula.

Això vol dir que aquests alumnes han estat pel capbaix vuit anys treballant per accedir a aquesta titulació.

Treball que no només és de tècnica i interpretació de la gralla, també hi ha harmonia, didàctica, etnomusicologia, . . . .

La prova consta de dues parts: un concert on l’alumne ha d’interpretar un repertori obligat i un altre de lliure, repertori amb gralla seca i gralla dolça, sol i acompanyat amb formació tradicional, moderna i amb piano. Aproximadament mitja hora. I una segona part on l’examinat fa una classe d’uns 15 minuts a un alumne on s’avalua la capacitat didàctica i de treball amb un alumne desconegut per a ell.

Per a mi va ser una jornada excel•lent. Puc fer moltes lectures sobre el que vaig veure, sentir, viure, escoltar, . . . . però em quedaré amb una: que em convidessin a mi a formar part d’un tribunal per avaluar alumnes de l’Aula.

Molts de vosaltres ja em coneixeu i per tant no deixaré anar ara i aquí el meu currículum, però pels anys que fa que estic treballant amb aquella gralla que anomeno del Llobregat en amunt ha estat un pas endavant.

Crec que cada cop més comencem a reconèixer que al nostre país conviuen dos estils o dos tipus de gralla, que vulguem o no hi són. No ho podem amagar ni obviar.

Ara només falta que aquests dos tipus, aquests dos estils de gralla es vagin apropant cada cop més.

I de possibilitats no en falten. Només cal una mica de voluntat.

El respecte a la partitura

Avui he anat a l’estrena d’un nou ball que em varen encarregar per a una colla de gegants.

Quan tinc un encàrrec per a una colla de gegants o del que sigui, una de les coses que faig és conèixer a la colla de grallers que són els que habitualment tocaran la música encarregada, d’aquesta manera asseguro el nivell que tenen sobre la gralla i la percussió i d’aquesta manera puc escriure en base a aquest nivell.

Com sempre faig, la música la presento amb partitura i també amb gravació en un CD. Així es pot escoltar sencera amb totes les veus i la percussió , com també es pot escoltar les veus per separat. Això facilita la feina per a l’estudi.

En aquest cas concret tot aquest material el vaig presentar ara fa 8 mesos.
Em varen comentar que els hi venien uns monitors (sort que els hi diuen monitors i no mestres) per treballar el repertori de gralla i especialment aquest tema nou, el que s’estrenava avui.

Quina decepció, tenia ganes de marxar abans que acabessin.

Entenc que es pot desafinar, que ens posem nerviosos i ens podem equivocar. Tot això és totalment comprensible.

Quan han començat ja m’he adonat que la percussió feia un ritme estàndard que no tenia res a veure amb el que jo havia escrit. Paciència.

Però el més trist ha estat el final, a la Corranda, ritme de 6/8 alegre i divertit.
Ha i ha.
Ho han convertit en un vals. Així, per art de màgia.

Quan s’ha acabat, els hi he comentat això a aquests monitors. De fet són els responsables d’aquest resultat. No sabien què respondre que fos coherent.

Decebedor, indignant. Com ens atrevim a modificar i canviar la partitura d’un tema que ha escrit una persona per encàrrec i que aquesta persona ha cobrat per fer aquesta feina?.
Com es pot tenir la sang freda de canviar el resultat de la música escrita, així, sense cap problema?

I això en una estrena!

Què es farà amb la nostra música tradicional, si ja tractem així la música d’un autor viu, que ha escrit un tema per encàrrec i per un motiu concret?
No falta respecte a la cultura popular, no? Falta ètica, respecte i educació en general.

I sempre s’enduu la pitjor part la gralla.

Ah, per cert, aquests monitors també han tocat amb la colla “ensenyada”.

La gralla està en Do

Molt sovint sento a dir que la gralla està en Sol quan algú es refereix a la tonalitat i/o a la afinació d’aquest instrument.

Doncs no, la gralla està en Do.

Els que diuen que està en Sol ho diuen partint de la referència que la gralla tota tapada dona un Sol i per tant dedueixen que està en Sol. Això vol dir que una gralla dolça on la nota més greu és un Mi, voldrà dir que aquest instrument està en Mi ? Craso error.

Quan es parla de que un instrument està en una tonalitat o afinació determinada ve donat per la relació que hi ha entre la nota del pentagrama i la nota que en realitat sona. I d’aquí ve la diferència que hi ha entre instruments transpositors i no transpositors.

La gralla és un instrument no transpositor, això vol dir que si en el pentagrama està escrita la nota Do (tercer espai del pentagrama) el músic situa els dits en la posició de Do i la gralla sona un Do. Per tant aquest instrument està en Do.

Per contra si agafem la dolçaina valenciana i situem els dits en la posició del Do que tenim al pentagrama, aquest instrument ens donarà la nota Sol, per tant la dolçaina valenciana està en Sol. És un instrument transpositor.

