Amén




.
Benvolguts seguidors d’aquest bloc.

Com ja heu pogut comprovar, fa temps que aquest bloc està sota mínims.

Vull dir, que pocs articles hi vaig inserint.

Avui dia 31 de desembre de 2011 o dit també, últim dia de l’any 2011, dono per tancat aquest bloc.

Un bloc que va començar el dia 2 de gener de 2009. Ara farà tres anys. Ha fet un cicle.

No vull dir amb això que desaparegui. Simplement que m’agafo un temps sabàtic sense tenir el neguit de tindre desatès aquest bloc.

Crec que hi ha bons articles i bones aportacions vostres i que poden estar obertes a tots els internàutes.

Però necessitava fer aquest pas, dir-vos-ho i així quedar més tranquil.

Com que espero sigui un fet temporal, qui sap, potser la setmana que ve em ve la inspiració i començo a escriure com un possés. No ho sé.

Però un dels motius i el més important que fa que no tingui ganes d’escriure, que no estigui inspirat és que estic notant i molt, la ditxosa crisi. Ni peles, ni feina i endeutat. I això provoca molt mal estar i poques ganes de filosofar, de crear, de conversar sobre la gralla si ha d’estar a 440 o 415Hz, que si la canya estil dolçaina o bé de pala, que si els músics professionals i els músics amateurs, que si aquest constructor o l’altre, que si explicar vivències, . . . . . . res, no tinc ganes de res de tot això.

Molts sabeu que fa poc vaig presentar un llibre, que també he presentat un nou espectacle com a cantautor, que he participat a la Fira de Manresa amb la Hemlig Festival Band, que si . . . . . . però nois, no n’hi ha prou en tenir això que pot donar una bona imatge. Si només es té això en un període de dos mesos, no n’hi ha prou per pagar lloguers, llum, gas, aigua, cotxe, menjar, . . . . . .

Sort en tinc dels meus alumnes i això em permet anar tirant.

I espero i desitjo que l’entrada d’any doni una mica més de feina, encara que tal com diuen, serà un any molt dur.

Si heu estat seguidors d’aquest bloc i heu pogut llegir les meves vivències i els meus pensaments a l’entorn de la gralla, crec que també us havia d’explicar tot això.

Espero que tingueu un Feliç Any Nou i sobretot que tingueu salut. Mooolta salut.

Una abraçada.



P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Terra de músics. Entrevista a Ràdio Granollers


Dilluns dia 12 de desembre i dins el programa Terra de músics de Ràdio Granollers la presentadora del programa, Maria Josep Pérez, em va fer l’ entrevista.

Va ser un repàs (sonor) per la meva carrera musical.

Si us bé de gust la podeu escoltar.

Està feta amb dues parts.









P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Presentació del llibre “Ball de parella” Entrevista a iCatfm


Aquest diumenge passat dia 11 de desembre i a través de les ones de iCatfm es va poder escoltar la petita entrevista que els presentadors del programa Línia Folk, la Núria Balaguer i en Jordi Fàbregas em varen fer.

El motiu és la preentació del llibre “Ball de parella” repertori per a gralla i tarota, que presentaré diumenge dia 18 de desembre a les 12,30 del migdia a Multi Espai (carrer de Tetuan nº 51 de Granollers).

A les 13h hi haurà concert vermut a càrrec de la colla de grallers La Pessigolla i del músic Adrià Abellán, que interpretaran temes del repertori del llibre.

Si voleu escoltar l’entrevista, aquí la teniu.







P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

La Hemlig Festival Band a la Fira Mediterrània (i 2)

Aquí us presento el que va ser la presentació del tema d'en Lluís Molas i també del meu, Amor a mort.

La gravació no és excel.lent però és un bon record.

Gràcies Elisenda per la gravació.








P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

La Hemlig Festival Band a la Fira Mediterrània



Del 3 al 6 de novembre s’ha celebrat la Fira Mediterrània a Manresa o dit també, la 14ª Fira d’Arrel Mediterrània.

El cas és que aquell projecte que va néixer a finals de juny a l’illa d’Öland (Suècia), s’ha pogut presentar al públic català.

Tots els músics hem estat molt satisfets i contents de la resposta del públic, potser és que teníem encara molt present la resposta del públic suec i ens esperàvem una mica més de fredor, però és evident que tant en un lloc com en un altre ha agradat la proposta.

Nou temes d’estils diferents, proposats per a cada músic i arranjats entre tots.
Barreja de cançó d’estil folc amb acompanyaments de violí o llaüt o arpa o tarota, ritmes llatins repetits amb violoncel, guitarra, gralla o amb el kannel, instrument de corda tradicional d’Estònia.

La Hemlig Festival Band, som aquests:

John Leo Carter, irlandès i resident a Suècia, veu i guitarra.
David Lombardi, violinista italià
Mari Kalkun cantant i sonadora de kannel, instrument de corda tradicional del seu país, Estònia
Emer Kenny cantant i arpista irlandesa
Josefina Sanner cantant, guitarra i violoncel. De Suècia
Gunnar Lingegard llaüt barroc, també suec.
Lluís Molas, percussionista de Barcelona
Enric Montsant, de Granollers gralla i tarota.
Maria Rylander, cantant (convidada per a aquest concert)



P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Ball de cavallins de Montornès del Vallès



Si, ja sé que últimament sembli que tinc el bloc abandonat, però no.
Potser si que va a una velocitat lenta però tot són etapes. Ara toca aquesta.
Deu ser el temps, la tardor, l'esperada pluja, . . . . .

El cas és que avui m'he trobat amb aquest vídeo on es veu la coreografia dels Cavallins de Montornès del Vallès i amb la música interpretada pels bons amics de la colla Si-Fa-Sol.

I crec que val la pena que el pugueu gaudir.

És un encàrrec que se'm va fer a través de La Societat Coral La Lira de Montornès del Vallès.

La música d'aquest ball va ser escrita a partir de les indicacions de la coreografia creada per Jordi Torres i Grangé i també a partir de la relació que hi ha entre els Cavallins i els Gegants Bartomeu Sala i Pere Anton de Rocacrespa, evidentment els gegants de Montornès del Vallès.

A partir del minut 2.




P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

On és la crisi?



.
Siguem realistes.

Tampoc seria estrany que aviat em veiéssiu en aquesta situació.

Cap problema.




P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Quart de lluna



Quart de lluna és el títol d’un poema de l’Antoni Canu, poeta alguerès i que n’he près el títol i el contingut, per presentar un nou espectacle de petit format carregat de sentiments, emocions, records, identitat i somnis.

Amb Quart de lluna presento un espectacle musical i poètic farcit amb poesia d’en Tomeu Fiol, Miquel Martí i Pol, Toni Turull, Jaume Subirana, Salvador Espriu, Miquel Desclot, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Eduard Sanahuja i Antoni Canu, amb cançons de l’Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Leonard Cohen, Jaume Arnella, Jaume Sisa, Esquirols i també de repertori tradicional.

Tot plegat cantat, recitat i acompanyat amb guitarra, xalumó i flauta catalana.

Pot ser si que hauré d’agrair a la crisi perquè m’hagi fet tornar a agafar la guitarra i la veu.

Us aniré informant.


La fotografia és de Laia Pajares

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Ball de gegants d’Alella

.


Avui, diada nacional, he anat a la trobada de gegants d'Alella especialment per sentir i veure el Ball de Gegants que se'm va encarregar ara fa tres anys.

Per diversos motius no vaig poder assistir a l'estrena d'aquest ball l'any 2009.

Avui si.

