Us adjunto aquest vídeo que correspon a les jornades que es varen fer l'any 2007 relacionades amb la canya i que es va organitzar a La Puebla de Híjar (Terol).
Aquest any hi tornen. Us animo a tots els que esteu embolicats amb el tema de les canyes que hi feu cap.
Visiteu també el seu bloc http://arundodonax2009.blogspot.com/
El nostre patrimoni musical
Sovint, he sentit dir que la nostra música, així com tot el que està sota el paraigua del concepte tradicional, ha estat malmesa per culpa d’elements externs: digues-li franquisme, poca difusió, poc recolzament per part de les entitats competents, pocs ajuts, . . . . .
Fa molt temps però, que ho veig d’una altra manera.
Encara que em bellugui força entre companys vinculats al món de la música tradicional i folc, també tinc amistats amb músics de jazz, clàssica, rock, . . .
I caram, tinc enveja sana. Quan parlo amb músics i fins i tot aficionats a d’altres gèneres musicals, tots em poden parlar de músics, autors, intèrprets de l’estil que més escolten o interpreten, de títols de les peces o obres que més els hi agraden.
Quan parles amb un estudiant de guitarra elèctrica, de bateria, de clarinet, de violí, . . . . . tots et saben dir títols d’obres, autors, intèrprets, . . .
Per què això no passa amb els sonadors de gralla? Ep, no tots però si la immensa majoria.
Fa una mica de no se què quan veus piles de partitures que formen part del repertori d’una colla de grallers i on la majoria d’aquestes partitures no hi figura el nom de l’autor en el cas que en tingui.
Però en el cas de que fossin tradicionals tampoc hi figura la població o la zona d’on és tradicional o el gènere: pasdoble, marxa, jota, música de diables, de bastons, de . . . . . .
I el més trist és que la majoria d’aquestes partitures s’han baixat des d’internet.
Fa temps, em va venir a parar a les mans un llibre molt interessant, fet a partir d’un treball de recerca i d’investigació i subvencionat per diverses entitats del nostre país. (Per respecte no citaré l’autor, ni el contingut).
Entre d’altres elements molt ben explicats i documentats, sortien partitures. Aquests partitures servien per il•lustrar el repertori que feien servir aquestes persones o aquelles altres, les d’aquest o aquell municipi. El cas és que et podies trobar una mateixa partitura en diferents moments del llibre, però amb títols ben diferents.
Caram, se’ns farà molt i molt difícil cuidar i mimar el nostre repertori si nosaltres mateixos ja no en tenim cura.
La Violinada
Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Argelaguer La Violinada. Intueixo que heu deduït de que es tracte, oi? Efectivament, una trobada de sonadors de violí. Sonadors però, d’àmbit tradicional o folc, com li vulgueu dir.
És la segona edició que es fa i tot plegat organitzat per una colla de violinaires prou coneguts dins el món del folc: en Francesc Tomàs “Panxito”, l’Anais Falcó, . . . . . .
Dissabte, tallers i ballaruga i diumenge més tallers, cercavila dinar, sobretaula i mostra de violinistes.
He arribat a l’hora del cafè. Just quan hi havia una bona tanda de corrandes. He tastat la ratafia. Fantàstica. Tenia ganes de saludar a músics que fa temps que no veig, la distància, això que ens passa als músics que no anem a escoltar als companys, . . . . . . escuses. Avui era un bon motiu. Moure’m cap a un altre indret que no sigui Barcelona i on també sona la música folc.
Ostres, m’he trobat l’Enric Badal, violinista fundador del Tercet Treset. Feia molts i molts anys que no coincidíem. També he saludat a la Simone Lambregts, a en Pere Pau, en Ramon Cardona, a la Maria, a uns amics de La Roca, . . . . . a l’Anais esclar i en Panxito. Caram i tots al peu del canó. Com si fos el primer dia que ens trobàvem en una moguda folqui. No canviarem. Talment com si tinguéssim vint anys.
Amb il•lusions, amb projectes, repetint converses monotemàtiques, . . . . . . .
I a l’escenari, molta colla jove de violinistes. Això no s’acaba.
Felicitats.
