Fa uns dies, va venir a casa, un alumne de gralla de l’Aula de Música Tradicional i Popular de Catalunya a fer-me una entrevista. Una entrevista que en formaria part del treball que ha de presentar a l’Aula.
Mentre xerràvem, es va fer referència a l’article que va escriure en Xavier Orriols fa molt de temps sobre l’ús de la gralla.
Permeteu-me:
Quan parlo d’en Xavier Orriols, el primer que dic, és que és una bona persona, gran conversador i bon amic, però tot seguit comento que és una enciclopèdia de la cultura popular i tradicional de Catalunya amb cames. I després dic que va ser el que em va fer la primera gralla. Això és cap el 1.982.
Cal recordar que també i juntament amb la seva esposa la Paquita Roig i el romancer Jaume Arnella, varen fer el primer mètode de gralla existent al país. Molts hi varem anar a petar fa molt i molt de temps. Bé, concretament a partir de l’any 1.981 que és quan es va publicar. Uf, com passa el temps.
Doncs bé, aquest article del que us parlo, encara avui i des del meu punt de vista, és vigent i m’agradaria que el llegíssiu. Amb calma i tranquil•litat.
No diu cap mentida, ans tot el contrari, veritats com un temple.
Fixeu-vos especialment en els últims dos paràgrafs.
Gralla Artística, Gralla Socialpublicat el dijous 22 de març del 2007 a bloc.xarxanet.org
Tocar bé la gralla és, com passa amb qualsevol altre instrument, per sobre de tot, un art. En aquest cas es complica per la dificultat afegida de tractar-se d'un instrument ben senzill d'una concepció primitiva i poc evolucionada tècnicament. Tot això fa que l'hipotètic sonador o practicant, és a dir el graller, hi hagi de posar molt de la seva banda i molt d'allò que en l'argot musical s'anomenaria tècnica gremial, desenvolupada per precedents generacions de grallers fins arribar a aconseguir que la voluntat expressiva no sigui enterbolida o condicionada per les mancances i entrebancs inherents al mateix instrument i als seus determinants accessoris (inxes i broquets) o pels relatius als coneixements d'estils i repertoris desplegats adequadament i amb gust. Un camí certament prou llarg i dificultós necessàriament recolzat en l'esforç per aconseguir l'excel•lència interpretativa, camí impossible de seguir sense la tutela d'un bon mestratge.
Tot això ve a tomb perquè en el darrer quart de segle al nostre país l'ús de la gralla ha passat de ser practicat per un reduït col•lectiu de músics agrupat a l'entorn del fet casteller i alguns altres exercicis amb derivacions localitzades en unes determinades festes majors, a dominar una bona part del panorama sonor i festiu d'arreu del territori amb aplicacions ben diverses i fins noves.
Aquesta expansió sense precedent ha anat de bracet amb la recuperació de la festa popular i del carrer que es va produir des de la fi de la dictadura franquista i fins ara mateix de forma creixent. La raó de ser dels instruments de la música popular i tradicional ve donada per la seva funcionalitat, és a dir, per l'ús específic que prenen en un determinant context. És per això que l'efervescència de l'univers festiu rehabilita l'instrument i produeix aquestes noves fornades de colles de grallers imprescindibles per al sosteniment de la festa. Que això hagi passat amb la gralla i no, en la mateixa força i proporció, amb altres instruments tradicionals del mateix entorn, cal cercar-les segurament en algunes propietats intrínseques de l'instrument que el fan apte per competir amb un entorn sònicament tan dur com la ciutat contemporània, i en aquest sentit cal no oblidar que la gralla es consolida històricament precisament en aquest territori en el moment que es produeix el canvi de paradigma festiu i associatiu de finals del Barroc, que és quan neixen les macrocolles del ball valencians i moixiganguers que després anomenarem castellers.
Actualment, també hem assistit a un canvi de paradigma per que fa a la composició de les colles de grallers, que han passat de ser una institució semiprofessional i amb un nombre fix i limitat de membres, amb una consuetud contractual establerta i amb un mínim llindar d'exigència artística a convertir-se en un moviment d'arrel associacionista, absolutament vinculat en drets i deures amb les colles que acompanyen i que actua gratis et amore, sense que això vulgui dir que hagi desaparegut, ni molt menys, l'antiga modalitat.
Podríem dir que la gralla tradicional i artística ha donat pas a una gralla social i canyera, on els propòsits i els resultats són tot uns altres, de manera que en la mesura que s'amplia el vessant associacionista (en aquest sentit són freqüents les macrocolles de grallers amb un nombre també considerable de percussionistes) es rebaixa en gran manera el llistó artístic de les interpretacions, i això provoca una percepció del tot errònia de l'instrument i de les seves possibilitats en molta de la gent que contempla determinats esdeveniments festius.
El repte actual, en aquest món associatiu que té com a eix vertebrador aquest antic i mític instrument musical que és la gralla, passa per casar l'impuls jove, generós, un tant eixelebrat i expansiu d'una gran part dels seus practicants amb la vella exigència artística que va convertir la gralla en un instrument emblemàtic, el maneig del qual, quan es fa amb prou excel•lència, ha estat capaç de desvetllar emocions pregones, immortals tonades, inoblidables vivències. Ara i ací, a escala tècnica crec que hi ha prou recursos humans, artístics i institucionals per fer-ho. En el pla conceptual és tota una altra història.
P.D.
Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.