Sovint, moltes vegades, quan se'm fa un encàrrec d'una música per a un ball de gegants, la mateixa colla em comenta que el fet de tenir un ball propi, coreografia i música, serà un valor afegit per a la colla, un estimul, un objectiu per a treballar. I això ho trobo bé.

Ho valoro i molt, que sigui un repte per a la colla. Tant per als grallers i percussionistes com pels mateixos portadors de gegants, disseny de coreografia, assajos, . . . .

És bo que els col.lectius, en aquest cas de la nostra cultura popular, busquin incentius per anar millorant i fer créixer la mateixa colla.

I avui ha estat un clar exemple, els he felicitat, s'ho mereixen i molt. Feia tres anys de l'estrena, no ho sé, però puc pensar que és la tercera vegada que ho toquen en el seu poble, a Alella. Nervis per tocar a casa i nervis per fer-ho bé.

I els que remanem la gralla ja sabem que després de fer un cercavila, d'una hora aproximadament, les nostres facultats artístiques minven i si li hem de sumar que al final hem d'interpretar el nostre ball, doncs Déu ni dó.

M'ha agradat i molt, es veia molt treballat, les diferents veus, les diferents parts, la percussió, la intenció, . . . . . i parlo només de la part musical.

La coreografia molt i molt correcta, estava ben pensada, treballada i sobretot el que més m'ha agradat és que tant els balladors com els musics han entès la meva proposta de ball. El que volia representar amb la música. I ho han fet. I crec que el públic també ho ha entès.

Felicitats.

És un honor poder treballar amb colles de grallers que formen part de colles de geganters que treballen amb el respecte que es mereix la gralla, la percussió i els gegants. En definitiva amb el respecte que es mereix la nostra cultura.

Endavant.


P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Inici de curs




Quan era petit, quan era estudiant de primària i altres, els principis de curs m’agradaven. Llibres nous, llibretes noves, potser llàpissos i cartera nova. Folrar els llibres, posar el nom a les llibretes, organitzar la carpeta. I el primer dia de classe retrobar als companys del curs anterior, la sorpresa de s’hi hi haurà algun company nou a la teva classe, descobrir qui era el teu mestre d’aquest curs que començava. L’aula, la pissarra tot net i polit, com estaran distribuïdes les taules, amb qui seuré. Quanta estona tindrem de pati aquest curs. Si, si. Tot això era el més interessant per començar el curs. De les assignatures, doncs mira, farem el que podrem. Anar passant el dia i esperar que el mestre sigui benevolent amb tu. Que puguis entendre alguna cosa de cada assignatura i esperar que s’acabi la jornada escolar per començar la teva jornada. Classe de música, entrenament de baloncesto (així es deia quan jugava a basket) i cap de setmana amb els escoltes.

Mai vaig entendre perquè els meus mestres de primaria no eren riallers, simpàtics i agradables. Sembla ser que la culpa era nostra, la dels alumnes. Aquestes quaranta personetes (tots nois) amb calça curta i bata de ratlles, érem la seva malaltia. I esclar, els hi amargàvem la feina. Catxis.

Ara que sóc més gran, els principis de curs m’agraden. Preparar el material del curs, partitures, llibres, propostes, objectius, horaris, calendari i retrobar novament els alumnes del curs anterior i alguns de nous.

I nodrir-me de les ganes que tenen de començar el nou curs amb noves propostes, objectius, noves colles de grallers, noves formes de treballar els assajos de les seves colles, les novetats, treballar un nou repertori, . . . . .

I que jo pugui participar de les seves il•lusions.

Que jo els pugui acompanyar en el seu camí musical. Això és fantàstic.

Que tingueu un bon inici de curs.







P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

La ignorància del públic


Porto molts i molts anys fent de músic. He fet molts cercaviles, he tocat al Palau de la Música de Barcelona, he tocat a Paris, a Festivals de Grècia, França, Alemanya, Suècia, Itàlia i Xile.
A biblioteques, a Casals d’Avis, a Centres Culturals, a aplecs d’allà d’alt de la muntanya. He tocat sobre un tractor, he acompanyat al Sr. Carnestoltes i als reis d’Orient. He tocat a Andorra mentre nevava, en una plaça de toros d’Arles (França), sota una carpa de circ en una festa d’indis Dakota, baixant amb esquis a La Molina, al costat dels Amantes de Teruel, al Pati dels Tarongers de Barcelona, a la Plaça del Obradoiro de Santiago de Compostela, al Camp del Barça, al Palau Sant Jordi també de Barcelona i a moltes i moltes Festes Majors del nostre país. A molts dels Festivals de música folc que hi ha al nostre país, a pubs i a festes particulars, a casaments i a enterraments, aniversaris, Sant Jordis i caps d’any. I també a casa, sobretot.

I quantes vegades m’han valorat com a músic? Com a intèrpret o com a autor?

No té importància.

Si toques la gralla fora de Catalunya es valora com a música ètnica, pots tocar com vulguis que no es valora res més que això.
Si toques en un espai (festival, cicle, bolo, . . .) on el principal motiu és el ball, tampoc es valora res. El més important és que la melodia s’entengui més o menys i el tempo sigui el correcte. I sobretot, que tinguis un repertori prou ampli per què qualsevol del públic et pugui demanar qualsevol tema. No cal que el tinguis arranjat. Perquè?
Si toques en un cercavila, genial, aquí tampoc es valora res. Et pots equivocar de notes, pots desafinar, . . . . el més important és que el gènere sigui divertit, festiu, alegre i sobretot, que la percussió faci molt “soroll”.

Uf, en quin espai es valora la feina del músic? Difícil resposta, oi? O fàcil.
Potser el músic en aquest país té una funció que no entenc.

Si. Si que l’entenc. Es tracta de crear una atmosfera específica a l’entorn de les necessitats emocionals de cada persona en el moment que es demani.

I això és genial. Una gran responsabilitat. A vegades funciona i a vegades no.

En la música Indú, els músics tenen diferents melodies, ritmes i/o tonalitats depenent de l’hora del dia que han de tocar. I el públic ja sap el que escoltarà.

El repertori que tenim els músics en el món occidental és el que hi ha i el públic li pot agradar o no. Pot estar preparat per escoltar-ho o no.
Però pel que fa a la interpretació. No cal donar-hi massa voltes. Pots tocar com vulguis. A quin lloc o a quin espai s’et pot valorar com a intèrpret? En espais on el mateix públic el crea. I aquest públic, aquest espai, és molt i molt exclusiu. La resta . . . .. . . vosaltres mateixos.



P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Cercavila a dos temps

.








.
El Grup estable de gralles i percussió de l'Aula de Música Tradicional i Popular de Barcelona dirigit per Roser Olivé, interpretant Cercavila a dos temps, obra escrita per mi, en directe a Esplugues de Llobregat el dia 23 de Juliol.



">

Pensament




Quina és la diferència entre una gralla i una ceba?
Que ningú es posa a plorar si talles una gralla a trocets.


(Bona eh?)

El Posa-canyes

.

Ja ho diu la dita: ”qui no té feina el gat pentina”.

Us presento un altre invent, creat aquesta vegada, pel bon amic Arnau. Un estri per posar les inxes.

Perquè necessitem un Posa-canyes?

Ho contesta el seu creador:

Avantatges de tenir-ne un:

• No tens perquè tirar les teves canyes velles si no saps on guardar-les. Amb el Posa-canyes les pots exposar a qualsevol lloc de casa teva i fer-ne un museu de la teva història!
• Si t'has comprat moltes canyes, sempre tens on deixar-les amb una bona respiració, sense pols...
• Si no toques la gralla o la tarota i en tens una, la pots exposar com si fos una obra d'art.
• Pots fer-te el xulo i dir que tens un Posa-canyes.
• No tenen gens de manteniment.