Dolors de munt amb dolçaina
Els Xics, la colla de Castellers de Granollers, en una visita a Ondara, comarca de la Marina Alta a Alacant, els dolçainers d'aquest municipi els hi varen ofeir un concert de dolçaina i percussió i entre d'altres temes varen interpretar Dolors de Munt.
Fantàstic
Per cert, aquest vídeo l'he pogut penjar finalment gràcies a les indicacions de l'August.
Gràcies mil.
Fantàstic
Per cert, aquest vídeo l'he pogut penjar finalment gràcies a les indicacions de l'August.
Gràcies mil.
La primera cavalcada de reis
Encara que faci uns quants dies que els reis han passat no deixa de ser un dia molt especial. Per recordar-lo.
La nit de reis és màgica, es respira un ambient diferent als altres dies de les festes de Nadal. L’endemà, quan em llevo, sempre tinc aquell no sé què de que potser . . . . . . . però no. Això és d’un altre moment.
Potser és per que quan passaven per casa, aquella nit els vaig enxampà. I tant que els vaig enxampà. Aquella nit, vaig veure al meu pare i al meu cunyat ajupits a terra muntant l’escalèxtric.
La nit de reis és màgica, es respira un ambient diferent als altres dies de les festes de Nadal. L’endemà, quan em llevo, sempre tinc aquell no sé què de que potser . . . . . . . però no. Això és d’un altre moment.
Potser és per que quan passaven per casa, aquella nit els vaig enxampà. I tant que els vaig enxampà. Aquella nit, vaig veure al meu pare i al meu cunyat ajupits a terra muntant l’escalèxtric.
- Ja han arribat!!!! Cridaven.
Eren ells? Casum dena.
Però no era això exactament del que volia parlar, si no de la primera cavalcada de reis que hi vaig participar amb la gralla.
Em truquen a la tarda per si podia anar a tocar aquell mateix vespre per la cavalcada que es feia a Caldes de Montbui. Ostres, vaig trucar en Ramon i tots dos hi varem anar. Deuria ser el 1985 o 86.
El que em va enredar va ser en Santi Fíguls, actor en aquell moment de la Companyia de Teatre La Farinera de Granollers.
Arribem al local en qüestió, em posen una túnica de monjo i apa a tocar el que puguis enmig de 10 o 12 timbals, torxes, cavalls, patges, reis i nens amb cara de fred amb un fanalet a la ma a banda i banda de la carretera de Caldes.
Fantàstic.
I a partir d’aquella primera cavalcada doncs apa, cada any.
Eren ells? Casum dena.
Però no era això exactament del que volia parlar, si no de la primera cavalcada de reis que hi vaig participar amb la gralla.
Em truquen a la tarda per si podia anar a tocar aquell mateix vespre per la cavalcada que es feia a Caldes de Montbui. Ostres, vaig trucar en Ramon i tots dos hi varem anar. Deuria ser el 1985 o 86.
El que em va enredar va ser en Santi Fíguls, actor en aquell moment de la Companyia de Teatre La Farinera de Granollers.
Arribem al local en qüestió, em posen una túnica de monjo i apa a tocar el que puguis enmig de 10 o 12 timbals, torxes, cavalls, patges, reis i nens amb cara de fred amb un fanalet a la ma a banda i banda de la carretera de Caldes.
Fantàstic.
I a partir d’aquella primera cavalcada doncs apa, cada any.
A Caldes especialment, però també a molts altres indrets.
I el comentari més comú entre els músics que hem acompanyat a reis i patges:
- la cavalcada d’aquell poble està bé, es fa curta.
- doncs la de l’altre poble és un infern, toques enmig de tractors que porten uns equips de so descomunals, punxant qualsevol música i a veure qui peta més fort.
- doncs la d’aquell poble també és un infern, dura més de dues hores i amb el fred i l’aire que hi fa et queden els llavis per llençar-los i comprar-ne de nous.
- i la d’aquell altre, molt lenta. Pobre canalla, amb el fred que fa i esperant que passin els reis.
En fi, la nit de reis és màgica.
I el comentari més comú entre els músics que hem acompanyat a reis i patges:
- la cavalcada d’aquell poble està bé, es fa curta.
- doncs la de l’altre poble és un infern, toques enmig de tractors que porten uns equips de so descomunals, punxant qualsevol música i a veure qui peta més fort.