Un altre exemple d’instrument transpositor, el clarinet. Si el músic situa els dits en la posició del Do del pentagrama en realitat el que sonarà serà un Sib. Per tant, el clarinet està en Sib.

I seguirem.

L’ensenyament de la gralla

Doncs si, no deixa encara, de sorprendre’m algunes fórmules i formes d’ensenyar a tocar la gralla.

Moltes vegades meu sentit a parlar sobre la gralla que se sent del Llobregat en amunt per diferenciar-ho de la gralla que se sent a les comarques tradicionalment gralleres (Tarragona en general).

La gralla que se sent del Llobregat en amunt està vinculada especialment al món geganter. És la seva raó de ser. De fet, jo mateix, sóc producte d’aquest col•lectiu que varem aprendre a tocar la gralla, en el meu cas, ara fa més de 25 anys.

Però renoi, després de tant de temps que fa que varem adoptar aquest instrument a les comarques tradicionalment no gralleres, com és possible que es tracti tant malament? Com és possible que encara soni tant malament? Com és possible que s’ensenyi tant malament? Com és possible que encara ara, el públic no pugui diferenciar d’una gralla ben tocada a una gralla mal tocada?

Sovint sento a dir que la gralla forma part de la nostra cultura, que s’ha de defensar, que si visca la nostra cultura, que si . . . . . caram, doncs jo no vull que la meva cultura es tracti tant malament.

Com és possible que s’accepti que aquest instrument l’ensenyi qualsevol persona que no tingui coneixements musicals? I quan em refereixo a coneixements musicals no em refereixo només a saber llegir i escriure música, em refereixo simplement a tenir nocions d’afinació, ritme i respecte a la transmissió oral d’un repertori propi.

Com és possible que algunes escoles de música parlin de que potencien la cultura popular catalana proposant classes de gralla col.lectives, on no demanen cap mena de títol a qui donarà les classes, ni demanen cap mena de programa, ni demanen cap mena de coneixements musicals als alumnes, ni tampoc posen traves a l’hora de juntar en un mateix grup alumnes de dotze anys amb alumnes de quaranta anys?.

Ho fan aquestes escoles amb alumnes d’altres instruments? Fan classes amb 12 alumnes estudiants de violí o piano i de diferents edats? I perquè amb la gralla si?

No és obligatori aprendre a tocar la gralla. No per tocar la gralla seràs més català.

Tranquils que la cultura no s’acaba. En tot cas es transforma.

I de moment no veig que la cultura de la gralla s’estigui transformant cap a una forma que a mi m’agradi.

Ja ho diu la dita: no plou mai a gust de tothom.

El príncep de la tenora

Passejant per internet m’he topat amb un bloc on hi ha un escrit que en Jordi Lara fa del músic Ricard Viladesau (Calonge, Baix Empordà, 18 de gener del 1918 - Barcelona 26 de gener del 2005. Compositor, especialment de sardanes i havaneres, i un dels millors instrumentistes de tenora de Catalunya). El príncep de la tenora segons Lara.

Fa una descripció que la trobo magnífica sobre el recorregut i la transformació de l’aire.
L’aire es transforma amb so.

El dibuix és d’en Joan Garcia Junceda (1881-1948).

Diu així:


Viladesau va aixecar la tenora i va bufar.
L'aire va sortir dels seus pulmons com una deflagració, ascendí per la canalera ampla del coll i se li va congriar a la boca, contra la presa de galtes i llavis.
En la fosca salivosa, la glopada d'aire va topar amb un rar dispositiu que treia el nas entre les dents: dues pales com dents de tauró, relligades, de canya seca de les riberes del Ter.
Buscant una sortida a la desesperada, un fil de buf aconseguí esmunyir-se per l'escletxa mil•limètrica de les canyes, que gemegaren de gust, i es projectà, matxucat, violent, tenora avall, bramant de llibertat.
I aquell crit a galet, aquella gàrgara artitzada, va ressonar primer a les voltes del crani d'en Viladesau, a les diminutes estalactites del nas i al travessar les celles, que el pintaren d'un color platejat; ressonà després als llavis tensos, que el dotaren de la vibració serena d'una ala de gavina; ressonà finalment a la fusta excitada del ginjoler, i a l'alpaca calenta, que li infongueren el tacte sensual del vellut.
Quan va irrompre a l'airecel del Palau, l'aire dels pulmons d'en Viladesau ja no era aire sinó so eloqüent, el llevat amb el que es pasta i creix allò que en diuen art.

Festa de la independència de Vilanova del Vallès

En motiu de la celebració de la independència del municipi de Vilanova del Vallès, la Banda d’en Vinaixa va vestir de música l’acte on van participar el gegants i l’esbart dansaire.

Aquí en teniu la mostra.