No-avantatges:

• Només hi a un constructor d'aquests fantàstics estris.
• Amb el temps no saps on col•locar tantes canyes.

Doncs ja ho sabeu, si no sabeu on posar les vostres inxes usades o per estrenar, poseu un Posa-canyes i la vostra vida canviarà.






P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.



Chateau d’Ars

Del 14 al 17 de Juliol a Chateau d’Ars es va celebrar la trobada de luthiers més important d’Europa. http://www.rencontresdeluthiers.org/en/accueil.php

De fet sempre s’ha conegut per Saint Chartier però de fa dues edicions s’ha canviat l’indret. L’espai vaja.
El municipi exacte és La Châtre, Indre (França).

Aquesta vegada hi vaig anar amb en Dani Bonamusa fill d’en Josep Bonamusa el conegut construcció de gralles d’Argentona i que ara en Dani, el seu fill, li dona un cop de mà.
També s’hi varen afegir en Pau Alberch, en Pau Rumbo i l’Arnau Torrillas, tots tres deixebles meus i que varen estar amenitzant l’estand durant aquests dies.

Us adjunto un vídeo que es va gravar davant l’estand Bonamusa-Montsant.
L’Stefano Valla i Daniele Scurati vells amics italians tocaven en el festival i ens varen fer una visita.




P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Tornat de Suècia (i 2)



Hemlig Festival (Festival Secret)


Com passa el temps. Ara veig els dies que fa que vaig escriure l’article anterior.
De fet ha estat un mes de juliol molt mogut per a mi. He anat a Chateau d’Ars, la fira de luthiers més important d’Europa, el que seria Saint Chartier. A França, si.
I també he estat una setmana fent d’animador infantil amb la meva guitarra i refrescant la memòria de cançons i danses per a l’ocasió.
Resultat, que fa dies que no escric al bloc.

Segueixo.

Si a l’anterior article parlava d’aquests mons sonors tant diferents també haig de dir que la forma de treballar amb aquest col•lectiu ha estat una sorpresa. Diguem-ne diferent del que estic acostumat. No hi havia partitures. Bé, si, la meva. Però no va servir de res. Em va sorprendre i molt.

S’escoltava el tema de qui fos, es decidia la tonalitat, es buscaven els acords, l’estructura i a córrer. A córrer amb el bon sentit de la paraula, esclar.
Els que tocaven instruments harmònics (guitarra i arpa) doncs això, a fer l’harmonia, els baixos (violoncel i llaüt) a fer de baix, la percussió (és evident el que farà) i els exclusivament melòdics (violí i gralla/tarota) a fer melodies i a improvisar.
Esclar que també el violoncel, l’arpa i el llaüt en alguns moments feien melodia.

S’em feia difícil. Tocant la gralla i com sempre, no podia escalfar tal com ho feien els altres instruments. El violoncel, el violí, els acords de la guitarra, el llaüd, l’arpa, no “molesten” si toquen per escalfar, fer dits o trobar la melodia i l’acord idoni. Amb la gralla era arribar i moldre. No podies estar tocant (provant) algun solo mentre sonava el tema. Amb la percussió passava el mateix, esclar.

Però estic content. Feia molt temps que tenia aparcat aquest exercici de treballar sense partitures, de fer servir la memòria musical, de fer servir l’espontaneïtat, l’instint i de que el teu instrument faci el que estàs pensant. Un regal per a mi.

Ara ens tornarem a veure amb tota aquesta colla el novembre, el dia 6, dins la programació de la Fira Mediterrània de Manresa.



P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Tornat de Suècia (1)

.


Hemlig Festival (Festival Secret)

Ja torno a estar aquí.

Nou dies de desconnexió amb Catalunya per endinsar-me en un nou món sonor.

Dubtes que es creen abans de marxar cap a aquesta experiència. Com serà la gent, com serà el festival, com serà l’estada, el clima, el menjar, la música, . . . . .
Res del que et pots imaginar es fa realitat. La realitat com ja sabem, no coincideix amb la imaginació.

Un recorregut per anar-se aclimatant. Una hora de cotxe fins Girona, tres hores d’avió fins a Estocolm i quatre hores fins arribar a Borgholm a l’illa d’Öland, Suècia. Entre esperes i demés, tretze hores de viatge.

Arribada a Yellowbox, punt de trobada dels músics convidats i casa, dormitori, menjador i sala d’assaig.

En Lluís i jo som els últims en arribar. Saludem a John Leo Carter, irlandès i resident a Suècia, veu, guitarra i responsable del Hemlig Festival, a David Lombardi, violinista italià, a Mari Kalkun cantant i sonadora de kannel, instrument de corda propi del seu país Estònia, a Juliet Turner cantant i guitarra irlandesa, a Emer Kenny cantant i arpista també irlandesa, a Josefina Sanner cantant, guitarra i violoncel de Suècia i a Gunnar Lingegard llaüd barroc, també suec. I també als altres habitants de la casa, esposa i fills d’en John. I també al gos.

En aquest moment ja comencem a sentir els diferents accents anglesos i francès per poder-se entendre. I també captar que la forma de saludar és diferent. Això de fer dos petons va ser complicat, admès, però complicat.

L’endemà i després de l’esmorzar, com podeu imaginar res de pa amb tomàquet o de cafè tal com entenem què és cafè. Primera trobada musical. Assaig.

Durant tres dies es treballarà el repertori que es presentarà als quatre concerts programats. Aquest repertori són els temes que cadascú proposa i que entre tots es farà l’arranjament. Nou temes en total.

Cadascú, un a un, va presentant el seu tema, ja sigui cançó o instrumental i el seu instrument. Aquest va ser el primer encontre entre dos mons sonors completament diferents: el mediterrani i el del nord enllà, digues-li escandinau o irlandès. Les propostes de tots eren temes propis per poder tocar a casa, a dins de casa, tonalitats menors i molt melancòlics. Com pot entrar una gralla i una tarota en aquest món? Difícil. Un cop feta la presentació dels meus instruments i amb l’explicació de que són instruments de carrer, comunico que tot seguit faré sonar la gralla tal com podria sonar al carrer. Quatre notes han esta suficients per trencar aquell clima, aquell món sonor del que estaven acostumats.

I tot seguit la percussió d’en Lluís. Una forma com una altra per dir hola.

Seguiré

Cap a Suècia

La Fira Mediterrània de Manresa aconsegueix que artistes catalans actuïn a Itàlia i Suècia

Diferents artistes catalans d'arrel actuaran a Itàlia i Suècia en el marc de dos programes d'internacionalització de la Fundació Fira Mediterrània de Manresa. En el cas d'Itàlia, l'artista Jordi Molina i la seva tenora, juntament amb la formació So Nat duran a terme una desena d'actuacions al Festival delle Province. A Suècia, el músic Enric Montsant i el percussionista Lluís Molas i participaran al Secret Festival. Les organitzacions dels festivals han triat els artistes catalans d'una preselecció feta per la Fira Mediterrània.

Segons el seu gerent, Jordi Bertran, "les actuacions són una plataforma per la indústria cultural catalana i afavoreixen la presència d'artistes catalans en el mercat internacional". L'artista català Jordi Molina i la seva tenora, i la formació So Nat, que basa el seu repertori en la gralla i el timbal de concert, visitaran el Festival delle Province, que es desenvolupa en dotze localitats de la província de Sàsser, al nord-est de l'illa de Sardenya.