- doncs la d’aquell poble també és un infern, dura més de dues hores i amb el fred i l’aire que hi fa et queden els llavis per llençar-los i comprar-ne de nous.
- i la d’aquell altre, molt lenta. Pobre canalla, amb el fred que fa i esperant que passin els reis.
En fi, la nit de reis és màgica.
*
Penjar un vídeo
No us penseu que tinc el bloc abandonat.
Fa cinc dies que m’estic barallant amb el bloc, internet, programes i programets, per poder penjar un vídeo.
No hi ha manera.
Que si ara no sé com es fa, que si em baixo un programet, que si ara el servidor de Blogger no sé que li passa, . . . .
En fi.
Seguiré
*
Fa cinc dies que m’estic barallant amb el bloc, internet, programes i programets, per poder penjar un vídeo.
No hi ha manera.
Que si ara no sé com es fa, que si em baixo un programet, que si ara el servidor de Blogger no sé que li passa, . . . .
En fi.
Seguiré
*
Els primers cercaviles i el mal de cap
En unes fotografies que guardo, hi tinc anotat que la primera sortida que varem fer els grallers acompanyant als Gegants de Lliçà d’Amunt va ser a Manlleu l’any 1985.
No sé la data però deuria fer fresca, es veu a la gent del públic abrigada però fa sol. Finals d’hivern, potser?
Érem en Ramon, en Toni i jo a la gralla i en Joan de Santa Eulàlia a la caixa.
Anàvem vestits molt elegants: espardenyes de beta, texans, faixa vermella, camisa blanca i el mocador de la colla vermell, al coll. Impressionant.
No recordo que va passar aquest primer dia. Però si recordo en general com anaven els primers cercaviles. Un patir. Bàsicament aquesta seria la paraula.
Suposem que estessim afinats, suposem també que ens sabíem les peces, suposem també que sabíem les estructures. Però el que no dominàvem era l’aire, la respiració i la pressió que fèiem amb aquelles ditjoses canyes de tenora. Horrible.
Hi havia dies, cercaviles, que el mal de cap era tant insuportable que gairebé només podíem fer dos compassos cadascú.
Així era com anàvem tocant la música fins arribar al final. Un infern.
Realment hi posàvem més ganes que destresa. Les canyes eren de tenora, les que es podien comprar a la botiga, a Barcelona esclar. Les encaixàvem al tudell a la força, les lligàvem amb fil de cosir i de cotó, hi posàvem teflón (d’això ja ni havia) i tal com quedava la canya doncs vinga a bufar.
Tot va anar evolucionant. Varem aprendre a rebaixar-les amb paper de vidre o navalla o vidre, a tancar-les, a buscar constructors, . . . . .
En fi, una aventura.
Érem en Ramon, en Toni i jo a la gralla i en Joan de Santa Eulàlia a la caixa.
Anàvem vestits molt elegants: espardenyes de beta, texans, faixa vermella, camisa blanca i el mocador de la colla vermell, al coll. Impressionant.
No recordo que va passar aquest primer dia. Però si recordo en general com anaven els primers cercaviles. Un patir. Bàsicament aquesta seria la paraula.
Suposem que estessim afinats, suposem també que ens sabíem les peces, suposem també que sabíem les estructures. Però el que no dominàvem era l’aire, la respiració i la pressió que fèiem amb aquelles ditjoses canyes de tenora. Horrible.
Hi havia dies, cercaviles, que el mal de cap era tant insuportable que gairebé només podíem fer dos compassos cadascú.
Així era com anàvem tocant la música fins arribar al final. Un infern.
Realment hi posàvem més ganes que destresa. Les canyes eren de tenora, les que es podien comprar a la botiga, a Barcelona esclar. Les encaixàvem al tudell a la força, les lligàvem amb fil de cosir i de cotó, hi posàvem teflón (d’això ja ni havia) i tal com quedava la canya doncs vinga a bufar.
Tot va anar evolucionant. Varem aprendre a rebaixar-les amb paper de vidre o navalla o vidre, a tancar-les, a buscar constructors, . . . . .
En fi, una aventura.
*
Subscriure's a:
Missatges (Atom)