PERLES


Sovint i dins l’àmbit de la música de i per a gralla, ens trobem en situacions tant a nivell d’aficionat com professional, que arriben a un nivell que jo anomenaria PERLES.
Vull dir, que son situacions fora del normal o que semblen normals però que qui les rep impressionen, que et deixen esmaperdut, garrativat i fora de lloc.

Doncs apa, de tant en tant i quan me’n recordi en deixaré algunes que m’han passat. Ep i sempre amb respecte.

- Fa molt temps, un noi d’uns disset o divuit anys, em va demanar si podria entrar a formar part de La Butjosa, una formació de gralles que jo dirigia, li vaig preguntar quan feia que tocava la gralla i em va dir que tres anys. Li vaig preguntar si sabia llegir música i em va dir que ara començaria a estudiar llenguatge musical per que començaria a estudiar saxo.

Pensament: per tocar el saxo, cal estudiar llenguatge musical (solfeig). Per tocar la gralla no.

- Comentari d’un pare al seu fill:
has vist aquest noi com toca la flauta? (referint-se a un graller tocant la gralla enmig d’un cercavila).
És aplicable també a un comentari fet per la mare, el tiet, la tieta, l’avi, l’àvia, . . . . . a una persona de pocs anys.
- En una fira d’artesans:
pregunta que em va fer un músic professional jubilat:
amb les gralles es pot afinar? (li vaig haver d’explicar i demostrar, que si)

Comentari de la fotografia: suposo que us heu fixat que hi ha una dolçaina i un tabalet, oi?
Aquesta ja la tinc, ara necessito una fotografia amb gralla i timbal. Gràcies.
(Sort en tenim dels valencians i valencianes que són més llençats)
Ep, si no voleu publicar la vostra fotografia, cap problema. Quedarà emmagatzemada (impressionant paraula. Altrament dit mot) I llestus.

La nostra percussió

Tot i que sempre parlo de gralles, deixeu-me que parli també de la percussió.
Una bona colla de grallers ha d’estar acompanyada per un bon percussionista. Que conegui el repertori, que sàpiga els ritmes bàsics dels nostres balls: pasdoble, marxa, vals, polca, jota, . . . . que tingui el tempo dominat, que mani les dinàmiques.
Ja pots estar tocant un pasdoble, que si el percussionista està tocant ves a saber el què, no et servirà de res tots els esforços que fas per fer que els balladors ballin el que intentes interpretar.
El paper del percussionista és fonamental.

Fa temps que al nostre país ha aterrat una moda anomenada batucada. Intenta imitar els ritmes brasilers. Són formacions molt nombroses de vint o trenta elements, fan servir bastant varietat d’instruments tradicionals de Brasil.

I, està molt bé.

El problema està quan te’ls trobes en una trobada de gegants. Què hi fan allà?

Com es pot fer ballar un gegant a un ritme de percussions soles? I les gralles que hi ha a la trobada en qüestió? Potser que pleguin, doncs no se les sent.

Per què en aquestes “batucades” no es fan servir instruments de percussió del nostre país? Que no ens agrada? Que no en volem saber res de la nostra cultura? De la nostra tradició? De les nostres arrels? O és que no en sabem?

Històricament i tradicionalment, al nostre país han existit grups nombrosos de percussió. Les colles de diables n’és un clar exemple. Tenen els seus ritmes i tenen els seus instruments.

Avui m’ha vingut a parar aquest vídeo del Grup Estable de Percussió de l'Aula de Música Tradicional i Popular de la Generalitat.

És un bon exemple del que es pot fer amb els nostres instruments de percussió.

La Polca d’ours


La primera vegada que vaig sentir aquest tema, va ser per Occitània a Montpeller o Saint Martial, no sé exactament per quina zona. D’això en fa uns quants anys.

Era senzilla i prou animada com per que de seguida en fes un arranjament per incorporar-la al repertori de Xarop de Canya. Però al repertori d’escenari, no de cercavila.

Podria dir-ne que és un d’aquells temes que m’acompanya des de fa molts anys i no només per que el toco encara ara amb La Banda d’En Vinaixa si no per que també s’ha incorporat al repertori habitual de moltes colles de grallers per acompanyar gegants.

Amb més o menys traça en totes les trobades de gegants se sent aquest tema, sempre a una velocitat diguem-ne, innecessària i més tenint en compte la destresa de qui la toca.

És curiós, La polca d’ours és diu així i en canvi el seu ball és una xampanya, ni tant sols a Occitània l’he vist ballar com una polca. Està integrada com a dansa col•lectiva i així es balla. També l’he vist ballar com a Cercle circassià. També encaixa.

La polca d’ours és una de tantes tonades pirinenques que sonaven i encara en alguns llocs continuen sonant, dedicades a l’ós.
Als Pirineus, quan l’home compartia espai amb l’ós, l’hi dedicava cançons, balls, danses i esclar llegendes de tota mena. Fins i tot hi ha dies festius dedicat a l’ós.

Ours, en francès és ós. Per tant La polca de l’ós.

Malauradament l’he sentit anomenar de moltes maneres Polca dous, polca dus, la polca dels ous, . . . . .

En fi, què hi farem!!!!!

Pasdoble de Sant Joan


De segur que molts de vosaltres n’heu sentit a parlar d’aquesta peça i segurament molts de vosaltres també la toqueu. Segur que ha format part del vostre repertori quan vareu començar a aprendre a tocar la gralla.

No sé exactament quan va ser però era al principi de quan vaig començar a tocar la gralla. El 85, el 86, . . .?
Aquell any en Ramon Boixader, jo i les respectives parelles varem anar a passar el cap d’any a Sant Joan de l’Erm a l’Alt Urgell, entre d’altres coses per fer esquí de fons. I esclar ens varem endur les gralles.