En aquest cas, els artistes catalans duran a terme una desena d'actuacions i estaran al costat d'altres formacions procedents d'Egipte, França, Marroc, Itàlia i Romania. Les dues formacions preveuen realitzar una desena d'actuacions durant el 19 i el 24 de juny.

La segona expedició catalana viatjarà fins a Suècia per participar en el "Secret Festival" entre el 29 de juny i el 2 de juliol.

Els artistes catalans Enric Montsant i Lluís Molas participaran en quatre concerts realitzats, de manera conjunta, amb set músics més d'Estònia, Irlanda, Itàlia i Suècia. Cada participant porta les seves composicions i estils diversos per tal que el grup en conjunt experimenti amb nous arranjaments.

El Secret Festival és organitzat pel centre de creació d'art i música "Yellowbox", la caixa groga, nom que deriva de l'aparença arquitectònica i el color de l'edifici que alberga l'experiència. El projecte compta amb el suport de la Unió Europea a través del seu programa "Leader" 2009-2012. La Fira Mediterrània de Manresa també rebrà el proper mes de novembre el grup artístic resultant de l'experiència a Suècia.

Grallada 2011




Aquest dissabte passat dia 11 de juny, es va celebrar la cinquena edició de la Grallada.

Una festa que va començar l’any 2005 i on ens reunim alumnes i ex-alumnes de gralla i tarota que han treballat amb mi i per suposat amics i familiars.

Després d’un parèntesi de dos any s’ha tornat a engegar la Grallada, és un punt de trobada, de coneixences, de noves amistats, d’alumnes que fa poc que toquen i d’alumnes que porten molt temps tocant. Però no hi ha competència de qui ho fa més bé que qui. No, no és això, cadascú toca el que sap, el que ha treballat durant el curs, el poder exposar el treball preparat, les noves creacions, les noves propostes musicals, però sobre tot un dia d’esbarjo.

Una gimcana al matí, el dinar, un Quinto de sobretaula, la mostra i el ball.

Un dia rodó.









P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Article d’en Xavier Orriols

Fa uns dies, va venir a casa, un alumne de gralla de l’Aula de Música Tradicional i Popular de Catalunya a fer-me una entrevista. Una entrevista que en formaria part del treball que ha de presentar a l’Aula.

Mentre xerràvem, es va fer referència a l’article que va escriure en Xavier Orriols fa molt de temps sobre l’ús de la gralla.

Permeteu-me:

Quan parlo d’en Xavier Orriols, el primer que dic, és que és una bona persona, gran conversador i bon amic, però tot seguit comento que és una enciclopèdia de la cultura popular i tradicional de Catalunya amb cames. I després dic que va ser el que em va fer la primera gralla. Això és cap el 1.982.

Cal recordar que també i juntament amb la seva esposa la Paquita Roig i el romancer Jaume Arnella, varen fer el primer mètode de gralla existent al país. Molts hi varem anar a petar fa molt i molt de temps. Bé, concretament a partir de l’any 1.981 que és quan es va publicar. Uf, com passa el temps.

Doncs bé, aquest article del que us parlo, encara avui i des del meu punt de vista, és vigent i m’agradaria que el llegíssiu. Amb calma i tranquil•litat.

No diu cap mentida, ans tot el contrari, veritats com un temple.

Fixeu-vos especialment en els últims dos paràgrafs.



Gralla Artística, Gralla Social

publicat el dijous 22 de març del 2007 a bloc.xarxanet.org

Tocar bé la gralla és, com passa amb qualsevol altre instrument, per sobre de tot, un art. En aquest cas es complica per la dificultat afegida de tractar-se d'un instrument ben senzill d'una concepció primitiva i poc evolucionada tècnicament. Tot això fa que l'hipotètic sonador o practicant, és a dir el graller, hi hagi de posar molt de la seva banda i molt d'allò que en l'argot musical s'anomenaria tècnica gremial, desenvolupada per precedents generacions de grallers fins arribar a aconseguir que la voluntat expressiva no sigui enterbolida o condicionada per les mancances i entrebancs inherents al mateix instrument i als seus determinants accessoris (inxes i broquets) o pels relatius als coneixements d'estils i repertoris desplegats adequadament i amb gust. Un camí certament prou llarg i dificultós necessàriament recolzat en l'esforç per aconseguir l'excel•lència interpretativa, camí impossible de seguir sense la tutela d'un bon mestratge.

Tot això ve a tomb perquè en el darrer quart de segle al nostre país l'ús de la gralla ha passat de ser practicat per un reduït col•lectiu de músics agrupat a l'entorn del fet casteller i alguns altres exercicis amb derivacions localitzades en unes determinades festes majors, a dominar una bona part del panorama sonor i festiu d'arreu del territori amb aplicacions ben diverses i fins noves.

Aquesta expansió sense precedent ha anat de bracet amb la recuperació de la festa popular i del carrer que es va produir des de la fi de la dictadura franquista i fins ara mateix de forma creixent. La raó de ser dels instruments de la música popular i tradicional ve donada per la seva funcionalitat, és a dir, per l'ús específic que prenen en un determinant context. És per això que l'efervescència de l'univers festiu rehabilita l'instrument i produeix aquestes noves fornades de colles de grallers imprescindibles per al sosteniment de la festa. Que això hagi passat amb la gralla i no, en la mateixa força i proporció, amb altres instruments tradicionals del mateix entorn, cal cercar-les segurament en algunes propietats intrínseques de l'instrument que el fan apte per competir amb un entorn sònicament tan dur com la ciutat contemporània, i en aquest sentit cal no oblidar que la gralla es consolida històricament precisament en aquest territori en el moment que es produeix el canvi de paradigma festiu i associatiu de finals del Barroc, que és quan neixen les macrocolles del ball valencians i moixiganguers que després anomenarem castellers.

Actualment, també hem assistit a un canvi de paradigma per que fa a la composició de les colles de grallers, que han passat de ser una institució semiprofessional i amb un nombre fix i limitat de membres, amb una consuetud contractual establerta i amb un mínim llindar d'exigència artística a convertir-se en un moviment d'arrel associacionista, absolutament vinculat en drets i deures amb les colles que acompanyen i que actua gratis et amore, sense que això vulgui dir que hagi desaparegut, ni molt menys, l'antiga modalitat.

Podríem dir que la gralla tradicional i artística ha donat pas a una gralla social i canyera, on els propòsits i els resultats són tot uns altres, de manera que en la mesura que s'amplia el vessant associacionista (en aquest sentit són freqüents les macrocolles de grallers amb un nombre també considerable de percussionistes) es rebaixa en gran manera el llistó artístic de les interpretacions, i això provoca una percepció del tot errònia de l'instrument i de les seves possibilitats en molta de la gent que contempla determinats esdeveniments festius.

El repte actual, en aquest món associatiu que té com a eix vertebrador aquest antic i mític instrument musical que és la gralla, passa per casar l'impuls jove, generós, un tant eixelebrat i expansiu d'una gran part dels seus practicants amb la vella exigència artística que va convertir la gralla en un instrument emblemàtic, el maneig del qual, quan es fa amb prou excel•lència, ha estat capaç de desvetllar emocions pregones, immortals tonades, inoblidables vivències. Ara i ací, a escala tècnica crec que hi ha prou recursos humans, artístics i institucionals per fer-ho. En el pla conceptual és tota una altra història.




P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Material didàctic (i 2)

I abans no em tireu a la foguera per fer ús de material de tortura a les meves classes de gralla, us haig de dir que l’article anterior, el que està titulat com a Material didàctic, ha estat una broma.

