A través d’en Jordi Fàbregas vaig tenir l’oportunitat d’anar a treballar amb el grup francès Une anche passe. Estic parlant de l’any 1991. En aquells moments ja tocava de forma continuada la gralla, vull dir que estudiava, assajava i ja feia cercaviles amb Xarop de canya. D’aquest grup ja en parlaré un altre dia.
Une anche passe és un grup format per sis músics estables on es treballa amb l’hautbois de Llenguadoc, el clarinet, la cabreta, el saxo, la tuba , . . . . i en aquell moment el seu projecte era el de treballar amb instruments de doble canya de la mediterrània. Varem ser l’italià Stefano Valla sonador de piffero i jo amb la gralla, els que varem formar part d’aquest projecte.
Recordo perfectament el primer dia. Varem quedar en un peatge de l’autopista prop de Montpeller amb en Laurent Audemard músic, compositor i ànima del grup. Arribem a Montpeller, anem al lloc on habitualment assajaven, em presenta a l’Alain Charrié l’altre responsable del projecte. Parlem una mica del repertori, amb el francès encara em puc fer entendre i entenc. Ells ni català ni castellà, si de cas l’Alain l’occità, però no el feia servir.
I cap problema, em donen unes partitures i ens disposem a provar alguna cosa.
Ostres!! Està molt desafinat. Caram, què deu ser? Els instruments que estan freds. Tornem-hi. Ai!! Quin mal l’orella. Em pregunten si la gralla és un instrument transpositor. No, no. Està amb Do i llegeixo a to real. Mirem i remirem, es comprova l’afinació amb un afinador. La gralla està més de mig to per sota de l’afinació real. Ja hi som!!
En aquells moments jo tocava amb una gralla d’en Xavier Orriols i amb canya de tenora. Sempre havia tocat amb altres gralles i mai havia tocat enmig d’altres instruments, tret de la percussió. Per tant, el problema no l’havia tingut fins a aquell dia.
I aquí va començar la meva aventura.
Trobar un instrument amb l’afinació estàndar que no existia.
(en el proper escrit, més detalls d'aquesta aventura)
.