Crec que era un dels responsable del refugi que tocava l’acordió diatònic. Em sembla que era la primera vegada que en veia un de tant a prop. El cas és que entre moltes melodies que va tocar una ens va cridar especialment l’atenció per que la varem trobar fàcil per nosaltres i ens hi varem afegir.

Suposo que deuria sonar fatal, però allà estàvem.

Quan vaig tornar cap a casa i per que no s’em oblides, vaig escriure de seguida aquella melodia que ens va ensenyar aquell acordionista a Sant Joan de l’Erm.

I esclar, com es deia? Ni en Ramon ni jo ho sabíem.

Era un ritme de marxa o de pasdoble, oi? I la varem aprendre a Sant Joan de l’Erm, oi? Doncs El pasdoble de Sant Joan.

Ves a saber on és la veritat de tot plegat.

Doncs apa, ja ho sabeu.

Les cançons per a gralla


Molts dels meus alumnes i per no dir tots, saben que utilitzar la paraula cançó per designar una melodia interpretada amb la gralla em treu de polleguera.
I és veritat.

Passejant per internet és fàcil entrar en una pàgina d’una colla de geganters i en l’apartat música . . . . . patam, “les nostres cançons”. I veus els títols del repertori de la colla.
Entres en algun fòrum vinculat al mon geganter i/o graller i és fàcil trobar-te algú que pregunta: . . . . algú em pot dir on puc trobar la cançó de . . . . .”

Segons el Vocabulari català de música de Josep Mestres i Quadrenys:

- Cançó: Composició musical destinada a ésser cantada a una o més veus, amb text en vers i sovint amb acompanyament instrumental.

Però vaja, aquesta definició també la trobem al Wikipedia:

- (només està en castellà) La cançó es una composición propia de la literatura provenzal medieval; destinada al canto, en ella el trovador se dirigía a su dama para expresarle su amor

En fi, el que vull dir és que tocant la gralla anem amb una sabata i amb una espardenya.

Diguem-li a la música que interpretem amb la gralla un nom genèric: peça, tema, melodia, . . . . . . i si és una dansa doncs això, dansa i si és un ball, ball.

Dir: . . . . . . ara ja toco la cançó del Toc de castells, sona bastant estrany, oi?

Millor dir ja sé el Toc de castells.

No us sona estrany dir: m’agrada la cançó de les Quatre estacions de Vivaldi?.

En fi. Coses

Gralles cromàtiques?


Al fantàstic bloc del músic i graller José María González "Quatre notes" (http://groups.google.com/group/pekegraller?hl=ca) hi ha unes quantes opinions sobre l’ús de les gralles cromàtiques.
Jo també he donat la meva opinió i és la que també us deixo aquí.


Al segle XVI va existir un instrument anomenat Traverso o Flauto Traverso, va ser l’antecessor de l’actual flauta travessera. No tenia claus.

Al segle XVII va existir un instrument anomenat Clavicordi, formava part del camí per arribar a l’actual sintetitzador, teclat, piano, . . . . . .

Cada època a tingut els seus instruments que s’han creat a partir dels seus antecessor.
I sempre seguint una constant, que puguin fer la música del moment.

Amb la gralla passa el mateix, la gralla seca es va fer en una època en el que no calia tocar amb tonalitats massa rebuscades, no li calien claus per fer segons quines notes, per que no calia. El format d’oboè tradicional va evolucionar i es varen crear la gralla de claus (la que arriba fins el Mi) i la gralla baixa.
Tampoc hem d’oblidar que aquí, al nostre país, també es va inventar el tible i la tenora. Malauradament aquests dos instruments han fet el seu camí sense apropar-se al camí de la gralla i a l’inrevés.

Tot i que tinc una gralla “cromàtica” construïda per Felip Morales, no l’he fet servir mai.

Crec que cada instrument té el seu repertori i la seva època.
Tinc dubtes de si s’ha de dir gralla a un oboè tradicional català amb claus.
Tenint esclar, el tible i la tenora.

Potser a Castella si que es pot parlar de dulzaina cromàtica, però aquí?

Al País Valencià no en tenen pas de dolçaina cromàtica, ni a Itàlia disposen d’un Piffero cromàtic, ni a la Índia tenen un Shenai cromàtic o a Turquia una Zurna cromàtica.

Ara, això no treu que tinguin algun oboè tradicional amb una tessitura molt més àmplia que l’instrument base. Però de segur que té un altre nom.

El que si que tinc clar, és que es pot fer molta música amb la gralla seca.

Si voleu entrar en aquest bloc http://scorphoto.blogspot.com/2008_09_28_archive.html hi trobareu molt bones fotografies de gralles de claus.

La Tarantel.la de la Pera


Avui m’ha vingut a parar a les mans, millor dit, a la pantalla, aquesta fotografia. Realment m’ha fet molta il•lusió a part del contingut pròpiament, el fet que el seu autor en Xavi Martí l’hagi transformat. Felicitats.
Podríem titular-ho, si s’em permet: art sobre art.
Dues expressions artístiques que conflueixen i queda bé.

Aquesta peça la vaig escriure l’any 1.987 juntament amb un altre tema anomenat Processó de La Pera. Els grallers de La Pera va ser el nom que varem portar durant una temporada el que seria després Xarop de Canya.

N’he sentit de tots colors sobre aquest tema, fins i tot que era un tema del municipi de La Pera, de la comarca del Baix Empordà. I també l’he sentit musicalment parlant, de tots colors. El cas que és un tema viu i molt viu i m’afalaga quan el sento tocar per colles de grallers acompanyant als seus gegants.
Encara que sigui de tots colors.