Una broma que de fet i de sempre, he fet a aquells alumnes que aixecaven molt els dits tocant la gralla, amenaçant-los de que a casa tenia un aparell com el de les fotografies de l’anterior article i que a la propera classe portaria.

Doncs bé aquesta broma s’ha pogut il.lustrar amb imatges gràcies a un bon amic mataroní i sonador de gralla, en Carles Villar.

Doncs apa, ja ho sabeu.



P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Material didàctic

Fent de mestre, formant futurs sonadors de gralla, sempre he buscat els millors elements pedagògics per ajudar a fer un bon camí a tots aquests aprenents.

Repertori adequat pel nivell desitjat, exercicis adients per a treballar la digitació, l’articulació, l’afinació, la respiració, . . . . proposar bones inxes, bones gralles, propostes pel bon manteniment de l’instrument i també consells per tocar el més relaxat possible. Bona posició de llavis, de cos, de braços, de canells, de dits i , ho caram! que n’és de difícil fer entendre a l’alumne que no és necessari tenir els dits tensos i aixecar-los massa per sobre del forat corresponent. Bé, si, de fet si que s’entén, el problema és posar-ho en pràctica. I per posar-ho en pràctica doncs cal practicar i això ja és més difícil.

Quantes i quantes vegades dic als meus alumnes que no aixequin massa o tant, els dits dels forats que han de destapar per fer sonar la nota corresponent. Mare de Déu!! Que si ho fan, dits, canells, braços, cos i fins i tot la música, estarà tot més relaxat.

Però costa.

Amb tot això i de fa anys, comento als alumnes que a casa tinc un aparell metàl.lic que es situa a certa distància sobre la part dels forats de la gralla, de manera que quan toquem i aixequem massa els dits, topem amb aquesta barra metàl.lica.
Aquesta barra metàlica té la gràcia de que disposa d’uns fils elèctrics que quan hom l’interessa ho endolla a la corrent i així l’efecte de correcció d’aquesta mala postura queda automàticament solucionada.

Doncs bé, aquest any m’he topat amb un bon amic mataroní que ell mateix es va fer aquest estri perquè aixecava massa els dits. Però que ha passat? Doncs que els continua aixecant i molt. Li faltava el detall, connectar uns fils elèctrics per poder endollar-los a la corrent. Fet.

Podeu veure doncs en aquest parell de fotografies, la millora.










P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Noves tecnologies


Ben bé, ben bé, aquest article no parla sobre la gralla però si hi té a veure amb el meu treball i d’alguna manera ho puc relacionar també amb la gralla.

Fa mooooolt temps, en aquest país i quan jo tenia pocs anys, existia un aparell de comunicació anomenat telèfon (actualment es coneix com a fixe).
Més endavant aquest aparell va disposar d’un element extern (concepte modern) anomenat contestador. Era un estri que disposava d’una cinta de caset per gravar els missatges que et deixaven els que et trucaven i que tu no podies atendre.

(si voleu, podeu consultar aquest enllaç on parla d’aquest element d’antiga civilització anomenat caset http://es.wikipedia.org/wiki/Casete).

Pels bars i carrers de la meva ciutat, també hi havia un element de rabiosa actualitat, la cavina telefònica el també anomenat telèfon públic.

Doncs bé, entre el telèfon (fixe), el contestador (de cinta de caset) i les cavines telefòniques, persones de la meva generació que ens dedicàvem a la música varem poder viure i estar connectats per poder quedar a l’hora i dia per fer un assaig, a l’hora i el dia per fer una actuació i també pels que ens dedicàvem a l’ensenyament quedar a l’hora i el dia per fer la classe amb els nostres alumnes. I encara estem aquí.

Ara, tot això ha canviat, ha avançat (?), el telèfon fixe disposa de contestador automàtic (sense cinta de caset), disposem de telèfon mòbil i per tant no ens cal la cabina telefònica ni el telèfon del bar (el servei públic). Aquest telèfon mòbil disposa de contestador automàtic i també disposa d’un servei de missatges de text que et permet llegir-lo quan vulguis i contestar quan vulguis.
Disposem també del correu electrònic per enviar missatges escrits i per poder-los llegir quan vulguis i contestar també quan vulguis.
Disposem del txat, del twiter i també del facebook per explicar en tot moment el que fem, on som, què pensem i també per quedar.

També disposem de diversos tipus de programes de música adaptats a les nostres necessitats: per treballar, estudiar, intercanviar partitures, . . . . . .

Tots els meus alumnes tenen tot això:

I PERQUÈ COI ÉS TAN DIFÍCIL QUE ES PUGUIN DESCARREGAR UNA PARTITURA QUE ELS HI HE ENVIAT PER A ESTUDIAR?.
PERQUÈ COI ÉS TAN DIFÍCIL QUE ESCOLTIN L’ÀUDIO QUE ELS HE ENVIAT DE LA PARTITURA QUE ELS HE ENVIAT PER A ESTUDIAR?.
PERQUÈ COI NO HAN IMPRÈS LA PARTITURA?.
PERQUÈ COI NO PODEN SABER SI EL DIA TAL DEL MES TAL PODEN FER CLASSE O NO?

Respostes:
no ho he rebut, no ho he pogut instal.lar, em faltava un no sé què, la meva impressora no sé què, m’he deixat el Pen, envia’m-ho en PDF, passa’m el MIDI, no ho he pogut llegir, no em vaig poder connectar al hotmail ahir,. . .

En fi, tanta i tanta nova tecnologia per la comunicació i al final . . . . . . . .


P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Gralla per a esquerrans


Fa un parell de cursos em vaig trobar en un primer dia de classe a una nova alumna que i després de fer totes les meves explicacions sobre la gralla, agafava la gralla amb la mà dreta per tapar els forats superiors i l’esquerra per tapar els inferiors. Li vaig preguntar perquè agafava la gralla d’aquesta manera i em va contestar que li anava millor.

Caram, era el primer dia que agafava una gralla i podia dir que li anava millor agafant-la així?. Li vaig preguntar si era esquerrana i em va dir que no.

Això em va fer reflexionar novament sobre el fet d’agafar la gralla amb la mà dreta a dalt i esquerra a baix. Aquesta alumna amb el seu gest, em venia a dir que no era pel fet de ser esquerrana, doncs ella no ho era. Després d’una breu explicació va canviar de posició. Cap problema.

He vist alguna vegada algun sonador de gralla tocar amb la mà dreta a dalt i l’esquerra a baix i també a un bon graller dels Grallers de l’Acord de Vilanova i la Geltrú fer el mateix i amb gralla dolça. Un bon amic meu gaiter i secaire també fa al mateix quan toca el grall del seu instrument i també he vist a l’Sting i a en Paul Mccartney tocar el baix a l’inrevés i fins i tot he vist algun bateria que té el xarles a la dreta i pica el bombo amb el peu esquerra.

No sé si passa amb d’altres instruments. Sempre he pensat però, que no té res a veure amb el fet de ser dretà o esquerrà. Tot és un aprenentatge.

Casualment aquests instruments que he comentat son instruments que poden quedar englobats dins el món d’instruments “populars” és a dir instruments que moltes vegades s’estudien sense professor. I potser això fa que es toquin de forma diferent.

Pel que fa a les gralles sempre dic que és millor tocar amb la posició de la mà esquerra a dalt i la dreta a baix. Sempre amb la visió de poder tocar més endavant altres instruments.

Si ho fem al revés, quedarem limitats per l’aprenentatge d’altres instruments: clarinet, saxo, oboè, . . . . . . i esclar, sempre que vulguem tocar un instrument de la família de les gralles (dolça, baixa, . . ) o fins i tot la tarota, haurem de demanar al constructor que ens faci un instrument especial per a nosaltres.

I no només el problema està en la construcció del propi instrument sinó que també està amb els mètodes i llibres de tècnica.

Fixeu-vos que a part dels instruments que he citat (gralla, sac, guitarra, baix i bateria) la resta, eps que jo sàpiga, no hi ha la possibilitat de tocar al revés. Digues-li piano, flauta travessera, saxo, clarinet, oboè, violí, acordió cromàtic i diatònic, . . . . .

Sense tenir cap dada científica, puc pensar però, que el fet de ser esquerrà no ha de ser motiu per tocar la gralla amb la mà dreta a dalt i l’esquerra a baix. Tot és un aprenentatge.

Sabíeu que en Rafa Nadal escriu, dibuixa i es toca el nas amb la mà dreta i que només fa servir l’esquerra per jugar al tenis?



P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

10 anys de Dolors de munt

Doncs si, ara fa 10 anys de Dolors de munt, un tema que en un principi va ser escrit per tocar amb la formació de La Banda d'En Vinaixa (gralla, acordió, baix i bateria) i que en un moment donat la Colla de grallers de Sant Andreu de Palomar, que en el seu moment els hi donava classes de gralla, em varen demanar si podia fer una versió per a gralles. I mireu on ha arribat. Fantàstic.

Aquí us poso algunes versions que corren per la xarxa.

Hi ha de tot: a dues veus, a tres, amb dolçaines, amb els La agut una mica justos, amb els Sol# que a vegades és més Sol natural que sostingut, amb la percussió un pèl massa lluny del que és un pasdoble o obviant marcar els contratemps de la tercera part (la C),. . . . . . però fantàstic, un plaer poder escoltar una música escrita ara fa 10 anys pels carrers dels nostres pobles.


I aquí el que va ser la versió original:

www.labandadenvinaixa.com/escoltans


És un luxe i un gran regal.

Endavant les atxes.

Gràcies grallers, gralleres i percussionistes.










18è dia del graller


I com que no hi vaig anar, m'haig de conformar amb sentir les actuacions que estan penjades a la xarxa.

I ho comparteixo.

Aquí les teniu.










Perquè a la gralla li diem gralla?


Quan he anat a escoles de música o a escoles de primària a parlar sobre la música tradicional i els instruments propis de Catalunya, sempre he explicat que el nom de gralla, per referir-nos a l'instrument, ve de l'ocell de la família dels còrvids anomenat també gralla i que es va agafar aquest mateix nom pel crit característic que fa aquest ocell i que la gralla, l'instrument, ens recorda.

Però la veritat i això que quedi entre nosaltres, no hi ha cap treball històric i/o científic que ens ho confirmi. Es diu i es comenta en un to de relat fantasiós.

Tinc molts dubtes d'on ve.
Els instruments semblants a la gralla i que en són veïns els hi diuen dolçaina, dulzaina i gaita. I doncs perquè nosaltres li diem gralla? Perquè no li diem dolçaina catalana?

Em fa relacionar-ho amb l’immigració d'occitans que varen venir a Catalunya durant els segles XV i XVI. En aquell moment l'arribada d'occitans a Catalunya va duplicar el nombre d'autòctons. Estem parlant d'una època que la fam i les epidèmies minvaven i de llarg, l'esperança de vida dels catalans.

A Occitània li diuen Graile a un instrument cònic de fusta i de doble canya semblant a la nostra tarota. Sempre he pensat que venia d'aquest nom.
Però el meu dubte està que les comarques tradicionalment gralleres són les del Camp de Tarragona i els occitans no varen baixar tant avall i tots sabem que del Llobregat cap amunt la gralla no ha estat pas un instrument històricament tradicional.

I doncs? Si la gralla ve de Graile, com va saltar dels Pirineus a Tarragona sense deixar llastre per les comarques Gironines i Barcelonines? Eps i tinguem en compte també que a les terres de l'Ebre no li diuen gralla, li diuen dolçaina.

Uf!!!!






P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Ser músic professional


Fa molts anys vaig prendre la decisió de viure de la música. En un primer moment combinava l'ensenyament amb les actuacions fins que va arribar un moment que em vaig dedicar plenament a les actuacions, encara que mai m'he desvinculat del tot del món de l'ensenyament.

En aquell moment jo em deia que era músic professional, doncs vivia de les meves actuacions i pagava autònoms. Més endavant les meves actuacions les facturava a través del Sindicat de Músics de Tarragona i actualment a través d'una cooperativa formada per diversos músics i artistes en general.

Durant tots aquests anys el concepte que jo tenia de músic professional ha anat canviant.
Esclar, un lampista està molt clar que és lampista, paga uns autònoms i forma part d'un gremi amb estatuts, convenis, . . . . hi ha un sindicat que vetlla pels interessos del lampista, tant si treballa per compte pròpia com si treballa per un altre. I això també passa amb els taxistes, paletes, botiguers, . . . . . . però amb els músics? Només si treballes en una orquestra clàssica o amb una orquestra moderna amb programació de temporada. Vull dir que en aquest cas, si ets un músic que treballes en un local fixe durant tot l'any tindràs un contracte, conveni, sou, . . . . de músic "professional".

Si vas fent actuacions diverses amb contractes d'un dia això de músic professional canvia. Et pots trobar amb persones que combinen la feina de músic amb una altra professió. I això no està regulat.

Pots estar pagant autònoms com a músic "professional" i compartir la teva professió amb persones que durant la setmana fan de mecànic. I això si, el sou serà el mateix. I no passa res.

Bé, si que passa, que quan hi ha crisi de feina això és nota.

Aquest també és un problema que ens trobem des de sempre en el món de la música tradicional, han de cobrar els músics que acompanyen a gegants, castellers, bestiari, bastoners, esbarts, . . . . . . . ?

En aquest país el concepte de músic professional no està regulat. Tothom pot ser músic i per tant tothom pot tenir actuacions i tothom pot cobrar per la feina.

En altres sectors no passa. Ets taxista o no i si no ho ets, ai de tu que t'enganxin fent de taxista els del gremi o el mateix sindicat.




P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Arundo Donax



Arundo donax és el nom científic del tipus de canya pròpia de la Mediterrània que de sempre s’ha utilitzat per pescar, per cistelleria, per fer instruments de vent i inxes, entre d’altres.

Però també és una trobada que es celebra cada dos anys a La Puebla de Híjar (Terol) i evidentment una trobada que gira a l’entorn de parlar i mostrar les utilitats de la canya especialment pel que fa al món musical.

Us ho recomano. Hi vaig anar a la primera edició. Molt bon ambient. Una trobada amb músics de canya (gralla, dolçaina, sac, . . . ) especialment d’Aragó però també de Castella i Euskadi.
Vaig conèixer a Pablo Zamarrón de Segovia el constructor de les famoses canyes de fil blanc.

En fi, que he trobat aquest vídeo de l’edició d’aquest any.
Aquí el teniu.





P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Què és una gralla?



• Definició “enciclopèdia.cat”:

Instrument aeròfon de llengüeta doble, de caràcter rústic, constituït per un tub de fusta d'uns 27 cm de longitud.
La seva sonoritat és estrident i poc clara. És utilitzada per a acompanyar la formació dels castells humans i en les formacions instrumentals pastorívoles de les comarques prepirinenques i pirinenques.


• Definició “diccionari.cat”:

Instrument musical de vent, de caràcter rústic, constituït per un tub de fusta. Instrument similar a la gralla de la família de les xeremies

Uf! És evident que es podria definir més clarament el què és una gralla. Podríem ampliar la definició.

Sigui la definició que sigui, els que acostumeu a llegir aquest bloc sabeu el que és una gralla.

El meu dubte és quan a aquesta gralla hi comencem a afegir elements que faciliten l’execució de notes modernes. O sigui, les claus.

De sempre he tocat la gralla seca, la que que no té claus. En alguna ocasió he tocat gralles de claus, gralles dolces amb les claus per fer el Fa i el Mi greu, també amb una clau per fer el Sib, també amb claus per octavar i fins i tot de les anomenades gralles cromàtiques. Deixant de banda a la gralla baixa.

I a tot això li diem gralla. A tot això li hem de dir gralla? Realment aquestes gralles carregades de claus són gralles? El so és el mateix?.

Si ha Catalunya tenim el tible i la tenora, perquè insistim amb crear nous instruments sota el paraigua de la gralla per poder fer notes no tradicionals?

Sona el mateix una gralla seca i una gralla cromàtica?


P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Tradició? what is that?


Dissabte passat vaig estar al Firafoc, una fira que es fa a Igualada cada dos anys dedicada a la cultura del foc: diables, pirotècnia, vestuari, imatgeria, dracs, . . .

Durant el dia (i vespre) hi varen haver diferents mostres de colles de diables. Totes elles mostrant les seves habilitats coreogràfiques amb el foc i acompanyades pels ritmes creats amb timbals i en algunes ocasions acompanyades amb gralles.

Val a dir que no sóc massa amant del foc ni dels diables, dracs, correfocs, . . . . .
Encara que en el meu repertori de música hi formen part alguns encàrrecs per a diables i dracs, la meva experiència amb el foc artificial ha estat molt traumàtica: una cremada encenent una bengala per a un pastís d’aniversari i una cremada amb una bombeta. Fatal.

El cas és, que no coneguen massa aquest món del foc, la veritat és que em vaig emportar una gran desil•lusió. Desil•lusió compartida i contrastada amb un constructor de canyes del Penedès i bon coneixedor del món dels diables amb el que varem compartir la visió d’alguns d’aquests espectacles i mai millor dit, que ens oferien.

Està vist que o la cultura del meu país és això o bé, si us plau, deixem de parlar de tradició.

Cada vegada arribo a la conclusió que la cultura, la cultura tradicional del meu país, és una macedònia plena d’innovacions i de propostes artístiques renovables diariament, que agafen com a punt de referència la tradició però que cadascú en fa el que vol.

Tots som artistes innovadors de la cultura, només falta posar-nos en una colla de diables o de gegants i ja està. Ja tenim el nostre laboratori experimental.

Esclar que això no passa amb les colles de sardanes ni amb els castellers i potser tampoc amb els bastoners, cavallets, cercolets, . . . . .

Però si, en algunes expressions de cultura popular, si. I doncs?






P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

415? 440? . . . .


De fet, als articles que vaig publicar en aquest bloc els dies 22, 24 i 30 d’abril del 2009 i amb el títol de “Ditxosa afinació”, ja vaig tractar aquest tema. Però és que d’ençà que vaig ser conscient de que la gralla no estava afinada com la resta d’instruments, m’està perseguint aquest maldecap.

Quan vaig començar a tocar la gralla no tenia aquest problema. Ens afinàvem amb els altres companys de gralla i cap problema.
Va ser quan vaig començar a tocar amb altres instruments quan es va crear “el problema” i encara dura.

Em sap greu que en una trobada de grallers no es puguin tocar temes conjunts per culpa d’aquest concepte, em sap greu també que persones que han estat tocant amb una afinació tradicional no puguin tocar amb els seus amics que toquen el piano, el violí, la guitarra, . . . . .

Quan es parla de l’afinació 415, vol dir que la nota La de l’instrument i devant d’un afinador electrònic, detecta una vibració d’una frecuència de 415 herz.
Aquest tipus d’afinació ens la trobem en molts instruments de música antiga. Fins i tot les grans orquestres clàssiques i les grans veus operístiques es basaven amb aquesta afinació per treballar.

Al cap del temps i induïts per les modes, aquesta afinació ha anat pujant fins arribar als 440 herz. Actualment tots els instruments estan afinats i es fabriquen, amb aquesta afinació. Qüestió de modes.

Els acordions, les guitarres, les flautes, els violins, la viola de roda, el sac, . . . . . . treballen amb aquesta afinació moderna. Fins i tot alguns constructors de gralla.

Dins l’ensenyament de la gralla hi ha dues línies, els que treballem amb l’afinació moderna (440) i els que treballen amb l’afinació tradicional (415).

Dins l’ensenyament clàssic de qualsevol instrument es treballa amb l’afinació moderna (440): violins, violes, pianos, clarinets, trompetes, guitarres, . . . .

Un cop acabada la carrera o inclús sense haver-la acabat, si vols especialitzar-te en música antiga treballaràs amb l’afinació antiga la del La 415 herz.

Si ets violinista i vols tocar la música del barroc o del renaixement tal com es tocava al segle XVII, tindràs que treballar amb aquesta afinació i fins i tot treballaràs amb instruments, cordes i arquets construïts per a aquesta pràctica.

Amb la gralla no passa aquest fet. Estàs estudiant la gralla dins una línia que desconeixes (quan comencem a estudiar no sabem el que és el correcte o no, per això som estudiants) i quan vols tocar amb un piano, patam. No pots, perquè l’afinació no és l’adequada.

Sempre he dit que estaria bé que la gralla s’estudiés com la resta d’instruments, amb l’afinació moderna, la de 440 herz.

Quan vulguis estudiar música antiga o interpretar la música tradicional tal com ho feien els nostres avantpassats, doncs cap problema hi ha constructors que fan gralles amb aquesta afinació antiga. Però d’entrada, no et trobaràs amb el problema per tocar amb altres instruments afinats a la freqüència moderna, la del La 440.

No tots els estudiants de gralla dedicaran els seus estudis per treballar ambdues afinacions. Crec que el correcte seria treballar amb l’afinació moderna i com a especialitat, dedicar-se a la música antiga. Tal com ho fan la resta d’instruments.



P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Amor a mort




Una sorpresa que m’he trobat al You Tube, la gravació que varen fer en Xavier Richart a la dolçaina i i Amparo Ferrís al piano, d’Amor a mort.

Aquest vídeo no té imatge, només és so. I curiosament el títol està en japonès (?).

Apa, que ho gaudiu





P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Qui perd els orígens . . . . .

.


Si, ja ho sé. En un article de l'any passat, també vaig titular un article amb una dita semblant: "Qui perd els orígens, perd l'identitat".

Però és que avui, mentre dinava i mirava el canal de televisió que disposem els del Vallès Oriental, el nostre VOTV, he vist reportatges de diferents manifestacions culturals realitzats a diferents municipis de la meva comarca, el Vallès Oriental. Festes d'hivern i demés.

Ho podria resumir d'aquesta manera: calçotades, ball de bastons, correfocs, trobades de gegants, sopars de . . . ( qualsevol motiu), ball de gitanes, mercats d'artesans, Sant Antoni i els tres tombs, . . . . . i ja tens la festa major d'hivern muntada.

He arribat a la conclusió que els que som del Vallès Oriental o no ens estimem el que és nostre o no ho valorem i busquem altres elements tradicionals fora de la nostra pròpia comarca.

Perquè hem de fer dins d'una festa major (la d'hivern) una calçotada? Però si això és típtic de Valls! Perquè no fem una mongetada que això si que és típic del Vallès. Les fantàstiques mongetes del ganxet sempre estan a punt per ser les protagonistes de la festa. Ho demanen i ho necessiten. Però és que a més a més tenen Denominació d'Origen.

I un correfoc?. Des de quan un correfoc o una desfilada de diables és del Vallès? Busquem als nostres arxius per veure quan un correfoc és propi del Vallès. Fa deu anys?

I els mercats d'artesans què exposen? Productes de la zona? No cal. Qualsevol cosa que tingui pinta de hippy ja val. No cal que sigui un producte fet per artesans de la comarca.

I la trobada de gegants? Jo sóc dels que va formar part d'aquest invent de les trobades de gegants que es va inventar ara deu fer uns trenta anys i encara em pregunto perquè els del Vallès ara toquem la gralla i no pas el flabiol que era l'instrument propi de les nostres terres.

I ens queda el Ball de gitanes, sort en tenim. Això si que és de casa, és l'única cosa que tenim. Ara, ho fem amb música enregistrada. Res de cobla o d'altre tipus de formació musical en directe. Tot enregistrat. No tenim pressupost per llogar a una cobla ni tampoc tenim iniciativa perquè un grup de músics formi part del col•lectiu de l'esbart que mostra les seves arts coreogràfiques.

Eps, que això que dic és fruit d'un dinar de diumenge mentre mirava un programa de VOTV.
La nostra.
La del Vallès Oriental.

Que aprofiti.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

La Cultural. Nou projecte


Doncs si, ha nascut un nou projecte de treball, La Cultural. Formada per onze alumnes en actiu de gralla i tarota.

De fet, aquest projecte no és nou. Us ho explico.

Tot va començar als anys 90 quan feia un curs de gralla al Centre Cívic de Can Butjosa a Parets del Vallès. Em va semblar que com a complement al treball que es feia a classe amb els alumnes, estaria bé crear una formació on hi tinguessin cabuda alumnes amb un mínim nivell de coneixements de gralla i de llenguatge musical.

Treballar amb grup, amb persones que no es coneixen massa (o gens) i amb un repertori diferent del que es pot treballar a classe o amb la colla de grallers on es toca habitualment, té el seu ganxo.

Estimula l'estudi tant de l'instrument com del llenguatge musical i especialment tot el que s'en pot treure de treballar amb grup: afinació, articulació, respiració, el treball a més d'una veu, prendre consciència de parlar tots un mateix llenguatge, . . . . . i el que és més important, adonar-te'n de que no estàs sol en l'estudi de la gralla i que es poden arribar a fer grans obres musicals escrites per aquests instrument.
Esclar que podríeu pensar que això ja es pot treballar a classe i tant que si, però us ben asseguro que aquest treball complementari, aquest treball de grup pres amb seriositat i rigor provoca posar-se les piles també amb seriositat i rigor.

Aquell projecte doncs, que es va iniciar a Can Butjosa, va portar el nom de La Butjosa. Un cop acabat el projecte s'en va iniciar un altre a Vilanova del Vallès i va portar el nom de La Vallesana. L'any 2005 neix La Tríptica que porta el seu nom també amb gratitud al lloc on s'assajava, Tríptic.
I ara neix La Cultural, també portant el nom del lloc on s'assaja, a l'espai que ens cedeix l'Associació Cultural de Granollers.

Projectes curts de tres i quatre anys, però molt efectius.

Us presento als seus integrants:

Dani, Arnau i Emili a la gralla i a la tarota.
Elisenda, Marta, Ricard, Judith, Sílvia, Mari, Rubèn i Sònia a la gralla.

Doncs apa, aquí els teniu, ja en sentireu a parlar.

Nota: fotografia feta per Truch_07

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Música sense fronteres (i 2)


I seguint amb la música sense fronteres, segur que molts de vosaltres en alguna ocasió heu cantat una tonada típica de les festes de San Fermín a Pamplona, aquella que diu . . . . uno de enero, dos de febrero, . . . . . i tots convençuts que és una cançó pròpia d’aquelles contrades, doncs la sorpresa me la vaig emportar fa temps quan vaig descubrir que era una Farandola tradicional occitana i que allà, més a munt dels pirineus la toquen i la ballen com sempre han fet.

I si ens situem als anys 80 a Polònia, recordarem que un sindicat anomenat Solidarnosc i liderat per Lech Walesa feia trontollar el sistema soviètic. Doncs bé, el fil musical de la revolta i el que es va convertir amb l’himne de Solidarnosc va ser l’Estaca. Si, si, la d’en Llach. Segur que si anem a Polònia i ens posem a cantar l’Estaca ens diran que és originària d’allà. No passa res, tot queda entre polacs.

I per acabar, us explicaré un fet que em toca molt de prop. Durant la petita estada que vaig fer al Piamonte vaig ensenyar a sonadors de piffero i acordió el pasdoble de Sant Joan i el Gener i Febrer. Al pasdoble de Sant Joan li diuen Sant Giovanni i al Gener-Febrer, La Catalana. Això si, interpretat a la seva manera.
Ja hi som, d’aquí uns anys estudiosos folkloristes parlaran d’un famós tema tradicional italià anomenat La Catalana, pròpia del Piamonte.

I és que la música no té fronteres.



P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Música sense fronteres


Em prenc la llibertat d'utilitzar aquest títol que pels amants de la música folc i tradicional segur que el relacionareu amb el programa que feia l'amic Jordi Roura a través de les ones de Ràdio4.

L'he escollit perquè el trobo molt adient pel que us vull comentar en aquest nou article. El primer de l'any.

El mes passat varem estar amb La Banda d'En Vinaixa al municipi de Secastilla, Osca. Participàvem juntament amb l'Esbart Rosa dels Vents de Vilanova del Vallès al Secastilla Folk.

La primera sorpresa musical que ens varem trobar i ara entendreu el perquè del títol i tota la introducció, va ser quan a les proves de so entre d'altres, toquem El Rogle. Un cop acabades les proves el responsable del festival em ve a comentar que aquest tema que hem tocat és d'Arén o Areny de Noguera a La Ribagorça, li diuen Ball del Rocle. Ja hi som i jo que em pensava que era del Maresme.

Al cap d'uns dies rebo a casa un llibre acompanyat d'un CD titulat "Cardelinas i Calandretas" . Fantàstic treball d'investigació i recuperació de la música de La Ribagorça (Franja de Ponent).

Em trobo amb la partitura del ja comentat Rogle o Rocle, em trobo també amb el famós Himne de Riego que resulta ser una melodia tradicional de Benasc, el Bal de Benás (Benasc). Sembla ser que el militar Rafael de Riego va estar engarjolat a Benasc i evidentment durant les festes del poble no deixava d' escoltar aquesta melodia. Quan va sortir de la presó va proposar que hi posessin lletra i ja tenim l'Himne de la 1ª i 2ª República.

I em trobo també amb part de la famosa nadala El Noi de la Mare, però aquesta vegada amb el títol de Les Marradetes també de Benasc, el ball de bastons anomenat La Pastora (Camporrells) que tantes vegades havia cantat amb Xarop de Canya i una dansa nacional El Ball Pla, aquesta vegada de Castejón de Sos (Castilló de Sos), amb la mateixa melodia que podem trobar a qualsevol Ball Pla del Pallars o la Cerdanya.

En el proper article us explicaré altres exemples de com la música no té fronteres.

De fet, a vol d'ocell, no es veu on comencen ni on acaben els països. No hi ha línies com als mapes. La música viatja sense haver de declar a les duanes ni haver de donar explicacions als polítics de torn.




P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.